Explico al 3/24 i TV3 que el perill de que Giorgia Meloni tingui una àmplia majoria absoluta, és que pretengui aprovar canvis constitucional com ha fet Orban, per convertir Itàlia en un estat autoritari. Les eleccions se celebren en complir-se cent anys de la Marxa sobre Roma de Mussolini que va instaurar la dictadura feixista

 

Clica per veure l'entrevista sencera

Cristina Herranz m'entrevista al canal 3/24 i TV3 sobre la probable victòria d'avui de Giorgia Meloni i a Itàlia. Explico que el perill de que Meloni i la coalició amb Matteo Salvino i Silvio Berlusconi tingui una àmplia majoria absoluta, és que pretengui aprovar canvis constitucional com ha fet Orban, per convertir Itàlia en un estat autoritari. Les eleccions se celebren en complir-se cent anys de la Marxa sobre Roma de Mussolini que va instaurar la dictadura feixista. Germans d'Itàlia és el partit Hereu del Moviment Social Italià i del partit feisista de Mussolini

 

                  

Clica aquí per veure l'entrevista al canal 324

¿Fin de trayecto del Hogar Social Madrid? Melisa Domínguez Ruiz y otros militantes del HSM serán juzgados en octubre por la manifestación con bengalas ante la mezquita de la M-30. El HSM tras una docena de ocupaciones y desalojos en 8 años, permance inactivo, su sede parece vacía y sin actividad pública desde julio

 (Actualizado jueves 22 de septiembre a las 12 horas: HSM hace un  tuit con una foto  de un carro de la compra con alimentos para afirmar que continua activo! Actualizado a 7 de octubre: Meslisa Dóminguez me ha remitido un mensaje afirmando que continuan activos y reparten alimentos los domingos. No me ha aclarado en qué lugar o local. En todo caso es una situación distinta a la de cuando gestionaban grandes locales ocupados y convetidos en albergue o alojamientos)  

Último tuit del HSM en junio de 2022, coincidiendo con la cumbre de la OTAN en Madrid. 

 

Imagen del edificio de RTVE, sede del antiguo NODO que ocupaban. Ahora parece vacío y no hay pancartas.

 

Para los días 18, 19 y 20 de octubre de 2022 está previsto en Madrid el juicio contra la líder de Hogar Social Madrid (HSM), Melisa Domínguez Ruiz, y once de sus integrantes por la protesta con bengalas alrededor de la mezquita de la M-30 realizado el 22 de marzo de 2016 tras los atentados yihadistas de Bruselas. Para la máxima dirigente del Hogar, Melisa Domínguez Ruiz, la Fiscalía de Delitos de Odio de Madrid solicita una pena de tres años de cárcel por delito de odio  (artículo 510 del Código Penal) y desórdenes públicos, además de una multa de 3000 euros y 4 años de inhabilitación. Este no es el único juicio previsto los próximos meses contra los dirigentes del HSM. Así también debe celebrase otro por desobediencia por la sentada que realizaron diversos militantes del HSM, entre los que estaba la lideresa en la sede del PSOE en la calle Ferraz el 9 de enero de 2020. Por esta acción la Fiscalía Provincial solicita siete meses de prisión.

Los miembros del HSM Madrid afrontan estos juicios habiendo cesado desde julio, al menos aparentemente, su actividad pública de asistencia a españoles necesitados, no a inmigrantes ni a inmigrantes nacionalizados. Su última sede o local ocupado, el edificio de Radio Televisión Española, antigua sede del NODO de la calle Joaquín Costa esquina con Velàzquez, que ocuparon por segunda vez a finales de agosto de 2021, está inactivo y sin pancartas en el exterior pese a haber intermitentemente alguna persona dentro. Además las redes sociales del HSM han sido cerradas. Sí que continua operativa su cuenta de Twitter, si bien está inactiva desde junio.

La irrupción de nuevos grupos del ámbito ultra y nacional-revolucionario como Bastión Frontal y los grupos vecinales ultras impulsados por Alberto Ayala de Cantalicio, que durante unos años ayudó al Hogar Social,  motivó que el HSM perdiera muchos militantes, como se vió en su convocatoria para rodear el complejo presidenciald e la Moncloa en diciembre de 2020, acción a la que sólo acudieron 50 personas. Además, la irrupción de Vox en diciembre de 2018 en Andalucía, desbarató los planes del Hogar Social tras legalizarse como partido para presentarse a las elecciones municipales y autonómicas madrileñas de mayo de 2019.

Está por ver si la escasa o nula actividad del Hogar Social desde julio y su desaparición de las redes sociales, significa su fin tras ocho años de existencia, cuando ocuparon la que sería su primera sede en Tetuán, o es tan sólo un repliegue táctico.

 

Melisa Domínguez Ruiz, máxima líder del HSM

Melisa Domínguez, en sus tiempos de militante del Movimiento Social Republicano (MSR)

                     

GIORGIA MELONI, LA ULTRA QUE POT GOVERNAR ITÀLIA. Analitzo al Triangle les elecciones legislatives de diumenge a Itàlia

 .

 

                                    

 Xavier Rius Sant, El Triangle, 21 de setembre de 2022

El mes d’abril passat va ser França, el país fundacional de la Unió Europea, on se celebraven eleccions i es temia que la ultradretana Marine Le Pen aconseguís la presidència d’un país on el cap d’Estat no és una figura decorativa, sinó qui marca la línia de l’acció política i econòmica del país. Afortunadament, en part pel cordó sanitari, va guanyar Emmanuel Macron.

Ara és a Itàlia, un altre país fundador de la Unió, on les enquestes diuen que diumenge vinent, 25 de setembre, la més votada serà la ultradretana Giorgia Meloni, dels Germans d’Itàlia. I donada la nova llei electoral italiana, coneguda com a Rossatellum, que beneficia les coalicions o blocs, donant 148 diputats a la llista o coalició més votada de cada circumscripció, farà que, més enllà que Germans d’Itàlia sigui el partit més votat, el bloc de dretes format pels Germans d’Itàlia de Meloni, la Lliga de Matteo Salvini i el Força Itàlia de Silvio Berlusconi obtinguin la majoria a la cambra i formin un govern de coalició amb Meloni de primera ministra.

El segon partit, segons les enquestes, serà el Partit Democràtic d’Enrico Letta, però donada la debilitat de les altres forces d’esquerres, el seu bloc quedarà molt lluny del conservador. En tercer lloc hi ha el populista Moviment 5 Estrelles, de Giuseppe Conte, responsable de fer caure el govern de Mario Draghi i de la convocatòria d’aquestes eleccions.

La guerra d’Ucraïna ha tingut l’efecte col·lateral de revertir l’antieuropeisme i el rebuig a les institucions comunitàries de part de la ultradreta europea. Així, tant el president polonès, Andrzej Duda, com el primer ministre, Mateusz Morawiecki, del partit Llei i Justícia, han cercat l’aixopluc de les institucions europees i altres organismes internacionals, pel perill que representava l’expansionisme rus per a Polònia, país fronterer amb Ucraïna. Llei i Justícia està enquadrat a Europa al grup dels Conservadors i Reformistes, el mateix on hi ha Vox, i l’hongarès Viktor Orbán queda al marge d’aquest apropament a Brussel·les, ja que manté la seva bona relació personal, econòmica i energètica amb Vladímir Putin.

Giorgia Meloni es va posar del costat de Brussel·les pel que fa a Ucraïna, molt abans que Salvini, amic fins fa poc de Putin. La candidata ha moderat el seu discurs, intentant allunyar, tant el seu partit com la seva persona, del neofeixista Moviment Social Italià, d’on provenen. Germans d’Itàlia està integrat al Parlament Europeu en el grup dels Conservadors i Reformistes on hi ha Llei i Justícia de Polònia i Vox. És el grup, per dir-ho d’una manera planera de la ultradreta catòlica i contrària als avenços del moviment feminista, drets LGTBI i a l’avortament, a diferència de l’altre grup, Identitat i Democràcia, on hi ha Marine Le Pen o Alternativa per Alemanya, defensors del dret a l’avortament i sense cap mena d’hostilitat respecte als drets de les dones i dels homosexuals.

