ELS NOIS DE RIPOLL, publico al 9 Nou un article d'anàlisis sobre els joves de Ripoll que van cometre els atemptats i els motius que dificulta a molts fills d'immigrants musulmans empatitzar amb la societat occidental. La prohibició a canviar de religió que hi ha als països i societats islàmiques i la divisió del món entre "musulmans" i "no musulmans" dificulta la empatització amb la societat occidental, afavorint que joves que han viscut sempre aquí, esdevinguin terroristes

Xavier Rius, El 9 Nou, dilluns 8 d'octubre de 2018

Aquest agost, amb motiu de l’aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, molts es van tornar a preguntar què haviem fet malament que havia motivat que aquells nois de Ripoll que tothom coneixia, parlaven català, jugaven a futbol amb els altres a nois es convesrtissin en assassins. En algun casos els atutors d’atemptats gihadistes a Europa eren originaris de barris probelmàtics com el de Molenbeek a Bèlgica, en el que molts dels joves pateixen segregació i manca d’oportunitats laborals i educatives. Però aquest no era el cas de la majoria del nois de Ripoll, i d’aquí sortia la pregunta, feta amb evident sentiment de culpa. Sentiment d’autoculpa del que discrepo, donat que aquí se’ls hi va donar unes oportunitats que mai no haguessin tingut al Marroc.

I juntament amb aquesta pregunta es van fer actes de conmemoració dels atemptats en els que es posava en relleu la diversitat religiosa, i el fet que totes les religions volen la pau. Plantejament de sortida del que em permeto discrepar, no perquè no sigui cert, sinó perquè es fa d’una posició equivocada que entén la societat com la coexistència de diverses religions o col·lectius religisos convint i repectant-se, però que en el fons legitima l’element principal que va empenyer a aquest joves a cometre els atemptats, el mur o la diferència entre “comunitats”, que en el cas dels musulmans, per la prohibició legal en les societats i països islàmics de canviar de religió o reconeixer que un ha esdevingut ateu, s’acentua molt més.

Perquè és aquí hi ha l’error principal de certes vissions de la diversat i la llibertat. La base de la llibertat religiosa i ideològica no és acceptar les altres creences –tu allà, jo aquí i ens desitgen Bon Nadal i Benaventuròs Ramadà-, la base és acceptar el dret a pensar. I pensar vol dir poder dubtar, canviar d’ideologia o religio i fer-ho públic. No som comunitats diferenciades, som una sola comunitat on no només hi  ha gent de totes les creences, sinó que les persones canviem d’ideologia o religió sense que aixó sigui problemàtic ni traumàtic, i on un pot deixar de creure en Déu.

Tant a l’Antic Testament dels cristians com la Torà del judaisme hi ha versets que proposen castigar o matar infidels. Al llarg de la història els regnes cristians van iniciar moltes guerres contra els considerats infidels i  altres branques del cristianisme. Però amb la Il·lustració de finals del segle XVIII, després de les guerres entre catòlics i protestants, poc a poc  la religió va quedar ubicada amb més o menys matisos en l’àmbit individual. Ara –i passant per alt el subrrealista cas de Willy Toledo- el dret a creure o no creure i a canviar de religió forma part de la llibertat ideològica en la que se sustenten les democràcies. Als Estats Units i l’Amèrica Llatina hi ha milions de cristians evangèlics que neguen la teoria de l’evolució i creuen que la SIDA va ser un càstig diví. Però les seves idees no es sobreposen als codis penals ni civils. Israel va ser creat per  Ben Gurion, que no amagava que tot i ser jueu de cultura, ell era ateu.

L’Alcorà que comparteix amb Bíblia bona part del seu contingut i profetes també té molts versets proposant castigar o matar als infidels i als que viuen de manera a contrària a l’islam. Però a diferència de les societats de les altres dues religions monoteistes, el món islàmic no ha acceptat el valors de la Il·lustració i els drets humans, que parteixen de la llibertat ideològica i de consciència. Llibertat que només es reconeix quan s’accepta el dret a canviar d’ideologia o religió i fer-ho públic.

I aquí on hi ha potser l’element nuclear que empeny a molts fills d’immigrants musulmans a abraçar de cop el terrorisme religiós. Quan han estat educats per la famíla  i l’entorn que en el món es divideix entre ells i nosaltres, musulmans i no musulmans, quan els codis civils dels països musulmans consideren un delicte molt greu –penat a uns llocs amb la mort física i a d’altres amb la mort civil- el deixar de ser musulmà, quan una dona musulmana és impossible jurídicament que es casi amb un no musulmà –a l’inreves sí perquè creuen que l’islam es transmet amb el semen de l’home-, s’interioritza una segregació vers els no musulmans i una impossibilitat d’empatitzar amb els altres.  

