Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mossul. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mossul. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 d’agost del 2017

EL VIATGE DE YOUNES-JONÀS. Fins que en les societats islàmiques no s'imposin les veus que facin contextualitzar l'Alcorà, sempre hi haurà il·luminats que convencin xavals per matar i morir. L'autor de l'atemptat de la Rambla es deia Yunes. La Bíblia, la Torà i l'Alcorà recullen la història de Younes o Jonàs que després de viatjar tres dies a la panxa de la balena arriba a Nínive (Mossul) on anunciarà la destrucció de la ciutat pels seus pecats, un càstig que Déu finalment perdona. Publico a Nació Digital


 Xavier Rius, Nació Digital, dimecres 23 d'agost de 2017.
La història de Jonàs de la Bíblia es recull a l'Alcorà sota el nom del profeta Younes, que és la traducció en àrab del Jonàs de la tradició cristiana i bíblica i del Yona hebreu. A la Torà, la Bíblia i l’Alcorà se'ns explica que rebrà el mandat de Déu d'anar a Nínive, l'actual Mossul de l'Iraq, per advertir als seus ciutadans que seran castigats pels seus pecats. Però Jonàs fuig en un vaixell, és llançat al mar i és engolit per una balena dins de la qual es penedirà dels seus actes. I després de viatjar tres dies dins la panxa de l'animal, retorna a Nínive on anunciarà la destrucció de la ciutat en quaranta dies, un càstig que Déu finalment perdona .
No sabrem mai què passava pel cap de Younes Abouyaaqoub, autor de l'atemptat de la Rambla, que, convençut, va decidir castigar els transeünts, en fallar per l'explosió d'Alcanar el pla de fer explotar unes furgonetes carregades d'explosius, que haguessin provocat una devastació molt més gran.



 Aquest pla mortífer guiat, sembla, per l'imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, es va dissenyar fa més de mig anys seguint les ordres de l'Estat Islàmic des de Mossul i Raqa d’atemptar a Europa. A Mossul, Abu Baker al-Bagdadi va proclamar fa tres anys el nou califat que faria renéixer l'Islam, portant a la pràctica sense matisos la visió wahhabita de la religió, que durant tants anys s'ha exportat des d'Aràbia Saudita. Una visió de l'Islam que, interpretant literalment determinats fragments de l'Alcorà, nega els drets humans i proposa tornar a la societat del segle VIII, i que a mida que s’ha anat estenent, ha ocupat a molts llocs l’espai perdut del panarabisme laic i de societats àrabs, on fa unes dècades amplis sectors de la població, sobretot la urbana, havien ubicat la religió en l’àmbit personal.
I és que, a diferència del Cristianisme i el Judaisme, que han sabut ubicar a l’àmbit metafòric els passatges de la Bíblia i la Torà en què Déu anuncia mort i turment per infidels i pecadors, l'Islam majoritari, llevat d'excepcions, no ho ha fet. I l'Estat Islàmic, sorgit en part gràcies a diners i idees exportades des d'organitzacions i organismes de les monarquies del Golf, considera apòstates a bona part dels musulmans d’arreu que necessiten ser tornats al camí recte, i considera infidels que cal destruir les societats en què impera el laïcisme i la llibertat religiosa.
Podem preguntar-nos què es va fer malament a Ripoll perquè aquests joves es radicalitzessin, i com Younes no va tenir remordiments per anar atropellant a més de cent persones per La Rambla com si jugués amb una consola. Mai sabrem si en els gairebé quatre dies que va estar fugit va sentir els remordiments que sí que va tenir el profeta en el ventre de la balena, o si senzillament va seguir creient que Barcelona con la Nínive de Jonàs mereixia ser destruïda i els seus habitants exterminats. Però fins que en les societats islàmiques no s'imposin les veus que facin contextualitzar l'Alcorà, desterrant la guerra religiosa i ubicant la religió en l'àmbit personal, posant per sobre de tot la llibertat de consciència, de creure o de no de no creure, com sí van fer les societats en les que ciutadans segueixen majoritàriament o tenen com a referent espiritual els altres dos llibres sagrats en els quals es narra la història de Jonàs, sempre hi haurà il·luminats, com l'imam de Ripoll, que convencin xavals que jugaven a futbol a matar i morir.
Llegir a Nació Digital 

dimarts, 11 de juliol del 2017

MOSSUL, FRONT O CRUÏLLA. Publico al Punt Avui sobre la conquesta de Mossul, la importància d'aquesta ciutat, el futur del Daesh i el conflicte entre l'Iran i les monarquies sunnites



