Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris France. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris France. Mostrar tots els missatges

dilluns, 8 de juliol del 2024

FRANÇA, ÚLTIMA OPORTUNITAT? El Triangle. Potser Macron va convocar eleccions pensant que guanyaria Bardella-Le Pen i com no podrien aconseguir suports seria uan antídot, i ara si macronistes i part del Nou Front Popular no pacten, potser Le Pen en sortirà beneficiada



                                                            

Ahir al vespre quan es va saber que el Nou Front Popular havia estat la candidatura més votada, seguida dels macronistes d’Ensemble del president Emmanuel Macron, quedant en tercer lloc el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i Jordan Bardella, Twitter es va omplir del vídeo del fragment de la pel·lícula Casablanca, en el cafè Rick quan, mentre oficials alemanys canten un himne de victòria alemany, l’actor Paul Henreid que encarna el personatge del resistent txec Victor Laszlo, demana a l’orquestra que restava en silenci que toqui La Marsellesa, cosa que fan després de rebre el consentiment de Rick, Humphrey Bogart. Llavors tots els francesos es posen drets cantant l’himne de França superant als militars alemanys que callen derrotats. L’escena acaba amb tots el francesos cridant “Vive La France!”.

Aquesta escena molt més èpica i realista que el “No passaran!” que també molta gent va tuitejar ahir en conèixer els resultats, és segons va reconèixer l’ex dirigent del PP i fundador de Vox, Alejo Vidal-Quadras, la seva escena de cinema favorita. El polític català ho va explicar fa trenta anys en el programa de TV3, Tres Senyores i un Senyor, en el que les llavors joves Gemma Nierga, Susanna Griso i Fina Brunet entrevistaven cada setmana a un personatge masculí al que després li feien fer alguna prova. I en el programa confessà que cada cop que veia l’escena del cant de La Marsellesa al Cafè del Rick, se li escapaven les llàgrimes perquè representava el triomf del bé front el mal. Sabent que Vidal-Quadras havia dit en alguna entrevista que aquella era la seva pel·lícula favorita li van demanar que representés l’escena final del comiat al peu de l’avió amb la Susanna Griso fent d’Ilsa, el personatge d’Ingrid Bergman, i ell de Rick, Humphrey Bogart. Representació que va quedar magnífica.

No sé ahir que deuria pensar Vidal Quadras en veure que Twitter s’omplia de la seva escena favorita per celebrar que el Reagrupament Nacional de Le Pen havia estat derrotat quedant en tercer lloc, gràcies al sacrifici que van fer milions de votants conservadors que, perquè el bé derrotés el mal en segona volta van votar el Front Popular en les circumscripcions que el partit de Macron s’havia retirat. I gràcies també a que en aquelles que qui es va retirar va ser el Nou Front Popular, els seus votants no van dubtar en votar el centre dreta conservador. Vidal Quadras ha mantingut aquests últims anys unes bones relacions i una equidistància entre Vox i el PP, però no tinc cap dubte que ell ahir a França hagués optat per Le Pen i Bardella, si l’alternativa hagués estat votar a l’esquerra. I si hagués hagut de triar entre un candidat macronista i un lepenista, crec que hagués optat pel de Reagrupament Nacional de la mateixa manera que el PP no té cap problema per pactar arreu amb Vox.

Aquesta consideració que el Front Nacional i també els seus amics com Vox, Meloni o Orbán és el mal, es va demostrar ahir que la tenen milions i milions de francesos que tenen clar que Le Pen, encara que sigui més moderna que Meloni o Vox en qüestions com l’avortament o el matrimoni homosexual, és el mal. Tenen clar que el Reagrupament Nacional és un cavall de Troia que vol destruir els valors de la República Francesa i del projecte europeu.

Molts pensàvem que com deien les enquestes, Bardella potser seria la força més votada, si bé no tindria majoria per governar, cosa que provocaria una dificultat per governar o fins i tot per que Macron dubtés de nomenar-lo Primer Ministre si quedava molt lluny dels 289 escons i això causaria una situació d’inestabilitat institucional.