En l’acte de Vox del 13 de juny a la campanya electoral andalusa, en el qual va participar Meloni, la líder de Germans d’Itàlia va clamar a favor de la cultura de la vida i contra la cultura de la mort, en relació amb l’avortament i l’eutanàsia, i contra els lobbies LGTBI. Però ara, a totes les entrevistes que se li fan, afirma que no derogarà la llei de l’avortament, sinó que el que proposa és donar alternatives a les dones embarassades en situacions socials econòmiques o familiars difícils.

Malgrat aquest suposat allunyament de la ultradreta pel que fa a les propostes polítiques i socials, va recuperar el lema “Deu, pàtria i família” per a la seva campanya, un lema creat el 1931 pel secretari general del Partit Nacional Feixista Giovanni Giurati, que propugnava un sistema social basat en l’ordre, la disciplina i l’obediència. En el que sí que s’ha mostrat coherent Meloni, i no ha canviat, ha sigut a vincular directament durant tota la campanya la delinqüència a la immigració, cosa que també ha fet el seu soci Matteo Salvini,

Així, la campanya electoral va començar amb la instrumentalització xenòfoba per part de Giorgia Meloni del vídeo d’una violació al carrer a Piacenza. Meloni va tuitejar el vídeo de la violació denunciant que l’agressor era un demandant d’asil, vinculant immigració i violència sexual, una pràctica habitual també de Vox. La víctima, però, va denunciar que com a conseqüència de la difusió del vídeo, se la reconeixia i havia estat identificada per la gent, cosa que havia incrementat el seu patiment.

 Llegir en català al Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 21 de septiembre de 2022 

 

El pasado mes de abril fue Francia, el país fundacional de la Unión Europea, donde se celebraban elecciones y se temía que la ultraderechista Marine Le Pen lograra la presidencia de un país donde el jefe de Estado no es una figura decorativa, sino quien marca la línea de la acción política y económica del país. Afortunadamente, en parte por el cordón sanitario, ganó a Emmanuel Macron.

Ahora es en Italia, otro país fundador de la Unión, donde las encuestas dicen que el próximo domingo, 25 de septiembre, la más votada será la ultraderechista Giorgia Meloni, de los Hermanos de Italia. Y dada la nueva ley electoral italiana, conocida como Rossatellum, que beneficia a las coaliciones o blogs, dando 148 diputados a la lista o coalición más votada de cada circunscripción, hará que, más allá de que Hermanos de Italia sea el partido más votado, el bloque de derechas formado por los Hermanos de Italia de Meloni, la Liga de Matteo Salvini y el Força Italia de Silvio Berlusconi obtengan la mayoría en la cámara y formen un gobierno de coalición con Meloni de primera ministra.

El segundo partido, según las encuestas, será el Partido Democrático de Enrico Letta, pero dada la debilidad de las demás fuerzas de izquierdas, su bloque quedará muy lejos del conservador. En tercer lugar está el populista Movimiento 5 Estrellas, de Giuseppe Conte, responsable de derribar al gobierno de Mario Draghi y de la convocatoria de estas elecciones.

La guerra de Ucrania ha tenido el efecto colateral de revertir el antieuropeísmo y el rechazo a las instituciones comunitarias por parte de la ultraderecha europea. Así, tanto el presidente polaco, Andrzej Duda, como el primer ministro, Mateusz Morawiecki, del partido Ley y Justicia, buscaron el cobijo de las instituciones europeas y otros organismos internacionales, por el peligro que representaba el expansionismo ruso para Polonia, país fronterizo con Ucrania. Ley y Justicia está encuadrado en Europa en el grupo de los Conservadores y Reformistas, el mismo donde se encuentra Vox, y el húngaro Viktor Orbán queda al margen de este acercamiento a Bruselas, ya que mantiene su buena relación personal, económica y energética con Vladimir Putin.

Giorgia Meloni se puso del lado de Bruselas con respecto a Ucrania, mucho antes que Salvini, amigo hasta hace poco de Putin. La candidata ha moderado su discurso, intentando alejar, tanto a su partido como a su persona, del neofascista Movimiento Social Italiano, de donde provienen. Hermanos de Italia está integrado en el Parlamento Europeo en el grupo de los Conservadores y Reformistas donde se encuentran Ley y Justicia de Polonia y Vox. Es el grupo, por decirlo de forma llana de la ultraderecha católica y contraria a los avances del movimiento feminista, derechos LGTBI y al aborto, a diferencia del otro grupo, Identidad y Democracia, donde se encuentra Marine Le Pen o Alternativa por Alemania, defensores del derecho al aborto y sin hostilidad alguna respecto a los derechos de las mujeres y de los homosexuales.

En el acto de Vox del 13 de junio en la campaña electoral andaluza, en el que participó Meloni, la líder de Hermanos de Italia clamó a favor de la cultura de la vida y contra la cultura de la muerte, en relación con el aborto y la eutanasia, y contra los lobbies LGTBI. Pero ahora, en todas las entrevistas que le hacen, afirma que no va a derogar la ley del aborto, sino que lo que propone es dar alternativas a las mujeres embarazadas en situaciones sociales económicas o familiares difíciles.

Pese a este supuesto alejamiento de la ultraderecha en cuanto a las propuestas políticas y sociales, recuperó el lema “Dios, patria y familia” para su campaña, un lema creado en 1931 por el secretario general del Partido Nacional Fascista Giovanni Giurati, que propugnaba un sistema social basado en el orden, la disciplina y la obediencia. En lo que sí se ha mostrado coherente Meloni, y no ha cambiado, ha sido en vincular directamente durante toda la campaña la delincuencia a la inmigración, lo que también ha hecho su socio Matteo Salvini,

Así, la campaña electoral comenzó con la instrumentalización xenófoba por parte de Giorgia Meloni del vídeo de una violación callejera en Piacenza. Meloni tuiteó el vídeo de la violación denunciando que el agresor era un demandante de asilo, vinculando inmigración y violencia sexual, práctica habitual también de Vox. Sin embargo, la víctima denunció que como consecuencia de la difusión del vídeo, se la reconocía y había sido identificada por la gente, lo que había incrementado su sufrimiento.

                                        

PUTIN, STALIN i ELS TSARS. Analitzo al Punt Avui les derrotes russes a Ucraïna i les veus que s'aixequen contra Putin

                                               

Xavier Rius Sant, periodista  

El Punt Avui, diumenge 18 de setembre de 2022 

Ramzan Kadírov president de Txetxènia, que amb les seves tropes participa al costat de Rússia en la guerra d’Ucraïna, va lamentar, coincidint amb la recuperació per part d’Ucraïna de més de 7.000 quilòmetres quadrats de territori, que Vladímir Putin no estava sent informat de la situació real al camp de batalla i que Rússia seguia una estratègia equivocada. Kadírov culpava els generals i els serveis d’informació. Kadírov fa dues dècades va tenir un paper cabdal ajudant Putin a esclafar l’independentisme txetxè amb uns mètodes en els quals no hi havia pietat per als civils. Uns mètodes de terra cremada que Kadírov amb les seves tropes txetxenes i unitats especials de l’exèrcit rus van aplicar a Síria els anys 2015 i 2016, fet que va permetre a Baixar al-Assad recuperar la major part de territori que havien arribat a controlar Estat Islàmic i les milícies d’Al-Qaida. El món va mirar llavors cap a l’altra banda davant els crims que cometien les tropes txetxenes, russes i sirianes, atès que tot valia per esclafar Al-Qaida i Estat Islàmic. I al llarg d’aquests 200 dies de guerra les tropes russes, amb els seus aliats txetxens i els mercenaris del grup Wagner, han comès a Ucraïna nombrosos crims de guerra com ara tortures i execucions de civils. Així es va comprovar a Butxa, al nord de Kíiv, en retirar-se d’allà les unitats russes fa cinc mesos, i es torna a veure en ciutats com ara Izium recuperades aquests dies.