Si alguna ciutat representava la diversitat de l’Iraq era Mossul, la Nínive de la Bíblia. Tenia dos milions d’habitants, majoritàriament àrabs sunnites, kurds, assiris cristians i turcmans. Els xiïtes eren minoria. Una ciutat i una regió rica en petroli que fa un segle Turquia reivindicava, habitada llavors majoritàriament per kurds, però que es va anar poblant d’àrabs.
Fa tres anys va ser conquerida per Daesh i el seu líder, Abu Bakr al-Baghdadi, va proclamar el califat que controlaria part de Síria i l’Iraq, i que havia d’unificar l’islam. Ara ha estat recuperada per les tropes iraquianes amb el suport de la coalició liderada pels Estats Units i les milícies xiïtes iraquianes o estrangeres. Amb les imatges del primer ministre, el xiïta Haider al-Abadi, passejant-se per les runes de la ciutat, es va escenificar la derrota de Daesh.
Però entre les tropes que celebraven la victòria vèiem soldats amb la bandera amb la imatge de l’imam Hussein que veneren els xiïtes, mort en la batalla de Karbala fa catorze segles, quan es va trencar l’islam per la successió del califat. Sovint s’ha dit que el veritable conflicte del Pròxim Orient no és el de Palestina i Israel, sinó la pugna entre sunnites i xiïtes, que cavalca sobre l’anterior d’àrabs i perses. I que a aquesta rivalitat entre àrabs i perses s’hi va sumar la dels turcs que formarien l’imperi Otomà que va dominar la regió.
I per acabar-ho d’adobar el veritable enemic de la Turquia actual són els kurds, que administren una regió autònoma que arriba fins prop de Mossul. I l’existència d’un Kurdistan semiindependent és entès com una amenaça per a Turquia.
Un dels motius pels quals el sunnita Estat Islàmic va poder conquerir i mantenir Mossul durant tres anys va ser el sentiment de greuge de la població vers les corruptes autoritats xiïtes de Bagdad. Estat Islàmic es va formar per antics militars i membres sunnites del partit Baas de Saddam Hussein, disconformes amb la deriva sectària del govern de Bagdad.
Malgrat que Estat Islàmic controla encara territoris a l’Iraq, i intenta mantenir la ciutats sirianes de Raqqa i Al Muyadin, la seva derrota militar està assegurada, tot i que continuarà actuant allà des de la insurgència, mentre intenta ressituar el califat a territoris del centre d’Àfrica o el Sahel, a la vegada gràcies al califat virtual, continuarà amb atemptats a Europa i Amèrica.
Daesh es va formar en part per antics seguidors de Saddam Hussein. Però les armes i el finançament van venir de governs o institucions religioses de les monarquies petrolieres que li van donar suport directe o indirecte per tal que combatessin el règim xiïta de Bagdad i l’alauita de Damasc. Aquest conflicte econòmic, polític i militar està avui més actiu que mai amb el conflicte del Iemen i la iniciativa d’aïllar Qatar, cosa que pot empènyer l’emirat a acostar-se més a l’enemic persa.
Mossul es va perdre per la rivalitat d’aquests interessos. A més a més, allà hi ha la minoria turca i la voluntat de la veïna Turquia d’impedir el domini kurd de la regió. Així doncs, la ciutat només podrà recuperar definitivament la pau si els bàndols enfrontats a la regió deixen de considerar-la front de les seves diverses batalles.
 Llegir al Punt Avui



dissabte, 7 de març del 2015

EL ESTADO ISLÁMICO, LA BARBARIE DE MOSUL Y HATRA Y LA CONVENCIÓN INTERNACIONAL DE PROTECCIÓN DEL PATRIMONIO CULTURAL EN CONFLICTOS ARMADOS