L’escenari ara és diferent, Bardella i Le Pen només han aconseguit 143 escons, però cal un acord entre el Nou Front Popular de Mélenchon i els macronistes de Gabriel Attal. I aquí hi ha el principal escull, que Mélenchon té un model i unes maneres poc propícies al pacte i, a més, la seva estratègia no es compartida pel socialistes, comunistes i ecologistes que formaven part juntament amb la França Insubmisa del Nou Front Popular. L’única opció viable seria que el nou primer ministre tingués el suport del centre i la dreta i dels socialistes, ecologistes i potser comunistes, sense el rebuig frontal de Mélenchon. Però si Mélenchon s’hi oposa, es genera una situació ingovernable i s’han de repetir eleccions d’aquí un any. Si això passa, el que sembla evident és que molts francesos conservadors que van votar l’esquerra per evitar el triomf de Bardella, el mal, potser es quedaran a casa i s’abstindran.

Es diu que Macron va dissoldre l’Assemblea Nacional pensant que guanyaria sense una majoria suficient Bardella, el Reagrupament Nacional seria incapaç de governar, i això motivaria que en les presidencials de 2027 i en unes hipotètiques parlamentàries avançades Le Pen s’enfonsés. Però ara els qui han de passar la prova són les esquerres i els seus. De fet, només si ara amb un clima de pau institucional els socialistes, ecologistes i el centre dreta es recuperen i ocupen els espais que van deixar buits, es podrà evitar que en les presidencials de 2027 o en unes noves eleccions parlamentàries, Le Pen i Bardella obtinguin els vots que les enquestes els hi donaven i es facin amb el poder a França.

Per cert, si a la Catalunya Nord tots els escons han anat pel Reagrupament Nacional que des d’ajuntaments com el de Perpinyà està eliminant tot el que queda de cultura catalana i havia anunciat que si ells governaven expulsarien a Puigdemont, al País Basc francès els tres escons han anat pel Front Popular que allà feia campanya també en eusquera i utilitzant la sigla bilingüe “Front Popular-Fronte Herritar”.


Francia, ¿última oportunidad?


Anoche cuando se supo que el Nuevo Frente Popular había sido la candidatura más votada, seguida de los macronistas de Ensemble del presidente Emmanuel Macron, quedando en tercer lugar el Reagrupamiento Nacional de Marine Le Pen y Jordan Bardella, Twitter se llenó del vídeo del fragmento de la película Casablanca, en el café Rick cuando, mientras oficiales alemanes cantan un himno de victoria alemán, el actor Paul Henreid que encarna al personaje del resistente checo Victor Laszlo, pide a la orquesta que permanecía en silencio que toque La Marsellesa, algo que hacen después de recibir el consentimiento de Rick, Humphrey Bogart. Entonces todos los franceses se ponen de pie cantando el himno de Francia superando a los militares alemanes que callan derrotados. La escena termina con todos los franceses gritando “Vive La France!”.

Esta escena mucho más épica y realista que el “¡No pasarán!” que también mucha gente tuiteó ayer al conocer los resultados, es según reconoció el ex dirigente del PP y fundador de Vox, Alejo Vidal-Quadras, su escena de cine favorita. El político catalán lo explicó hace treinta años en el programa de TV3, Tres Senyores i un Senyor, en el que las entonces jóvenes Gemma Nierga, Susanna Griso y Fina Brunet entrevistaban cada semana a un personaje masculino al que después le hacían hacer alguna prueba . Y en el programa confesó que cada vez que veía la escena del canto de La Marsellesa en el Café de Rick, se le escapaban las lágrimas porque representaba el triunfo del bien frente al mal. Sabiendo que Vidal-Quadras había dicho en alguna entrevista que esa era su película favorita le pidieron que representara la escena final de la despedida al pie del avión con Susanna Griso haciendo de Ilsa, el personaje de Ingrid Bergman, y él de Rick, Humphrey Bogart. Representación que quedó magnífica.