 

Però, per salvatge que sigui l’actuació de determinades unitats russes o txetxenes, la seva barbàrie no es pot comparar amb la política de terra cremada que aplicaven a Síria, amb una aviació i artilleria que ho arrasava tot. I aquesta és una de les queixes de Kadírov, que també insinua que els generals i serveis d’informació no explicaven la veritat a Putin per por. La intel·ligència russa va creure fa un mes que Ucraïna concentraria la seva ofensiva al sud, a prop de Kherson, on Moscou va traslladar part del seu exèrcit, però va tenir lloc al nord-est. I, com veiem en les imatges dels tancs i munició abandonats, els soldats van fugir amb el que duien posat sense intentar resistir en una guerra en què els drons ucraïnesos han tingut un paper determinant, contra els quals els tancs no poden fer res. Per dir-ho d’alguna manera, els generals fan promeses atemorits a Putin, com ho feien amb Ióssif Stalin, però no són capaços de disparar contra els seus propis homes si es retiren com es feia a Stalingrad. I ara es repeteix allò que passava primer en l’època dels tsars de la família Romànov i després en temps de Stalin, que davant dels desastres la culpa no ha de ser del líder, sinó dels incompetents ministres i generals.

En una Rússia en què no hi ha llibertat d’expressió i molts dissidents, periodistes i oligarques del petroli són empresonats o moren misteriosament –en això sí que el sistema funciona com en els vells temps–, també s’han sentit veus com ara la de regidors de Moscou i Sant Petersburg culpant Putin i demanant la seva destitució. Crítiques que han estat recollides per alguns mitjans de comunicació. En una Rússia on no hi ha dades globals del nombre de soldats morts, que ningú ja no dubta que supera de molt les 15.000 baixes que la Unió Soviètica va tenir en 14 anys a l’Afganistan, els regidors i alcaldes tenen unes dades que ningú no pot qüestionar. El nombre de joves que tornats del front són enterrats als cementiris dels seus respectius pobles, barris i ciutats. Regidors que responsabilitzen Putin i la direcció militar no només de la mort de milers de joves, sinó d’enfonsar la mateixa Rússia.

Putin s’ha volgut emmirallar en l’Imperi dels Romànov i la Unió Soviètica de Stalin per fer gran una Rússia de la qual Ucraïna era part. I confiava que, com els va passar al tsar Alexandre amb Napoleó i a Stalin amb Hitler, el fred, l’anomenat “general hivern”, fes dubtar i dividís la UE i li donés la victòria. Però no està sent així. No poder prendre al març Kíiv per canviar-hi el govern, i després Odessa per garantir-se el control de tota la costa, ja eren dues derrotes polítiques. Ara Rússia ha tingut la seva derrota militar al nord-est i pot perdre el Donbass, i tacada de sang intenta amagar la xifra de morts. Rússia s’enfonsa com a potència, mentre l’amic Xi Jinping fa negocis amb tothom, no es taca les mans, ni empetiteix la Xina. Rússia no tindrà la victòria, però Putin no vol saber-ho. I com més trigui a assumir-ho més dur per a Rússia, Ucraïna i el món serà el final. I recordem que l’últim Romànov no va acabar bé.

 

 

Analitzo a Catalunya Ràdio la possible victòria el 25 de setembre a Itàlia de la coalició formada per la ultradreta de Germans d'Itàlia, de Giorgia Meloni, la Lliga de Matteo Salvini i Forza Italia, de Berlusconi, amb Meloni com primera ministra

 

Analitzo al Catalunya Migdia de Catalunya Ràdio  la possible victòria de la ultradretana Giorgia Meloni a les elecciones legislatives del 25 de setembre, que faria de meloni pimer ministra d'Itàlia

 I a TV3...

                                                

Jordi de la Fuente, Vicesecretario de Organización Provincial de Vox en Barcelona, que fue prologuista de libros de Alexander Dugin, cierra unos días su cuenta de twitter tras tuietar una condolencia tras el asesinato de Darya Duginia

          

Último tuit del Vicesecretario de Organización de Vox Barcelona, tras el que poco después ha cerrado la cuenta. (Actualizado) La cuenta ha sido reactivada dos días despúes cone ste tuit eleminado. 

 

Vídeo de la presentación en la Casa de Rusia de Barcelona de los libros de Alexandr Dugin (o Duguin) prologados por De la Fuente en 2016 

 

Organigrama de la Ejecutiva Provincial de Barcelona

 De la Fuente con santiago Abascal en la Asamblea Ordinaria de Vox del 7 de marzo de 2020

No es ningún secreto que en Vox hay posiciones dispares ante la invasión rusa de Ucrania y que el partido, como buena parte de la ultraderecha europea ha querido disimular sus pasadas buenas relaciones con el entorno de Vladimir Putin que ciertamente en el caso de Vox, han sido mucho más leves que las de otros grupos europeos.

Pero esta mañana el Vicesecretario de Organización del Comité Ejecutivo Provincial de Vox Barcelona, Jordi de la Fuente, tras realizar un tuit de homenaje a Darya Dugina,  asesinada esta noche en un atentado que iba destinado al padre de esta, Alexander Dugin, guru ideológico de Vladimir Puti, ha sido conminado por la dirección de Vox a borrar el mismo. (Actualizado) De la Fuente ha suprimido durante dos día sla cuenta, y al reactivarla este tuit estaba borrado

Jordi de la Fuente había sido dirigente del partido ultra, nacional revolucionario Movimiento Social Republicano, MSR,

Leer má sinformación en El País, por Miguel González 

 

Rushdie, els talibans i els atemptats del 17-A. Explico al Triangle que per mi mi les causes del terrorisme islamista rau en la negativa de l'islam i les societats islàmiques a acceptar la llibertat de pensament i de consciència i el dret a creure i a no creure.

 

Xavier Rius Sant, El Triangle

17 d'agost de 2022. 5è aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils  

Aquests dies amb motiu del nou intent d’assassinat patit a Nova York per l’escriptor Salman Rushdie, del primer l’aniversari de l’entrada dels talibans a Kabul imposant l’emirat islàmic, i el cinquè aniversari dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils, s’està parlant molt d’islamisme radical, de salafisme i la compatibilitat de les societats islàmiques amb la democràcia. Tot i que es dona la paradoxa que el salafisme és sunnita, i la fatua condemnant a mort a Rushdie, autor dels Versos satànics, va ser feta pel líder xiita de l’Iran, l’aitolà Khomeini. Per això no podem centrar la crítica, com s’ha fet aquest últims anys després dels atemptats d’Al Qaida i la irrupció de l’Estat Islàmic, només cap el salafisme i radicalisme sunnita.

També s’està repetint molt la pregunta sobre què s’ha fet malament perquè uns nois nascuts i crescuts a Ripoll es radicalitzessin, i guiats per l’imam Abdelbaki es Satty fossin capaços de fer el que van fer: matar a 16 persones a Barcelona i Cambrils que, recordem, va ser potser una anècdota en comparació amb els seus plans de fer esclatar diverses furgonetes plenes d’explosius a La Sagrada Família, el Camp del Barça i potser la Torre Eiffel. “Què hem fet malament?” Una pregunta que també es va fer molta gent a França després d’atemptats com els de Bataclan i l’Estadi de França el novembre de 2015 que van provocar 130 morts. Pregunta que considero equivocada que centri el debat i l’anàlisi, ja que sembla que vulgui treure responsabilitat i culpabilitat als autors dels atemptats, abocant-la o socialitzant-la amb tota la societat. Un desviament de la culpabilitat similar als que es feia abans en casos de violacions que semblava que es responsabilitzés més a les dones en general per anar amb minifaldilles i escots provocatius que als agressors, únics culpables i responsables de les violacions.