El Estado Islámico y la convención de bienes culturales

En '¿Arde París?', la novela de Larry Collins y Dominique Lapierre, se detalla como los días previos a la liberación de París, durante la segunda guerra mundial, el general y gobernador alemán de la capital de Francia, Von Choltitz, tras cargar las semanas anteriores en trenes hacia Berlín muchas obras de arte del Louvre y otros museos, se negó a obedecer la orden de Hitler de destruir París. Y actualmente el bus turístisco que recorre los monumentos emblemáticos de la ciudad, informa a los visitantes de los monumentos que siguen en pie gracias a la negativa de Von Choltiz de demolerlos.
Naciones Unidas y la UNESCO aprobaron en 1954 la Convención para la Protección de los Bienes Culturales en caso de Conflicto Armado, ampliada por el Protocolo de 1999, que establece una serie de normas, tanto para los contendientes como para las potencias ocupantes, para respetar y proteger los bienes culturales, monumentos, yacimientos arqueológicos, museos y todo tipo de obras de arte, así como los emblemas para señalizar los lugares protegidos. Convención que establece unas sanciones para quienes las incumplen, pero que apenas se ha aplicado y respetado en los conflictos de las últimas décadas.
El bombardeo y destrucción de la biblioteca de Sarajevo, que albergaba manuscritos milenarios, y la destrucción de patrimonio cultural bosnio fueron utilizados para probar la complicidad del presidente serbio, Slobodan Milosevic, en el genocidio cultural y la destrucción deliberada del patrimonio cultural de un pueblo por razones ideológicas. La acusación contra Milosevic contó con el testimonio del bibliotecario de la Universidad de Harvard, Andreas Riedlmayer, que en julio del 2003 compareció ante el Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia testificando contra Milosevic por el delito de genocidio cultural.
Durante los primeros días de la ocupación norteamericana de Irak, en abril del 2003, cuando fue saqueado el museo arqueológico de Bagdad, se acusó a las tropas ocupantes de permitirlo, vulnerando dicha convención. Si bien la mayoría de piezas no fueron destruidas sino robadas y puestas a la venta en distintos lugares del mundo, la mayoría de las cuales fueron recuperadas más tarde.
Y a lo largo de los cuatro años que dura la guerra de Siria se ha denunciado tanto el robo de piezas de todo tipo, como la destrucción de yacimientos y barrios históricos, como ha ocurrido en Alepo. Pero ni los contendientes se vanagloriaban de ello, ni lo difundían en vídeos propagandísticos. En Siria algunas iglesias cristianas, como las de Malula, fueron destruidas o gravemente dañadas por milicianos de grupos sunitas radicales como el Frente al Nursa. Y durante la subguerra civil iraquí, que se produjo los primeros años de ocupación americana, milicias sunitas destruyeron algunas mezquitas chiís, pero se respetó el patrimonio cultural de la antigua Mesopotamia, más allá que se produjeran nuevos robos de piezas con fines puramente lucrativos.
Pero la difusión la semana pasada del vídeo de la destrucción de esculturas milenarias asirias y acadias y de un toro alado del museo de Mosul, ciudad tomada por el Estado Islámico en junio, confirma que la destrucción del patrimonio cultural que realiza este grupo no es un efecto colateral de la guerra, ni siquiera una mercancía para financiarse, sino un objetivo estratégico de su califato. Y el segundo episodio difundido el jueves, con las imágenes arrasando con excavadoras la ciudad asiria de Nimrud, cercana a Mosul, o el anuncio de este sábado de que están destruyendo la ciudad de Hatra --comparable a Petra y Palmira-- confirma esta voluntad de eliminar todo aquello anterior al islam.
Pretenden eliminar las huellas del pasado de la antigua Mesopotamia y el Próximo Oriente, ese territorio donde se descubre la escritura cuneiforme y surgen de un mismo tronco las tres religiones monoteístas, el judaísmo, el cristianismo y el islam. Pretenden eliminar una historia de la que habla ampliamente el Antiguo Testamento, que es considerado un libro sagrado también por el islam. Mosul y la cercana ciudad de Nimrud es la mítica Nínive de la Biblia, a la que Jonás --considerado profeta también por el Corán con el nombre de Yunes--, después de ser tragado por la ballena, regresó para proclamar la destrucción si no se arrepentían de sus pecados. Y parece que el Estado Islámico desea hacer realidad ahora en toda la región de Nínive y Mosul esa devastación bíblica. Y si están destruyendo el pasado asirio y acadio de la región de Nínive, no hay duda de que hará el Estado Islámico si conquista la bíblica y lujuriosa Babilonia, afortunadamente protegida por la tropas iraquís.
Este segundo ataque contra el patrimonio cultural de Irak ha motivado que de nuevo la secretaria general de la UNESCO, Irina Bokova, haya hecho un llamamiento al Consejo de Seguridad de la ONU a posicionarse, a la comunidad internacional a actuar y a denunciar los hechos ante el Tribunal Penal Internacional, si bien poco o nada se podrá hacer esgrimiendo ante los nuevos bárbaros la Convención de Protección de Bienes Culturales.
Pero pese a los avances militares de las tropas iraquís, kurdas e iranís, con la ayuda de los bombardeos de la coalición internacional que lidera Estados Unidos, parece que la derrota del Estado Islámico es todavía lejana. Y solo se conseguirá si se enmiendan los errores posteriores a la guerra de Irak, cuando se marginó a la minoría suní, y si pactando con el diablo en Siria, es decir el régimen de Bashar al Asad, se desaloja a los seguidores del nuevo califato.