No sé ayer que pensaría Vidal Quadras al ver que Twitter se llenaba de su escena favorita para celebrar que el Reagrupamiento Nacional de Le Pen había sido derrotado quedando en tercer lugar, gracias al sacrificio que hicieron millones de votantes conservadores que, para que el bien derrotara el mal en segunda vuelta votaron al Frente Popular en las circunscripciones en que el partido de Macron se había retirado. Y gracias también a que en aquellas que quien se retiró fue el Nuevo Frente Popular, sus votantes no dudaron en votar al centro derecha conservador. Vidal Quadras ha mantenido en estos últimos años unas buenas relaciones y una equidistancia entre Vox y PP, pero no me cabe duda de que él ayer en Francia hubiera optado por Le Pen y Bardella, si la alternativa hubiera sido votar a la izquierda. Y si hubiera tenido que elegir entre un candidato macronista y uno lepenista, creo que hubiera optado por el de Reagrupament Nacional al igual que el PP no tiene ningún problema para pactar por todas partes con Vox.

Esa consideración de que el Frente Nacional y también sus amigos como Vox, Meloni u Orbán es el mal, se demostró ayer que la tienen millones y millones de franceses que tienen claro que Le Pen, aunque sea más moderna que Meloni o Vox en cuestiones como el aborto o el matrimonio homosexual, es el mal. Tienen claro que el Reagrupament Nacional es un caballo de Troya que quiere destruir los valores de la República Francesa y del proyecto europeo.

Muchos pensábamos que como decían las encuestas, Bardella quizás sería la fuerza más votada, si bien no tendría mayoría para gobernar, lo que provocaría una dificultad para gobernar o incluso para que Macron dudara de nombrarle Primer Ministro si quedaba muy lejos de los 289 escaños, lo que causaría una situación de inestabilidad institucional. El escenario ahora es diferente, Bardella y Le Pen sólo han conseguido 143 escaños, pero es necesario un acuerdo entre el Nuevo Frente Popular de Mélenchon y los macronistas de Gabriel Attal. Y ahí está el principal escollo, que Mélenchon tiene un modelo y unas maneras poco propicias al pacto y, además, su estrategia no es compartida por los socialistas, comunistas y ecologistas que formaban parte junto con la Francia Insumisa del Nuevo Frente Popular. Por lo que la única opción viable sería que el nuevo primer ministro tuviera el apoyo del centro y la derecha y de los socialistas, ecologistas y quizás comunistas, sin el rechazo frontal de Mélenchon. Pero si Mélenchon se opone, se genera una situación ingobernable y hay que repetir elecciones en un año y parece evidente que muchos franceses conservadores que votaron a la izquierda para evitar el triunfo de Bardella, el mal, quizá se quedarían en casa y se abstendrían.

Se dice que Macron disolvió la Asamblea Nacional pensando que ganaría sin una mayoría suficiente Bardella, el Reagrupamiento Nacional sería incapaz de gobernar, lo que motivaría que en las presidenciales de 2027 y en unas hipotéticas parlamentarias avanzadas Le Pen se hundiría. Pero ahora quienes deben pasar la prueba son las izquierdas y los suyos. De hecho, sólo si ahora con un clima de paz institucional los socialistas, ecologistas y el centro derecha se recuperan y ocupan los espacios que dejaron vacíos, se podrá evitar que en las presidenciales de 2027 o en unas nuevas elecciones parlamentarias, Le Pen y Bardella obtengan los votos que las encuestas les daban y se hagan con el poder en Francia.

Por cierto, si en la Catalunya Nord todos los escaños han ido al Reagrupament Nacional que desde ayuntamientos como el de Perpiñán está eliminando todo lo que queda de cultura catalana y había anunciado que si ellos gobernaban expulsarían a Puigdemont, en el País Vasco francés los tres escaños han ido al Frente Popular que allí hacía campaña también en euskera y utilizando la sigla bilingüe “Frente Popular-Fronte Herritar”.
 


dimecres, 3 de maig del 2017

EL FRACÀS DE LA PRIMAVERA ULTRA. Només si els votants antiglobalització de Melenchon s'abstenen massivament i part dels de Fillon la voten, Le Pen podria guanyar




 "Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l'holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent. Aquells dies les enquestes donaven per vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. I Petry liderava un partit euroescèptic que a la calor de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània Occidental, superant a la CDU de Merkel. Amb els socialdemòcrates sense candidat per oposar-se a Merkel, les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.