Per a mi el principal element que dificulta l’encaix de les interpretacions majoritàries de l’islam amb la democràcia que volen destruir és el fet que les societats islàmiques no han viscut el que a Europa es coneix com la Il·lustració. Es a dir la preeminència de la raó i la llibertat de pensament, ubicant la religió en l’àmbit personal més allà que es practiqui la fe públicament i col·lectiva. Acceptar que tota religió és bona si t’ajuda a viure i ser millor persona, i acceptar sobretot -aquest és el punt nuclear- el dret a canviar de religió i el dret a esdevenir agnòstic o ateu i fer-ho públic. Però lamentablement l’islam té porta d’entrada, però no en té de sortida ni pel musulmans ni pels fills de musulmans, en entendre que l’islam es transmet amb la sang, el semen de pare. Per això en el països musulmans es permet el casament d’un musulmà amb una cristiana, però no a la inversa. Una filla de musulmans no es pot casar ni amb un cristià, ni amb un ateu. Per això a també a Europa molts homes que es casen amb una filla d’immigrants musulmans es veuen forçats per la dita “comunitat” a fer la conversió a l’islam encara que sigui de mentida, de la mateixa manera que tots els matrimonis o dones solteres que adopten a Europa un nen marroquí han de fer per obligació la cerimònia de convertir-se a l’islam, com a requisit legal indispensable per completar el procés d’adopció.

Com a periodista que porto anys escrivint d’immigració i sobre els països musulmans, penso que és en aquesta no acceptació de la llibertat de creences i a canviar de pensament de les societats islàmiques, on neix la no empatia vers la societat occidental, que es manifesta tant en el terrorisme gihadista, com en el salafisme pacífic que proposa la segregació dels seus, el que a França es denomina “separatisme islàmic”. Quan la majoria de països musulmans quan van signar la Declaració Universal dels Drets Humans van fer una reserva al fragment de l’article 18 que reconeix el dret a la llibertat de pensament i religió que diu que «aquest dret inclou el dret a canviar de religió o de creença», sumant-se anys més tard la majoria de països islàmics a l’anomena Declaració de Drets Humans del Caire que accepta el dret als cristians a ser cristians, però no a un musulmà o fill de musulmà a abandonar l’islam o a reinterpretar-lo. És a dir un musulmà i els seus fills mai poden deixar de ser musulmans, un musulmà no pot qüestionar l’Alcorà en nom de la ciència o no pot rebutjar certs principis islàmics en nom de la llibertat de pensament.

Un nascut musulmà que continua sent creient no pot dir que l’Alcorà és  només una metàfora, o que vulnera els drets humans i el sentit comú l’obligació d’haver de recuperar els dies de dejuni del ramadà perduts per una dona que ha tingut la menstruació o un metge que ha hagut de prendre un te a les cinc de tarda per estar serè en una operació en què estava salvant una vida. Un musulmà no pot dir sí a Darwin i no a la Creació com sí diuen els científics cristians.

Evidentment no ajuda la manca a l’islam d’una autoritat des de 1924, quan es va abolir a Istanbul la figura del califa per fer un pas similar i com van fer les societats de tradició cristiana acceptar la Il·lustració. I a manca d’una autoritat de tots els creients, encara que molts musulmans ho pensin, ningú no pot qüestionar que l’Alcorà i els hadits o frases a atribuïdes a Mahoma s’hagin de continuar interpretant com la definitiva revelació de Déu.

Mentre al cristianisme el creients poden dir que Adam i Eva i la Creació són una metàfora o que el diable no existeix, això a l’islam és apostasia. Si un musulmà diu que ha perdut la fe o que canvia de religió és apostasia. I l’apostasia, sigui per dubtar de l’Alcorà, sigui per canviar de religió, sigui per esdevenir agnòstic, és el pitjor pecat i delicte que pot fer un musulmà. Pecat que a molts països musulmans està penat amb la mort i en d’altres amb la impossibilitat de treballar en feines com mestre, funcionari o periodista i evidentment és divorciat i perd la tutela dels fills.

Potser dir això no agradarà, però per mi, és aquí, d’aquesta negativa a acceptar la llibertat de pensament i la llibertat personal de fer públic que s’és ateu o que s’és homosexual o bisexual i viure com a tal, on neix l’odi de molts musulmans i les societats islàmiques cap els valors occidentals, que els Talibans, l’Estat Islàmic o els aiatol·làs xiïtes expressen després amb crides a la violència cap els apòstates i infidels, mentre els imams i les dites comunitats islàmiques amb caps que ningú ha escollit vetllen perquè “els seus” no perdin la fe veritable. I si els líders musulmans a Europa continuen dient i pensant que Occident és pecador, que les seves filles no es poden pervertir casant-se amb infidels, no ens estranyem després que nois com els de Ripoll es deixessin utilitzar per l’imam de Ripoll.

 

Un dels nois de Ripoll.

  

Leer en castellano en El Triangle,17de agosto de 2022   

Xavier Rius Sant 

En estos días con motivo del nuevo intento de asesinato sufrido en Nueva York por el escritor Salman Rushdie, del primer aniversario de la entrada de los talibanes en Kabul imponiendo el emirato islámico, y del quinto aniversario de los atentados del 17 de agosto en Barcelona y Cambrils, se está hablando mucho de islamismo radical, de salafismo y de la compatibilidad de las sociedades islámicas con la democracia. Aunque se da la paradoja de que el salafismo es suní, y la fatua condenando a muerte a Rushdie, autor de los Versos satánicos, fue hecha por el líder chiita de Irán, el aitolán Jomeini. Por eso no podemos centrar la crítica como se ha hecho en estos últimos años después de los atentados de Al Qaeda y la irrupción del Estado Islámico, sólo en el salafismo y el radicalismo suní.

También se está repitiendo mucho la pregunta sobre qué se ha hecho mal para que unos chicos nacidos y crecidos en Ripoll se radicalizaran, y guiados por el imán Abdelbaki el Satty fueran capaces de hacer lo que hicieron: matar a 16 personas en Barcelona y Cambrils que, recordemos, fue quizás una anécdota en comparación con sus planes de hacer estallar varias furgonetas llenas de explosivos en La Sagrada Família, el Campo del Barça y quizás la Torre Eiffel. «¿Qué hemos hecho mal?» Una pregunta que también se hizo mucha gente en Francia después de atentados como los de Bataclan y el Estadio de Francia en noviembre de 2015 que provocaron 130 muertes. Pregunta que considero equivocada que centre el debate y el análisis, ya que parece que pretenda quitarles responsabilidad y culpabilidad a los autores de los atentados, volcándola o socializándola con toda la sociedad. Un desvío de la culpabilidad similar a los que se hacía antes en casos de violaciones que parecía que se responsabilizara más a las mujeres en general por ir con minifaldas y escotes provocativos, que a los agresores, únicos culpables y responsables de las violaciones.

Para mí el principal elemento que dificulta el encaje de las interpretaciones mayoritarias del islam con la democracia que quieren destruir, es el hecho de que las sociedades islámicas no han vivido lo que en Europa se conoce como la Ilustración. Es decir la preeminencia de la razón y la libertad de pensamiento, ubicando la religión en el ámbito personal, más allá de que se practique la fe pública y colectivamente. Aceptar que toda religión es buena si te ayuda a vivir y ser mejor persona y aceptar sobre todo -éste es el punto nuclear- el derecho a cambiar de religión y el derecho a convertirse en agnóstico o ateo y hacerlo público. Pero lamentablemente el islam tiene puerta de entrada, pero no tiene salida ni para los musulmanes ni para los hijos de musulmanes, al entender que el islam se transmite con la sangre, el semen de padre. Por eso en los países musulmanes se permite la boda de un musulmán con una cristiana, pero no a la inversa. Una hija de musulmanes no puede casarse ni con un cristiano, ni con un ateo. Por eso  también en Europa muchos hombres que se casan con una hija de inmigrantes musulmanes se ven forzados por la llamada “comunidad” a realizar la conversión al islam aunque sea de mentira, al igual que todos los matrimonios o mujeres solteras que adoptan en Europa a un niño marroquí deben hacer por obligación la ceremonia de conversión al islam, como requisito legal indispensable para completar el proceso de adopción.