A “Crema París?”, la novel·la de Larry Collins i Dominique Lapierre, es detalla com els dies previs a l’alliberament de París, durant la Segona Guerra Mundial, el general i governador alemany de la capital de França, Von Choltitz, després de carregar les setmanes anteriors en trens cap a Berlín moltes obres d'art del Louvre i altres museus, es va negar a obeir l’ordre de Hitler de destruir París. I actualment el bus turístic que recorre els monuments emblemàtics de la ciutat, informa als visitants dels monuments que segueixen en peu gràcies a la negativa de Von Choltiz de demolir-los.

Nacions Unides i la UNESCO, van aprovar el 1954 la Convenció per a la Protecció dels Béns Culturals en cas de Conflicte Armat, ampliat pel Protocol de 1999, que estableix una sèrie de normes, tant per als combatents, com per les potències ocupants per respectar i protegir els béns culturals, monuments, jaciments arqueològics, museus i tot tipus d'obres d'art, així com els emblemes per senyalitzar els llocs protegits. Convenció que estableix unes sancions per a qui les incompleixen, però que gairebé no s'ha aplicat i respectat en els conflictes de les últimes dècades. (Text de la Convenció)

El bombardeig i destrucció de la biblioteca de Sarajevo, que albergava manuscrits mil·lenaris, i la destrucció de patrimoni cultural bosnià, van ser utilitzats per provar la complicitat del president serbi, Slobodan Milosevic, en el "genocidi cultural" i la destrucció deliberada del patrimoni cultural d’un poble per raons ideològiques. L'acusació contra Milosevic va comptar amb el testimoni del bibliotecari de la Universitat de Harvard, Andreas Riedlmayer, que el juliol del 2003 va comparèixer al Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia, testificant contra Milosevic pel delicte de genocidi cultural.

Durant els primers dies de l'ocupació nord-americana de l'Iraq, l'abril del 2003, quan va ser saquejat el museu arqueològic de Bagdad, es va acusar les tropes ocupants de permetre-ho, vulnerant aquesta convenció. Si bé la majoria de peces no van ser destruïdes, sinó robades i posades a la venda en diferents llocs del món, la majoria de les quals van ser recuperades més tard. I al llarg dels quatre anys que dura la guerra de Síria s'ha denunciat tant el robatori de peces de tot tipus, com la destrucció de jaciments i barris històrics, com els d´Alep. Però ni els combatents es vanagloriaven d'això, ni ho difonien en vídeos propagandístics. A Síria algunes esglésies cristianes, com les de Malula, van ser destruïdes o greument danyades per milicians de grups sunnites radicals com el Front al Nursa. I durant la subguerra civil iraquiana, dels primers anys d'ocupació americana, milícies sunnites van destruir algunes mesquites xiïtes, però es va respectar el patrimoni cultural de l'antiga Mesopotàmia, més enllà que es donessin nous robatoris de peces per motius purament lucratius.