Però aquesta primavera no s'està fent realitat. Wilders no va vèncer al març i, amb un 13% de vots va quedar molt per darrere del liberal Mark Rutte. Le Pen ha passat a la segona volta però com a segona, i llevat que els votants indignats de Melenchon es quedin a casa, i que part importande dels de Fillon es passin a Le Pen, la victòria de Macron sembla segura. I el tercer pilar d'aquest renéixer ultra, Alternativa per Alemanya, va viure el fa deu dies un congrés autodestructiu en què van aflorar les lluites i projectes contradictoris, girant cap a la radicalitat, el que va motivar la retirada de Petry. Finalment, amb els reiterats fracassos de Donald Trump i el seu enfrontament amb Rússia arran de Síria, s'ha trencat el miratge d'un nou lideratge mundial que somiava la ultradreta, encarnat pels agermanats Trump i Putin.

Una de les causes del fracàs d'aquest assalt al poder és que part dels seus suports no es devien a l'adhesió a les seves propostes, sinó al rebuig a determinats efectes de la globalització o a la manca de nous lideratges en els partits tradicionals. Va aparèixer Macron a França o la candidatura del socialdemòcrata Schultz a Alemanya, i els suports dels ultres disminueixen. I a França la candidatura esquerrana de Mélenchon ha capitalitzat el desencant.

Però més enllà del vot prestat que puguin recollir, el seu fracàs es deu a la incoherència de les seves propostes que, com va passar al congrés del Alternativa per Alemanya, poden fer esclatar el partit. Uns són liberals anti-establishment, però el seu projecte econòmic no es diferencia en res a la dreta pura i dura. Altres provenen de l'antisemitisme i passen de negar l'Holocaust a proclamar que Israel és l'aliat i baluard enfront de l'islam. Uns són conservadors ultracatòlics contraris al matrimoni gai, i altres com el número dos del FN, Florian Philippot, és homosexual i favorable al matrimoni gai. I aquestes diferències són insostenibles tret que hi hagi un lideratge fort i inqüestionable, com ha aconseguit Marine Le Pen. Però si tot i això Le Pen és derrotada per un ampli marge, amb la seva derrota haurà fracasat definitivament l'anunciada primavera ultra o patriòtica.  Esperem que alguns dels milions de votants indignats de Mélenchon no es quedin a casa o canviïn de bàndol el 7 de maig, i que els votants més conservadors de Fillon no donin el seu vot a Le Pen.