A França s’han fet nombroses propostes, de moment sense éxit, per forjar un islam compatible amb els valors de la llibertat ideològica, que supediti la religió en l’àmbit personal d’aquells que voluntàriament hi creuen. Fa uns mesos tres-centes personalitats de diferents ideologies entre les qui havia Nikolas Sarkozy o els filòsofs Bernard Henri Levy i Alain Filkelkraut van signar un manifest proposant que l’islam revisés l’Alcorà, fent quelcom similar al que va fer l’església catòlica amb el Concili Vaticà II, i es declaressin obsolets tots els versets que proposen matar o castigar als infidels. Simultàniament trenta imams entre el que hi havia del de la Gran Mesquita de París en feien un dient que el veritable missatge de l’islam estava sent segrestat per gent inculta i manipulada danyant la imatge i les creences de la majoria de musulmans que només volen viure en pau. Però evidenment aixó xoca amb el fet que la majoria de mesquites europees tenen vincles i sovint dependència econòmica amb institucions religioses i polítiques del Marroc, Turquia o Aràbia Saudita.

I és aquí, en aquesta dicultat o manca de voluntat d’empatitzar amb al societat occidental on la religió és només un tret lliure i canviant de cadascú, quan joves fills d’immigrants musulmans, tot i no haver tingut fins llavors una vida gaire religiosa, per procés individual, com a sortida al conflicte identitari de no sé d’aquí ni d’allà, o habilment manipulats per algun personatge nefast com Abdelbaki es-Satty decideixen atemptar contra els seus veïns. I la interpretació literal de l’Alcorà i els hadits atribuits a Mahoma pel que fa a l’anada Paradís al que s’accedeix de manera més aventejosa si es mort defefensant l’islam, els deslliura de remordiments i els garanteix una felicitat en la que superaran les seves frustracions i contradiccions.

 Imatges de la manifestació del 21 d'agost de l'any passat de musulmans contra el terrorisme

GUANYARÀ LA POR?, Analitizo al Punt Avui consequències i reaccions a atemptats com el de Berlín i la pujada de l'extremadreta

Xavier Rius, El Punt Avui, 23 de desembre de 2016

Si alguna conclusió podem treure de l'atemptat al mercat de Berlín és que l'any 2017 no serà millor que els anteriors, donat que Estat Islàmic anima els seus seguidors a actuar a Europa, que la ultradreta pujarà i que els partits defensors dels valors pels quals va sorgir el projecte europeu retrocediran. El que caldrà veure és si la sensació d'inseguretat derivada d'atemptats com el de Niça o el de Berlín aconseguirà canviar la nostra manera de viure. Caldrà veure si continuarem passejant despreocupadament entre la gentada, sortirem a comprar o a gaudir d'uns focs artificials o si ens tancarem més a casa. A Catalunya i a l'Estat espanyol tenim la trista experiència del terrorisme d'ETA. I, malgrat atemptats com el d'Hipercor, tothom va continuar fent la mateixa vida. Tots vam seguir anant a centres comercials assumint el perill de ser víctima d'un atemptat, amb la mateixa actitud amb què sortim a la carretera els divendres sense que ens afecti la certesa que aquell cap de setmana hi haurà a les carreteres una dotzena de morts.

Però, encara que els europeus no deixem de sortir i ens acostumem a viure amb el risc de ser víctimes d'un atemptat, on sí que es plasmarà la por serà en els resultats d'eleccions pròximes, com ara les presidencials franceses o les alemanyes del 2017, on la ultradreta té molt a guanyar. I davant aquesta certesa, com hem vist a França amb els candidats de les presidencials, alguns actuen equivocadament assumint part del discurs dels xenòfobs. L'any 2002, socialistes, comunistes i ecologistes es van mobilitzar en la segona volta votant Chirac per barrar el pas a Le Pen, però no està clar que aquesta mobilització es repeteixi.

Tant Marine Le Pen, com l'holandès Gert Wilders, com la líder de l'emergent Alternativa per Alemanya (AfD), Frauke Petry, han carregat després de l'atemptat de Berlín contra Angela Merkel per la seva política d'admissió de refugiats. Però les propostes que fan els ultres, tot i ser electoralment rendibles, són impossibles d'aplicar. No es pot prohibir una religió i no es poden fer deportacions de centenars de milers de persones.

Donat que encara no s'han detingut els autors de l'atemptat de Berlín i ignorem si l'acció tindrà, com en altres atemptats, un epíleg sagnant, no saben com afectarà les eleccions, si Merkel serà derrotada, i amb quina força AfD entrarà al Parlament. Però, tant o més perillós que l'entrada dels xenòfobs al Parlament, serà que la resta de partits endureixin el seu discurs amb propostes que només aconseguiran legitimar els ultres. Ha passat a França quan François Hollande va fer seva la proposta del Front National de retirar la nacionalitat francesa als que se sumin a Estat Islàmic. Algú creu que, a algú que està disposat a immolar-se, el farà desistir l'amenaça de perdre la nacionalitat?

L'any també pinta malament des del punt de vista de principis que crèiem consolidats, com ara la persecució de criminals de guerra. Amb Obama, John Kerry i l'ONU fora de joc, els presidents de Turquia i Rússia, Recep Tayyip Erdogan i Vladímir Putin, pacten una solució al conflicte sirià que implica la continuïtat de Baixar al-Assad, que Europa i l'ONU acabaran acceptant com un fet consumat.

Llegir al Punt Avui