Como periodista que llevo años escribiendo de inmigración y sobre los países musulmanes, creo que es en esta no aceptación de la libertad de creencias y en cambiar de pensamiento de las sociedades islámicas, donde nace la no empatía hacia la sociedad occidental, que se manifiesta tanto en el terrorismo yihadismo, como en el salafismo pacífico que propone la segregación de los suyos, lo que en Francia se conoce como “separatismo islámico”. Cuando la mayoría de países musulmanes firmaron la Declaración Universal de los Derechos Humanos realizaron una reserva en al aparatado del artículo 18 que reconoce el derecho a la libertad de pensamiento y religión, que dice que «este derecho incluye el derecho a cambiar de religión o de creencia», sumándose años más tarde la mayoría de países islámicos a la llamada Declaración de Derechos Humanos de El Cairo que acepta el derecho a los cristianos a ser cristianos, pero no a un musulmán o hijo de musulmán a abandonar el islam o reinterpretarlo. Es decir, un musulmán y sus hijos nunca pueden dejar de ser musulmanes, un musulmán no puede cuestionar el Corán en nombre de la ciencia o no puede rechazar ciertos principios islámicos en aras de la libertad de pensamiento.

Un nacido musulmán que sigue siendo creyente no puede decir que el Corán es sólo una metáfora, o que vulnera los derechos humanos y el sentido común la obligación de tener que recuperar los días de ayuno del ramadán perdidos por una mujer que ha tenido la menstruación o un médico que ha tenido que tomar un té a las cinco de tarde para estar sereno en una operación en la que estaba salvando una vida. Un musulmán no puede decir sí a Darwin y no a la Creación como sí dicen los científicos cristianos.

Evidentemente no ayuda la falta en el islam de una autoridad desde 1924, cuando se abolió en Estambul la figura del califa, a dar un paso similar y cómo hicieron las sociedades de tradición cristiana aceptar la Ilustración. Y a falta de una autoridad de todos los creyentes, aunque muchos musulmanes lo piensen, nadie puede cuestionar que el Corán y los hadits o frases a atribuidas a Mahoma deban seguir interpretándose como la definitiva revelación de Alá. Mientras en el cristianismo los creyentes pueden decir que Adán y Eva y la Creación son una metáfora o que el diablo no existe, esto en el islam es apostasía. Si un musulmán dice haber perdido la fe o cambiar de religión es apostasía. Y la apostasía, sea por dudar del Corán, sea por cambiar de religión, sea por convertirse en agnóstico, es el peor pecado y delito que puede hacer un musulmán. Pecado que en muchos países musulmanes está penado con la muerte mientras en otros con la imposibilidad de trabajar en puestos como maestro, funcionario o periodista y evidentemente es divorciado y pierde la tutela de los hijos.

Quizás decir esto no guste, pero para mí, es aquí, en la negativa a aceptar la libertad de pensamiento y la libertad personal de hacer público que se es ateo o que se es homosexual o bisexual y vivir como tal, donde nace el odio de muchos musulmanes y las sociedades islámicas hacia los valores occidentales, que los Talibanes, el Estado Islámico o los ayatolás chiís expresan después con llamadas a la violencia hacia los apóstatas e infieles, mientras los imanes y dichas comunidades islámicas con jefes que nadie ha escogido velan para que «los suyos» no pierdan la fe verdadera. Y si los líderes musulmanes en Europa siguen diciendo y pensando que Occidente es pecador, y que sus hijas no pueden pervertirse casándose con infieles, no nos extrañemos después de que chicos como los de Ripoll se dejaran utilizar por el imán de Ripoll.

          

PUTIN, BÒSNIA i KOSOVO. Analitzo al Punt Avui que Putin voldria que la violència tornés a Bòsnia i Kosovo i l'error de Pedro Sánchez de repetir en el seu viatge als Balcans que Kosovo és Sèrbia.

 

 

El Punt Avui. dilluns 8 d'agost de 2022

 Xavier Rius Sant, periodista

Ara fa 30 anys, Bòsnia entrava en el seu quart mes de guerra, amb les milícies sèrbies i l’exèrcit Iugoslau sotmetent Sarajevo a un setge de tres anys. La guerra, la neteja ètnica, el fer morir de fam els habitants d’una ciutat es tornaven a repetir a Europa. La guerra no acabaria fins a la intervenció militar de l’OTAN del setembre del 1995, que va forçar el president serbi Slobodan Milosevic a negociar els Acords de Dayton. Uns acords que van dividir el país en dues entitats que legitimaven la línia del front.

La República Srpska, o entitat sèrbia de Bòsnia, habitada per serbis, i la Federació de Bòsnia Hercegovina, on viurien bosniomusulmans, croates també serbis i ciutadans que no desitjaven adscriure’s a cap grup. Les dues entitats tindrien el seu parlament i govern, que gestionarien la majoria de competències, mentre que el Parlament de Bòsnia i el govern central tindrien les de seguretat, defensa, justícia, impostos i exteriors. A la cúpula de l’Estat hi hauria una presidència tripartida rotatòria formada per un bosniomusulmà, un croat i un serbi. I cíclicament alguns dels líders de l’entitat sèrbia han proposat trencar amb Bòsnia i unir-se a la veïna Sèrbia, més enllà que la República Srpska no sigui territorialment compacta i en el cas que trenquessin amb Bòsnia, una part quedaria aïllada.

Per si les institucions de Bòsnia prenien decisions contràries als Acords de Dayton, els acords van crear la figura de l’Alt Representant, nomenat per l’ONU, que vetlla pel seu compliment, i que pot anul·lar decisions de les institucions bosnianes i fins i tot prendre-les ell. El 1997, l’Alt Representant era l’espanyol Carlos Westendorp, que va imposar un únic model de matrícula de cotxe per a tot Bòsnia que no indiqués l’origen. En aquell moment, un jove Pedro Sánchez treballava a Sarajevo a l’oficina de Westendorp.

Mentre el govern i el Parlament de Belgrad tenen ara com a principal objectiu entrar a la Unió Europea, aquest desembre el copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, va proclamar que els serbobosnians estaven oprimits, i va proposar separar-se de Bòsnia. Una proposta que no va agradar a la majoria de polítics de Sèrbia, més enllà que en certs moments alguns líders serbis havien plantejat barrejar en unes mateixes negociacions el futur dels enclavaments serbis de Kosova, i el futur de l’entitat sèrbia de Bòsnia, per quedar-se’n uns i perdre els altres. Una proposta forassenyada des del punt de vista de l’ONU i que era rebutjada pels sectors més nacionalistes de Sèrbia perquè seria reconèixer la independència de Kosova.

El fet, però, és que amb el suport de Vladímir Putin, el 10 de febrer, en el context de la tensió per les amenaces vers Ucraïna, el Parlament de la República Srpska, amb el vistiplau del copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, aprovà una llei per desvincular-se de les institucions judicials de l’Estat bosnià i també va proposar que els membres serbis de la policia i l’exèrcit bosnià canviessin els seus uniformes, com a primer pas per trencar amb Sarajevo. No és cap secret que sent Rússia protectora històrica dels serbis, Putin, igual que va viure com una humiliació la dissolució de l’URSS i l’entrada d’algunes de les seves repúbliques a l’òrbita occidental, va considerar una humiliació la derrota política i militar dels nacionalistes serbis a Bòsnia, i la independència de Kosova. Independència que, tot i l’oposició de Rússia, és vista per l’ONU i la Unió Europa com l’única sortida o la solució menys dolenta, si bé Espanya, per comparances amb Catalunya, no l’ha reconegut.