Però la difusió la setmana passada del vídeo de la destrucció d'escultures mil·lenàries assíries i acàdies i d'un toro alat del museu de Mossul, ciutat presa per l'Estat Islàmic el juny, va confirmar que la destrucció del patrimoni cultural que realitza aquest grup, no és un dany col·lateral de la guerra, ni tan sols una mercaderia per finançar-se, sinó un objectiu estratègic del seu califat. I el segon vídeo, difós dijous, amb imatges arrasant amb excavadores la ciutat assíria de Nimrud, propera a Mossul, o l'anunci fet avui que estan destruint la ciutat de Hatra -comparable amb Petra i Palmira- confirma aquesta voluntat d’eliminar tot allò anterior a l'islam.


 
Pretenen esborrar les empremtes del passat de l'antiga Mesopotàmia i el Pròxim Orient, aquest territori on es descobreix l'escriptura cuneïforme i sorgeixen d'un mateix tronc les tres religions monoteistes, el judaisme, el cristianisme i l'Islam. Pretenen eliminar una història de la que parla àmpliament la l'Antic Testament que és considerat un llibre sagrat també per l'islam. Mossul i la propera ciutat de Nimrud és la mítica Nínive de la Bíblia, a la qual Jonàs -considerat profeta també per l'Alcorà amb el nom de Yunes- després de ser empassat per la balena, va tornar per proclamar la destrucció si no penedien de seus pecats. I sembla que l'Estat Islàmic vol fer realitat ara en tota la regió de Nínive i Mossul aquesta devastació bíblica. I si estan destruint el passat assiri i acadi de la regió de Nínive, no hi ha dubte que farà l'Estat Islàmic si conquista la bíblica i luxuriosa Babilònia, afortunadament protegida per la tropes iraquianes.

Aquest segon atac contra el patrimoni cultural de l'Iraq, ha motivat que de nou la secretària general de la UNESCO, Irina Bokova, hagi fet una crida al Consell de Seguretat de l'ONU a posicionar-se, a la comunitat internacional a actuar i a denunciar els fets davant el Tribunal Penal Internacional, si bé poc o gens es podrà fer esgrimint davant els nous bàrbars la Convenció de Protecció de Béns Culturals. Però, malgrat els progressos militars de les tropes iraquianes, kurdes i iranianes, amb l’ajuda dels bombardejos de la coalició internacional que lidera Estats Units, sembla que la derrota de l'Estat Islàmic és encara llunyana. I només s’aconseguirà si s'esmenen els errors posteriors a la guerra de l'Iraq, quan es va marginar a la minoria sunnita, i, si  pactant amb el diable a Síria, és a dir el règim de Baixar al-Assad, es desallotja als seguidors del nou califat.

Xavier Rius, periodista
 Llegir en català a El Periódico




dissabte, 28 de febrer del 2015

ESBORRANT EL PASSAT, publico al Punt Avui sobre la destrucció de les estàtues assíries a Mossul i del patrimoni cultural a Mesopotàmia



 No només pretén eliminar la població cristiana que viu des de fa més de dos mil anys al que va ser Mesopotàmia, sinó, també, esborrar la memòria de les civilitzacions recollides a l'Antic Testament, del qual neixen les religions monoteistes. Pretén destruir el llegat de les civilitzacions de fa cinc mil anys, que van inventar uns símbols que esdevindrien l'escriptura cuneïforme.