EL FRACASO DE LA PRIMAVERA ULTRA
“Ayer una nueva América, mañana una nueva Europa”, proclamó Geert Wilders, líder del holandés Partido por la Libertad el 22 de enero en la localidad alemana de Coblenza, donde los líderes de los partidos ultras europeos encabezados por él mismo, por Marine Le Pen y  por Frauke Petry de Alternativa por Alemania, anunciaron una primavera patriótica que cambiaría el continente. Aquellos días las encuestas daban por vencedor en las elecciones holandesas de marzo a Wilders, mientras Le Pen acariciaba la posibilidad de ganar la primera vuelta de las presidenciales. Y Petry lideraba un partido euroéscéptico que al calor de la crisis de los refugiados, tras adoptar consignas contrarias al islam, había obtenido el 24% de los votos en Sajonia-Anhalt y el 20,8% en Mecklemburgo-Antepomerania, superando a la CDU de Merkel. Con los socialdemócratas sin candidato para oponerse a Merkel, las encuestas daban a Petry el 15% de los votos de cara las legislativas de septiembre, lo que convertiría Alternativa por Alemania en la tercera fuerza.
Pero esta primavera no se está haciendo realidad. Wilders no venció en marzo y, con un 13% de votos quedó muy por detrás del liberal Mark Rutte. Le Pen ha pasado a la segunda vuelta pero como segunda, y a no ser que los votantes indignados de Melenchon se queden en casa, y que parte importande de los de Fillon se pasen a Le Pen, la victoria de Macron parece segura. Y el tercer pilar de este renacer ultra, Alternativa por Alemania, vivió el hace diez días un congreso autodestructivo en el que afloraron las luchas y proyectos contradictorios, girando hacia la radicalidad, lo que motivó la retirada de Petry. Por último, con los reiterados fracasos de Donald Trump y su enfrentamiento con Rusia a raíz de Siria, se ha roto el espejismo de un nuevo liderazgo mundial que soñaba la ultraderecha, encarnado por los hermanados Trump y Putin.
Una de las causas del fracaso de este asalto al poder es que parte de sus apoyos no se debían a la adhesión a sus propuestas, sino al rechazoa determinados efectos de la globalización o a la falta de nuevos liderazgos en los partidos tradicionales. Apareció Macron en Francia o la candidatura del socialdemócrata Schultz en Alemania, y los apoyos de los ultras disminuyen. Y en Francia la candidatura izquierdista de Mélenchon ha capitalizado el desencanto.
Pero más allá del voto prestado que puedan recoger, su fracaso se debe a lo incoherente de sus propuestas que, como ocurrió en el congreso del Alternativa por Alemania, pueden hacer estallar el partido. Unos son liberales anti-establishment, pero su proyecto económico no se diferencia en nada a la derecha pura y dura. Otros provienen del antisemitismo y pasan de negar el Holocausto a proclamar que Israel es el aliado y baluarte frente al islam. Unos son conservadores ultracatólicos contrarios al matrimonio gay, y otros como el número dos del FN, Florian Philippot, es homosexual y favorable al matrimonio gay. Y estas diferencias son insostenibles a no ser que haya un liderazgo fuerte e incuestionable, como ha conseguido Marine Le Pen. Però si pese a ello Le Pen es derrotada por un amplio margen, con su derrota habrá fracasado definitivamente la anunciada primavera ultra o patriòtica. Esperemos que algunos de los millones de votantes indignados de Mélenchon no se queden en casa o cambien de bando el 7 de mayo, y que los votantes mas conservadores de Fillon no den su voto a le Pen.

dijous, 19 de desembre del 2013

ES DISSOL EL GRUP DE PxC DE LA CATALUNYA NORD PER DISCREPÀNCIES EN EL TEMA SOBIRANISTA

 La delegació de PxC de la Catalunya Nord es va dissoldre el passat diumenge 15 de desembre, per discrepàncies amb la postura contrària de la direcció de partit a Vic al moviment sobiranista que viu Catalunya des de l'11 de setembre de 2012. Aquest és doncs el segon grup de PxC que es dissol aquesta setmana, després de la sortida del partit dels 3 regidors de Manlleu dimarts passat.

 En el comunicat fet públic (clica per anar al seu blog)  informant de la seva dissolució afirmen que "El moviment identitari predica l’autodeterminació dels pobles, el despertat de la identitat cultural i l’instint nacional. Un instint nacional que ha de portar Catalunya cap a la voluntat d’alliberament nacional. Heus aquí un dels principals eixos de la doctrina identitària. En el cas contrari, el terme identitari és inapropiat". 

Així mateix manifesten el seu desconcert per "l'acostament de la PxC amb el Front National, un partit amb personatges com Louis Aliot, que no amaga la seva repulsió a propòsit del fort sentiment identitari a la nostra regió i que recentment s’ha inquietat força de la pujada del nacionalisme català"   No era cap secret que a la trobada d'Enric Ravello i Anglada amb Marine Le Pen a Xipre, setmanes després a la creació del grup de Perpinyà, Le Pen manifestà a PxC el seu malestar per l'irrupció del partit d'Anglada a França.

El grup de PxC de la Catalunya Nord, liderat per Llorenç Perrié Albanell, es va presentar a Perpinyà  el 28 de juliol de 2012 en un acte en que hi van ser presents, Josep Anglada, esl secretari general, Robert Hernado, i el Resposnable de Relacions Internacionals, el valencià Enric Ravello.  Aquell dia Albanell va voler destacar el caràcter identitari i catalanista de PxC, posicionant-se contra el “pseudocatalanisme esquerrà, multicultural i mundialista” i denuncià els efectes negatius, des del seu punt de vista, provocats per la immigració. 