Fa vuit dies, Pedro Sánchez, aprofitant la gira que va fer pels Balcans, va repetir una i altra vegada que Espanya no reconeix Kosova, un fet que va coincidir amb la intenció del govern de Kosova d’unificar les matrícules de cotxes, eliminant les dels enclavaments serbis que porten les mateixes que les de la veïna Sèrbia, un fet que va provocar incidents i talls de carreteres. Una proposta similar a la que es va implementar quan l’ara president espanyol treballava a Sarajevo. Està clar que Putin voldria que la violència tornés a Kosova i Bòsnia, ara que té la seva pugna amb Occident per Ucraïna. I Pedro Sánchez, repetint que Kosova és Sèrbia, li va fer un gran favor.

 

                                        

Bastión Frontal cumple dos años de existencia y se consolida con nuevos liderazgos o caras públicas, como "Armando Bastión" ocupando el espacio del desaparecido Hogar Social en Madrid y manteniendo buenas relaciones con Democracia Nacional Joven y España 2000. Continúa activo "Hacer Nación" impulsado por concejales y militantes que abandonaron España 2000

   (Actualizado 24 de agosto: Amando Bastión, nuevo líder o cara pública del grupo, abandona la militancia. Ver al final del artículo)

                                            

 

Se cumplen dos años de la creación del grupo ultra, neonazi o nacional revolucionario Bastión Frontal. Dicho grupo ha consolidado su espacio con la implantación de grupos locales además de Madrid en Castilla La Mancha, Extremadura, Sevilla, Valencia, Castellón, Navarra y Cataluña, y ha sabido sopreponerse  a situaciones como la detención y entrada en prisión a finales de enero su líder Rodrigo, y a polémicas e imputaciones judiciales como la motivada por las declaraciones de su lideresa, Isabel Medina Peralta, realizadas en homenaje a la División Azul en el cementerio de la Almudena.  El grupo en dos años ha conseguido una docena de imputaciones o inicio de acciones judiciales por denuncias de la policía o la fiscalia por declaraciones o manifestaciones antisemitas, contra los musulmanes y los menores no acompañados y por amenazas a la policía.

Tras la detención de su primer líder Rodrigo y una cierta pérdida de protagonismo de Isabel Medina Peralta, el grupo, tiene ahora como de sus portavoces a  "Armando Bastión". Su sede son unos bajos del barrio de Tres Olivos en el distrito madrileño de Fuencarral, edita la revista llamada El Molino, en relación a su símbolo. (Actualización a 24 de agosto de 2022: Armando Bastión abandona su militancia en Bastión Frontal ) Por los escritos que publican parece que Bastión se está acercando al Falangismo original y a la ultraderecha católica, apartándose del paganismo propio del nacional socialismo. Se da la circunstancia que Bastión Frontal utiliza en sus carteles y escritos también la lengua catalana y el euskera. 

En estos momento mantien buena relación con el vocalista Alberto Gonzalo "Alberto Pugilato" que disponía de un canal de Youtube recientemente clausurado, así como con Democracia Nacional Joven y con España 2000. También realizaba acciones conjuntamente con asociaciones vecinals de ámbito ultra o naciopnal revolucionario, como la de San Blas Cañillejas, impulsada por el histórico Ultras Sur, Alberto Ayala de Cantalicio,  Pinar de Chamartín, Hortaleza Carlomagno o Getafe N.R.,  si bien estas han disminuido su actividad y presencia y también afrontan una causa penal por la manifestación que realizaron en Chueca el 18 de de septiembre pasado en la que Bastión Frontal decicidió no participar como grupo.

 

Bastión de alguna manera compite con el espacio de Hacer Nación, impulsado por ex dirigentes y ex militantes de España 2000, como su ex presidente Rafa Ripoll o los concejales de Velilla de San Antonio y San Fernando de Henares.  De hecho sólo continúan en España 2000 los tres concejales de los Santos de la Humosa, también en el Corredor de Henares, siendo Lázaro Polo el alcalde de la localidad. 

Y evidentemente Bastión Frontal, se ha comido el espacio del, parece desaparecido, Hogar Social Madrid.

 

 

ACTUALIZACIÓN 24 DE AGOSTO 2022: ARMANDO BASTIÓN ABANDONA B.F.

Actualizado: En otoños de 2023 Bastión Frontal abandonará su actividad para acabar disolviéndose. Ocupará el espacio un años después, Núcleo Nacional. 

Mejoras en extranjería. Analizo en El Periódico el nuevo Reglamento de Extranjería que introduce algunas mejoras.

 

El Periódico, viernes 29 de julio de 2022

Xavier Rius Sant

 

Bienvenidas sean las mejoras del Reglamento de la Ley de Extranjería aprobadas el pasado martes. Cambios que han visto la luz pese a algunas reticencias del Ministerio del Interior y sin que el Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones se prestara a negociar su contenido ni con los sindicatos ni con las organizaciones empresariales que, desde hacía tiempo, solicitaban algo tan básico como mecanismos ágiles de contratación de extranjeros, o que quienes ya poseen permiso de residencia o de estudios en España puedan acceder fácilmente al permiso de trabajo. Y es que, históricamente, la gestión de la inmigración en España, en lugar de priorizar la lógica demanda de que sea fácil contratar, regularizarse o traer de su país a un inmigrante para que esté con papeles desde el primer día, y que estos, una vez han adquirido permiso de trabajo y residencia, no caigan en la irregularidad sobrevenida, ha optado muchas veces por el punto de vista digamos policial, de que hay que ponerlo difícil para evitar un supuesto efecto llamada. Vimos claramente esta contradicción con los menores no acompañados que, a los 18 años, tras formarse en España, se topaban con la dificultad o imposibilidad de conseguir permiso de trabajo, lo que abocaba a muchos de ellos no solo a la irregularidad, sino a tener que buscarse la vida de otra manera. Algo que afortunadamente se subsanó hace unos meses.

Más allá de que sea cierto que en determinados sectores hay empresarios que se aprovechan de la mano de obra irregular, la mayoría de ellos desean que la contratación en origen sea ágil, y que los requisitos para regularizar a un extranjero que lleva tres años sin papeles en España no exijan, como ocurría hasta ahora, un compromiso de empleo por un periodo de un año. Compromiso que en muchos sectores los empresarios no pueden ofrecer hoy en día a nadie.

Afortunadamente, esta exigencia de comprometerse a contratar al inmigrante por un mínimo de un año desaparece con el nuevo articulado, lo que facilitará la regularización y permitirá que salgan de la economía sumergida muchos extranjeros. Pero, en cambio, el reglamento no ha modificado la situación de los demandantes de asilo, que, a excepción de los ucranianos, deben esperar al menos medio año para poder trabajar. Ni tampoco ha flexibilizado los trámites para que las mujeres empleadas sin papeles en trabajo doméstico, cuidado de ancianos y dependientes accedan más fácilmente a su regularización. Hace 20 años se decía que el modelo tácito por el que había optado España para hacer compatible la maternidad con el empleo de buena parte de las mujeres españolas era tener a una inmigrante sin papeles que todavía no podía regularizase por arraigo, a la que se pagaba un sueldo más bajo. Y gracias a que no se abonaba su cuota de la Seguridad Social y el sueldo era menor, a muchas madres españolas trabajadoras les salía a cuenta compatibilizar su tardía maternidad con el mantenimiento del empleo o su proyecto profesional.