La destrucció de les estàtues assíries i sumèries de Mossul és una altra mostra de la determinació d'Estat Islàmic d'imposar una visió totalment retrògrada de l'islam que no només pretén eliminar la població cristiana i d'altres religions que viuen des de fa més de dos mil anys al que va ser Mesopotàmia, sinó, també, esborrar la memòria de les civilitzacions recollides a l'Antic Testament, llibre del qual neixen les tres religions monoteistes. Pretén destruir el llegat de les primeres civilitzacions de l'Eufrates i el Tigris de fa uns cinc mil anys, que van inventar uns símbols sobre pedres, que esdevindrien l'escriptura, la cuneïforme.
Estat Islàmic fa una destrucció deliberada, molt diferent del saqueig al Museu Nacional de Bagdad l'abril del 2003, dies en què també van ser saquejades algunes peces del museu de Mossul, ja que allò van ser robatoris. I, de fet, la majoria dels milers de peces desaparegudes van ser recuperades a l'Iraq mateix o en els cercles de tràfic d'antiguitats. I, com hem vist amb les últimes matances de cristians assiris, l'objectiu és una neteja ètnica i històrica que supera l'holocaust nazi, ja que sembla que desitgen eliminar tots aquells d'arreu del món que no abracin la seva visió de l'islam, inclosos els musulmans que no segueixen el camí que predica el seu líder, Abu Bakr al-Bagdadi. No és casual que aquest hagi agafat el nom d'Abu Bakr, el primer califa després de Mahoma, que va expandir aquesta religió. I l'amenaça feta per la secció líbia d'Estat Islàmic, de creuar el Mediterrani i arrasar Roma, confirma el seu fanatisme. Si són capaços de destruir les estàtues assíries, també ho poden ser, si s'expandeixen a Egipte, amb les piràmides i les estàtues dels faraons.
Certament, en nom del cristianisme fa segles es van fer barbaritats similars a les que fa avui Estat Islàmic, però en el món actual imperen uns nous valors de llibertat de consciència, tolerància i respecte. Valors que alguns països islàmics neguen o limiten als seus ciutadans, però que ni tan sols l'efímer règim dels talibans a l'Afganistan va pretendre exportar arreu del món.
Estat Islàmic va conquerir Mossul al juny, quan el grup encara s'anomenava Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant, i semblava que només pretenia consolidar un territori o califat en aquella regió trencant les fronteres del pacte francobritànic Sykes-Picot, però avui veiem que volen anar molt més enllà i esborrar el passat.
Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir i a la qual després de ser engolit per la balena tornaria per anunciar la destrucció total si no es penedien dels pecats. Ara sembla que des de Nínive volen anunciar al món que no hi haurà perdó ni restarà el llegat dels qui no pensin com ells. I sigui quan sigui la seva derrota, l'antiga Mesopotàmia haurà perdut bona part del seu llegat històric i milions dels habitants d'unes cultures que eren allà enllaçant amb l'origen de la història, l'escriptura i les religions monoteistes.
La destrucció del patrimoni històric i cultural que han patit Síria i l'Iraq és ara per ara incalculable atès que va començar a ser danyat o robat a causa de la guerra civil que va esclatar el març del 2011. El barri antic de Damasc s'ha salvat, però no es pot dir el mateix de les esglésies cristianes com la de Malula –indret reconquerit paradoxalment gràcies als milicians xiïtes d'Hezbol·là–, on encara es parla, o es parlava, la llengua de Crist, l'arameu; ni d'Alep, amb els seus carrerons i la seva ciutadella. Però fins ara ningú se'n vanagloriava ni en feia un vídeo destruint-lo a cops de martell.
Xavier Rius, periodista 

dimecres, 18 de juny del 2014

SALVARÀ L'IRAN A OBAMA? article publicat ahir al Periódico sobre la crisis a l'Iraq