Imatge de la presentació de PxC de la Catalunya Nord, el juliol de 2012


Comunicat sobre la dissolució de la delegació de la Plataforma per Catalunya Nord (PxCN)



 Després d’un any de silenci i de posada en vetlla de la nostra delegació, en resposta a una ona important de dimissions dels executius de PxCN en octubre de 2012, la delegació de la PxCN (Plataforma per Catalunya Nord) s’ha reunit el diumenge 15 de desembre de 2013.

Comprova que la Plataforma per Catalunya no evoluciona cap a un model de partit Nacionalista-Identitari-Català, ben al contrari! Ha estat doncs decidit de posar un terme a les activitats de la delegació nord-catalana. La dissolució s’ha votat per unanimitat el diumenge 15 desembre de 2013 i fa efecte el dia mateix.

Ningú no dubta de la determinació amb la qual els membres de la PxC i el seu president Josep Anglada combaten la immigració extra-europea, política que va motivar la nostra adhesió a aquest partit. Tanmateix, ens plantegem legítimament preguntes a propòsit de la posició de la PxC en matèria de catalanisme.
Lamentem les maquinacions tèrboles de la PxC en el moment de la jornada de l’11 de setembre de 2012. Un mes més tard, el 12 d’octubre, l’organització no vacil•larà a participar en una contra-manifestació clarament espanyolista.

En ocasió de la commemoració del Tractat de les Pirineus, el 7 de novembre de 2012, la PxC no va publicar cap comunicat per sostenir la nostra acció i la nostra voluntat d’unitat amb el conjunt del poble català. Tal acció hauria constituït tanmateix una penyora forta de catalanisme, sobretot amb la delegació del partit a Catalunya del Nord.

Som desconcertats de la temptativa d’acostament de la PxC amb el Front National, un partit amb personatges com Louis Aliot, que no amaga la seva repulsió a propòsit del fort sentiment identitari a la nostra regió i que recentment s’ha inquietat força de la pujada del nacionalisme català. Sorprenent postura per un responsable d’un partit clarament nacionalista!

L’oposició de PxC a la consulta-referèndum sobre l’autodeterminació del poble català del Principat i la defensa d’un ensenyament bilingüe, (documents emesos en reunió del consell executiu amb data de 12 de gener de 2013) com eixos més importants i entre d’altres, fa completament impossible la nostra continuïtat a PxC.

Algunes observacions :

Pensàvem que el fet de posseir una delegació nord-catalana constituïa per a la PxC una penyora de catalanisme polític. Som totalment enganyats.
Oposar-se a la voluntat del poble català significa condemnar-se a una mort política certa en un futur Estat català sobirà. Com es podria llavors en aquestes condicions lluitar contra la invasió migratòria que patim ?
Podem legítimament preguntar si la PxC és realment identitària. El moviment identitari predica l’autodeterminació dels pobles, el despertat de la identitat cultural i l’instint nacional. Un instint nacional que ha de portar Catalunya cap a la voluntat d’alliberament nacional. Heus aquí un dels principals eixos de la doctrina identitària. En el cas contrari, el terme identitari és inapropiat.
Finalment, si el nostre desig és d’ajuntar-nos en el futur conjunt ethno-cultural dels Països Catalans, no és per fer-se espanyols! És absurd intentar emancipar-se del domini francès per ser enganxat per un altre…
Catalunya del Nord, per ser reconeguda i ser sostinguda, per conservar la seva identitat i reafirmar la seva territorialitat, necessita un Estat Català al Principat. Per tant, els identitaris nord-catalans sostenen sense la menor ambigüitat el projecte d’una Catalunya independent, projecte àmpliament justificat per la història. La nostra visió d’Europa concorda amb aquesta tria!
L’assemblea provisional de la Plataforma per Catalunya Nord (PxCN)
 Perpinyà, 15 de desembre de 2013

 Imatge d'una reunió de PxC-Nord


Cartell de PxC-Nord
Llegir comunicat de dissolució al blog identitari Terra i Poble
Bloc de PxC-Nord
Facebook PxC Catalunya Nord