Pero pese a estas y otras lagunas, el nuevo reglamento tiene elementos notablemente positivos, como permitir trabajar a aquellos jóvenes con permiso de residencia por estudios y evitar la irregularidad sobrevenida, es decir la pérdida de los permisos de trabajo y residencia de aquellos inmigrantes que en el último año no habían podido acreditar un mínimo de seis meses trabajando. Así, hasta ahora, si tras pasar dos o tres años trabajando de manera continuada, se perdía el empleo y se estaba seis meses sin trabajo, no solo el trabajador perdía los papeles, también los familiares que tenía a su cargo. Ahora, con el nuevo redactado se exigirá que el año anterior a la renovación se haya trabajado y cotizado tres meses, no seis.

El reglamento supera el llamado 'catálogo de empleos de difícil cobertura', primer sistema real de contratación en origen que ciertamente funcionaba, introducido en 2007, pero hoy en día obsoleto al ser útil solo para empleos como deportista o en la marina mercante. Y con la reforma se podrá contratar directamente para cualquier sector a un extranjero que está en su país, si tras ocho días de ofertarse en el servicio público de empleo no accede al mismo ningún español o extranjero con papeles. 

         

               

Llegir en català al Periódico

 MILLORES EN ESTRANGERIA

Benvingudes siguin les millores del reglament de la llei d’estrangeria aprovades dimarts. Canvis que han vist la llum malgrat algunes reticències del Ministeri de l’Interior i sense que el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions es prestés a negociar el seu contingut ni amb els sindicats ni amb les organitzacions empresarials que, des de feia temps, sol·licitaven una cosa tan bàsica com mecanismes àgils de contractació d’estrangers, o que els qui ja posseeixen permís de residència o d’estudis a Espanya puguin accedir fàcilment al permís de treball. I és que, històricament, la gestió de la immigració a Espanya, en lloc de prioritzar la lògica demanda que sigui fàcil contractar, regularitzar-se o portar del seu país un immigrant perquè tingui papers des del primer dia i que aquests, una vegada han adquirit permís de treball i residència, no caiguin en la irregularitat sobrevinguda, ha optat moltes vegades pel punt de vista diguem-ne policial, que cal posar-ho difícil per evitar un suposat

Més enllà que sigui cert que en determinats sectors hi ha empresaris que s’aprofiten de la mà d’obra irregular, la majoria d’ells volen que la contractació en origen sigui àgil i que els requisits per regularitzar un estranger que fa tres anys que està sense papers a Espanya no exigeixin, com fins ara, un compromís d’ocupació per un període d’un any. Compromís que, en molts sectors, els empresaris no poden oferir avui dia a ningú.

Afortunadament, aquesta exigència de comprometre’s a contractar l’immigrant per un mínim d’un any desapareix amb el nou articulat, el que facilitarà la regularització i permetrà que molts estrangers surtin de l’economia submergida. Però, en canvi, el reglament no ha modificat la situació dels demandants d’asil, que, a excepció dels ucraïnesos, han d’esperar almenys mig any per poder treballar. Ni tampoc ha flexibilitzat els tràmits perquè les dones ocupades sense

papers en treball domèstic, cura d’avis i dependents accedeixin més fàcilment a la seva regularització. Fa 20 anys es deia que el model tàcit pel qual havia optat Espanya per fer compatible la maternitat amb l’ocupació de bona part de les dones espanyoles era tenir una immigrant sense papers que encara no podia regularitzar-se per arrelament, a qui es pagava un sou més baix. I gràcies que no s’abonava la seva quota de la Seguretat Social i el sou era menor, a moltes mares espanyoles treballadores els sortia a compte compatibilitzar la seva tardana maternitat amb el manteniment de l’ocupació o el seu projecte professional. Però, malgrat aquestes i altres llacunes, el nou reglament té elements notablement positius, com permetre treballar a aquells joves amb permís de residència per estudis i evitar la irregularitat sobrevinguda, és a dir, la pèrdua dels permisos de treball i residència d’aquells immigrants que l’últim any no havien pogut acreditar un mínim de sis mesos treballant. Així, fins ara, si després de passar dos o tres anys treballant de manera continuada es perdia la feina i s’estava sis mesos sense treballar, no només el treballador perdia els papers, sinó també els familiars que tenia a càrrec seu. Ara, amb el nou redactat s’exigirà que l’any anterior a la renovació s’hagi treballat i cotitzat tres mesos, no sis.

El reglament supera l’anomenat «catàleg de llocs de treball de difícil cobertura», primer sistema real de contractació en origen que certament funcionava, introduït el 2007, però avui dia obsolet al ser útil només per a llocs de treball com a esportista o en la marina mercant. I amb la reforma es podrà contractar directament en qualsevol sector un estranger que viu al seu país si, després de vuit dies d’oferir-se en el servei públic d’ocupació, no hi accedeix cap espanyol o estranger amb papers.

Putin confia en el "general Hivern" per aconseguir els seus objectius a Ucraïna. Explico al Triangle que a l'igual que l'hivern va derrotar a Napoleó i Hitler a Rússia, ara confia que la pujada de preus i escasetat de gas i petroli trenqui la unitat dels estats europeus i abandonin a Ucraïna.

 

 

j         

              

          

 

Putin confia en el general Hivern per aconseguir els seus objectius a Ucraïna

 Xavier Rius Sant, El Triangle, 27 de juliol de 2022

El general Hivern, o sigui el fred i la gana van ser dos elements que van desencadenar i facilitar la victòria de Rússia front la França de Napoleó el desembre de 1812, en la que els russos anomenarien la Guerra Patriòtica, que seria plasmada a la literatura a “Guerra i Pau” de Lleó Tolstoi. Les temperatures gèlides del General Hivern també van ser determinants per la victòria soviètica front Hitler, que va començar la invasió de la URSS el juny de 1941, però va topar amb Stalingrad, on les tropes alemanyes va ser derrotades el febrer de 1943, precipitant una retirada que culminaria el maig de 1945 amb l’Exèrcit Roig penjant la bandera roja a les runes del Reichstag.

I tot i que a Putin no li ha anat de moment la invasió d’Ucraïna com pensava, ja que en aquest cinc mesos ni tan sols s’ha fet amb el control de tot el Donbass, el president de Rússia confia que arribi el general hivern de desembre 2022 fins març de 2023, amb el que creu que es trencarà la unitat dins de la Unió Europea, els Estats Units i el Regne Unit. I front les dificultats per assumir el descontentament social que generaran les restriccions de gas que s’ha anuncien amb propostes com la de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen de retallar un 15% el consum, i amb un petroli pel núvols que dispararà encara més la inflació, es claudiqui i s’ha s’accepti que Rússia pugui dominar Ucraïna i bona part de l’espai post-soviètic imposant canvis de fronteres fets per la força. Claudicació que potser no es manifestarà en declaracions públiques, sinó en la fi per part d’alguns països de l’ajuda militar, sense la qual Volodomir Zelensky, el president inesperat, no hagués pogut resistir.

Vladimir Putin no va anomenar guerra l’operació militar iniciada el 24 de febrer, sinó “operació especial per desnazificar” el país veí, per entroncar-la amb la Gran Guerra Patriòtica. Una  operació especial que Putin, mal assessorat, pensava que duraria pocs dies, i posaria un govern titella a Kíiv amb el que s’aconseguirà que tant Bielorússia, la Rússia blanca, com Ucraïna, que es pot traduir en rus i altres llengües eslaves com la terra de la frontera, tornessin a la Mare Rússia i a l’antic espai soviètic. I un cop Putin controlés Ucraïna, podria arribar per terra i unir territorialment l’autoproclamada República de Transnítria, franja oriental de Moldàvia poblada majoritàriament per russos, que el 1992 un cop dissolta la URSS, després d’un breu conflicte bèl·lic amb les tropes moldaves, es va proclamar independent.