Xavier Rius
Periodista

¿Quines són les diferències entre la crisi actual de l'Iraq, amb l'ofensiva de l'Exèrcit Islàmic de l'Iraq i el Llevant (ISIL), i les moltes revoltes ocorregudes des de l'inici de l'ocupació el 2003? La primera és que ja no es tracta de jocs de força dels sunnites per retenir el poder o garantir-se el control de zones en què són majoria, ni tampoc d'atacs per desestabilitzar el Govern. L'objectiu és instaurar un califat medieval en un territori que va des de la costa de Síria fins a l'est de l'Iraq. Un territori en què eliminarien o obligarien a convertir-se la població cristiana i xiïta. La segona diferència és que constata el fracàs definitiu de l'Administració que ocupa els despatxos a Bagdad i la necessitat d'imposar un cop de timó per evitar la fragmentació del país i la consolidació d'aquest califat.
Certament, el desastre actual ve d'una guerra decidida per George Bush el 2003 basant-se en una sèrie de mentides i d'una nefasta gestió, primer dels ocupants que van dissoldre l'Exèrcit i l'Administració iraquians i després del Govern xiïta de Nuri al-Maliki. Una Administració i un Exèrcit finançats pels Estats Units, amb uns dirigents corruptes i sectaris fidels a l'Iran.
Els únics que per ara han estat capaços de fer front a l'ISIL són els peixmergues del Govern autònom del Kurdistan iraquià, que ha aprofitat aquest caos per legitimar la seva autonomia i controlar més petroli. I la fuga de Mossul i Kirkuk de les tropes de Bagdad li ha permès afegir de facto la rica en petroli Kirkuk al Kurdistan, i està en disposició d'intentar arrabassar Mossul, la segona ciutat del país, a l'ISIL. Però si el Kurdistan s'annexionés Kirkuk i controlés Mossul repetiria els mateixos errors en què ha incorregut Al-Maliki.
Després que l'ISIL reiterés la seva voluntat de conquistar les ciutats santes xiïtes de Karbala i Najaf, sembla que l'Iran ha enviat tropes a aquestes ciutats iraquianes i preveu enviar-ne més. Però per recuperar Mossul hi ha també una important ofensiva aèria, amb drones i avions tripulats, que només està a l'abast dels Estats Units, que en cap cas es pot permetre implicar-se en una ofensiva terrestre. Així, serà necessària la col·laboració entre Washington i Teheran. I Barack Obama ha de capgirar la situació, donat que va ser ell qui va retirar les tropes de l'Iraq i no es pot permetre acabar el seu mandat amb el triomf d'aquesta escissió d'Al-Qaida i un Iraq desmembrat.
Si l'ocupació de l'Iraq el 2003 Bush la va justificar amb la mentida de les armes de destrucció massiva, Obama va haver d'aguantar fa un any les pressions d'Israel i del Partit Republicà perquè ataqués l'Iran. Fins i tot la cadena Fox, productora de l'exitosa sèrie Homeland, va modificar-ne la trama per mostrar una falsa aliança entre Teheran i Al-Qaida que justifiqués l'atac. Obama necessita estabilitzar l'Iraq i no pot fer-ho sense l'Iran, però no és clar que els republicans l'hi posin fàcil.
Washington i Teheran han d'anar junts no tan sols en l'acció militar, sinó també en el terreny polític, per aconseguir fer canviar de política Al-Maliki. La llista d'aquest va tornar a ser a l'abril la més votada, però ha estat incapaç de formar Govern. I es necessita un Govern en el qual els altres grups xiïtes, els laics, els sunnites, els cristians i els kurds se sentin representats. I és que si molts caps de tribu i milícies sunnites han ajudat l'ISIL ha estat per la nefasta política d'Al-Maliki. Esquadrons de la mort del primer ministre van ser els responsables de l'assassinat de dirigents sunnites a Bagdad. I les demandes dels líders de ciutats sunnites com Fal·luja només van tenir com a resposta més repressió. També s'hauria d'implicar en aquest consens l'Aràbia Saudita i altres monarquies del Golf, tenint en compte que l'ofensiva de l'ISIL a l'Iraq és continuació de la que ha fet a Síria i que són les monarquies petroleres les que financen els grups que lluiten contra Assad.
Obama HAurà de decidir si dóna el vistiplau a una ofensiva terrestre de l'Iran -encara que els iranians portin uniformes iraquians- a la qual els Estats Units se sumarien amb una intervenció amb avions i drones, o bé es plega de braços mentre l'Iraq es descompon i ell arruïna el llegat de la seva presidència.
Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia de la qual Jonàs va fugir i a la qual gràcies a la balena va tornar per predicar la seva destrucció total en 40 dies si els seus habitants no es penedien. Ara la caiguda de Mossul i la fugida de la ciutat d'un Exèrcit que ha deixat les armes en mans de l'ISIL obre un escenari de destrucció total a l'Iraq en menys d'aquests 40 dies. S'haurà de veure si Washington i Teheran es poden posar d'acord per evitar-ho.

dijous, 12 de juny del 2014

RECTIFICARÀ AL-MALIKI? Publico anàlisi ofensiva gijadista a l'Iraq


RECTIFICARÀ AL-MALIKI?
Xavier Rius, 12 de juny de 2014. El Punt Avui

Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual, després de ser engolit per la balena, va tornar per anunciar la destrucció total si no es penedien en 40 dies dels pecats.

No es pot entendre el que està passant a l'Iraq amb els gihadistes de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL) -Islamic State in Iraq and the Levant (ISIL), Bilad ash Shaam -, que dimarts van conquerir la multiètnica Mossul i que ahir assetjaven la sunnita Tikrit, amenaçaven Samarra i Kirkuk, mentre, de camí cap a Bagdad, s'apoderaven de la principal refineria del país a Baiji, sense reconèixer la desastrosa gestió del primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, i la lluita entre la franquícia oficial d'Al-Qaida, dirigida per Aiman al-Zauahri, i el dissident Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant.
Era previsible que, després de la recuperació de terreny de les tropes lleials a Baixar al-Assad a Síria, els gihadistes de l'EIIL, que pretenen crear un califat a Síria i l'Iraq, centrarien la seva ofensiva a l'Iraq. Però aquesta ofensiva de l'EIIL és també una pugna per l'EIIL, liderat per Abubaker Bagdadi, que desitja ocupar l'espai d'Al-Qaida de la qual va néixer i de la qual es va escindir. Així, mentre que Al-Qaida, tot i la força de les seves franquícies per fer cops puntuals, està en reculada, sobretot després de la seva derrota a Mali, l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant, discrepant de la franquícia oficial d'Al-Qaida a Síria –el Front d'Al-Nursa–, es va proposar conquerir un gran territori a Síria i l'Iraq. Un gran espai geogràfic per imposar un califat on aplicar la seva concepció medieval de l'islam. No vol colpejar, desestabilitzar i amagar-se, sinó regnar.
L'EIIL ha aprofitat la volàtil situació de l'Iraq, on el xiïta Nuri al-Maliki, tot i haver estat la força més votada a les eleccions legislatives de l'abril –va aconseguir 92 dels 328 escons–, té problemes per aconseguir una majoria per formar govern. Discrepen d'Al-Maliki altres grups xiïtes, com ara el del fa uns anys rebel Muqtada al-Sadar, el de la llista xiïta moderada de l'exprimer ministre Iyad Alaui, els sunnites i els kurds. I és que Al-Maliki ha governat aquests anys pensant només en els negocis i els interessos de certs sectors i líders xiïtes, menystenint la resta, sobretot els sunnites. I cansats de promeses dels governs xiïtes de Bagdad de compartir el poder i els guanys del petroli amb els sunnites, i incapaç Bagdad de garantir la seguretat i la vida dels líders no xiïtes, molts caps tribals sunnites han donat suport a l'EIIL o, senzillament, han deixat caure els governadors, l'exèrcit i la policia davant l'ofensiva gihadista.
Però el que fa diferent l'ofensiva actual de les anteriors revoltes sunnites és que no pretenen controlar només l'anomenat triangle sunnita. És que han conquerit la mítica Mossul, on viuen centenars de milers de cristians, i amenacen zones de majoria kurda i turcmana, com ara Kirkuk, amb grans bosses de població xiïta, com per exemple la històrica Samarra, en direcció a Bagdad.
Mossul és la mítica Nínive de la Bíblia, de la qual Jonàs va fugir, però a la qual, després de ser engolit per la balena, va tornar per anunciar la destrucció total si no es penedien en 40 dies dels pecats. Dimarts, tota la regió de Nínive va caure en mans dels que volen imposar un califat i castigar sense pietat els musulmans i no musulmans que no s'avinguin a complir les seves lleis anacròniques. I com si la caiguda de Nínive fos l'anunci de la destrucció total de l'Iraq, en plena desbandada de les tropes lleials a Bagdad, han atacat ciutats kurdes, sunnites i xiïtes, com si volguessin, en menys de 40 dies, estroncar l'Iraq. Caldrà veure ara si Al-Maliki serà capaç de rectificar com va fer el profeta Jonàs, que va tornar a Nínive, i quines forces militars –estrangeres– ajudaran a aturar els que avui ja van cap a Samarra.
 Samarra, fa 11anys, ara amenaçada pels gijadistes.
  La torre de Samarra amb minaret d'spiral. (Samarra mosque, tower, Malwiya, camino de,)