Putin creia que amb uns Estats Units debilitats i sense cap ganes d’involucrar-se en guerres alienes, després del fiasco de la retirada de Kabul, i amb una Unió Europea dividida i una forta dependència del gas rus de molts dels seus estats, sobretot d’Alemanya que estava tancant les centrals nuclears, podria per fi complir el seu destí de tornar a fer Rússia gran. Creia que podria complir la seva missió històrica, no només de reparar l’error de desembre de 1991 quan la URSS es va autodissoldre equivocadament, sinó de fer justícia als milions de russos residents des de fa dues o tres generacions a altres repúbliques que es van quedar nacionalment orfes i molts, per no esdevenir ciutadans de segona, van renunciar a la seva identitat. Dissolució de la URSS que va provocar, no només la independència d’Ucraïna i Bielorússia, sinó també conflictes armats en regions d’altres repúbliques ex soviètiques amb forta presència de ciutadans russos com la comentada Transnítria moldava, o les regions georgianes d’Ossètia del Sud i Abkhazia, declarades totes tres repúbliques independents, no reconegudes per la comunitat internacional. Mentre Transnítria, fronterera amb Ucraïna, estava aïllada de Rússia, Abkhazia i Ossètia, al nord de Geòrgia sí que eren fronteres amb Rússia que podia alimentar-les i vetllar per la seva seguretat. I una posició de força després d’una victòria rampant a Ucraïna facilitaria el reconeixement tàcit de la sobirania russa d’aquestes dues regions de Geòrgia.

Però l’exèrcit rus no ha pres Kíiv en cinc mesos, ni els milions d’ucraïnesos de parla russòfona han rebut les topes russes com alliberadores. I com s’ha vist ciutats on el rus és la llengua majoritària com Odessa, s’han oposat amb força l’agressió. Putin creia i creu que, malgrat els entrebancs inicials encara pot passar a la història com el tsar Pere el Gran que modernitzà l’Imperi i es va annexionar territoris de Suècia i Polònia, en honor de qui te el nom la segona ciutat de Rússia, Sant Petersburg. Creu que passat l’estiu, el General Hivern aconseguirà capgirar la situació com ho va fer a Stalingrad després d’un any que semblava que per Rússia i la URSS tot ja estava perdut. L’acceptació de bona part de la població russa a la guerra iniciada per Putin, sigui per convicció, ignorància o indiferència, l’ajuda a persistir.

Certament si Zelensky i l’exèrcit ucraïnès no hagués resistit les primeres setmanes, el suport de la comunitat internacional ajudant econòmica i militarment a Kíiv no hagués estat tant intens i probablement s’hagués deixat caure el govern ucraïnès o s’hagués donat suport a un acord que impliqués l’annexió total a Rússia de les ara autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk, tot i que era evident que amb això no Putin no en tindria prou. Però afortunadament, més enllà de l’ambigüitat de l’Hongria d’Orban, s’ha negat a reconèixer la sobirania russa de Crimea i d’aquestes dues autoproclamades repúbliques, argumentant que Europa no por repetir el que va fer França i Anglaterra el 1938 amb els Acords de Munich, signats amb Hitler pels primers ministres de França i el Regne Unit,  Édouard Daladier i Arthur Neville Chamberlain que creien que acceptant la annexió alemanya del sudets txecs, apaivagarien les ànsies expansionistes de Hitler.

Europa i els Estats Units van de moment a la una, si bé tothom sap que més enllà del que passi aquest hivern, els països occidentals no es poden permetre allargar indefinidament aquesta situació. I la por a una escalada militar directa, més ara que Suècia i Finlàndia han abandonat el seu pacifisme entrant a l’OTAN, el perill d’un confrontació encara que comenci de manera  accidental és una realitat. La negativa dels Estats Units a donar míssils Patriot a Ucraïna, que sí ha instal·lat ara a Polònia o Eslovàquia va en aquest sentit. Són míssils que han de ser dirigits per militars nord-americans, cosa que implicaria si se’n despleguessin a Ucraïna caldria enviar-hi de manera permanent soldats nord-americans, amb el que s’arribaria a un escenari que en el fons desitja Putin, i donaria peu a un enfrontament militar directe entre les dues potències.

A mig termini no sembla que hi hagi cap escenari que pugui portar a Ucraïna a la pau, però tampoc a Putin a la victòria. El General Hivern farà mal a Europa, però potser a qui més en farà serà als països de l’Àfrica que no es podran permetre l’increment dels preus dels cereals i altres productes, cosa que generarà en l’actual context de sequera encara més migració cap Europa a la que cap tanca a Melilla ni acords amb l’estat fallit de Líbia podrà aturar. I encara que alguns estats de la Unió Europea volguessin perdonar a Putin per recuperar el subministrament de gas, tampoc ho podrien aconseguir amb l’actual xarxa de gasoductes que passa per altres estats, ni podrien aconseguir petroli als preus d’abans.

Hi ha també un canvi legal que fa que el món actual sigui molt diferent als de 1991 que voldria tornar Putin, que no permetrà que el líder rus pugui ser perdonat pels seus actes després d’un hipotètic acord de pau amb algunes concessions. Em refereixo al desenvolupament de la legislació internacional sobre crims de guerra que farà que Putin, els seus ministre i els seus generals siguin considerats sempre a mig món criminals de guerra. Certament Putin bombardejant ciutats amb la població civil com objectiu o amb el seu exèrcit fent matances com les que van tenir lloc a Butxa a les afores de Kíiv, no va fer res que no hagués fet l’exèrcit rus de la mà de les tropes de Baixar Al Assad amb el silenci de la comunitat internacional a Síria per derrotar a l’Estat Islàmic i a les filials d’Al Qaida. Però mentre el món es pot permetre tenir un president de Síria acusat de crims, que ell negarà o dirà que va ser lamentables danys colaterals per derrotar l’Estat Islàmic que sembrava la mort de Damasc a Berlín, la diplomàcia i les relacions internacionals seran difícils de gestionar amb un president de la segona potència mundial reclamat o investigat per crims de guerra a mig món. Perquè encara que Rússia no hagi signat el tractat de la Cort Penal Internacional, aquest tipus de crims no prescriuen, i també s’han inclòs en els codis penals de la majoria d’estats. I les relacions internacionals i diplomàtiques seran difícils de gestionar, si Putin i altres líders russos corren perill de ser detinguts quan surtin del seu país.

 

 Leer en castellano en El Triangle. Jueves 27 de julio de 2022

El general Invierno, o sea el frío y el hambre fueron dos elementos que desencadenaron y facilitaron la victoria de Rusia frente a la Francia de Napoleón en diciembre de 1812, en la que los rusos llamarían la Guerra Patriótica, que sería plasmada en la literatura en “Guerra y Paz” de León Tolstoi. Las temperaturas gélidas del General Invierno también fueron determinantes para la victoria soviética frente a Hitler, que inició la invasión de la URSS en junio de 1941, pero se topó con Stalingrado, donde las tropas alemanas fueron derrotadas en febrero de 1943, precipitando una retirada que culminaría en mayo de 1945 con el Ejército Rojo colgando la bandera roja en lo alto de las ruinas del Reichstag.

Y aunque a Putin de momento no le ha ido la invasión de Ucrania como pensaba, ya que en estos cinco meses ni siquiera se ha hecho con el control de todo el Donbass, el presidente de Rusia confía en que llegue el general invierno de diciembre 2022 hasta marzo de 2023, con lo que cree que se romperá la unidad dentro de la Unión Europea, Estados Unidos y Reino Unido. Y frente a las dificultades para asumir el descontento social que generarán las restricciones de gas que se anuncian con propuestas como la de la presidenta de la Comisión Europea, Ursula Von der Leyen de recortar un 15% el consumo, rechazada por algunos estados, y con un petróleo por las nubes que disparará aún más la inflación, se claudique y se acepte que Rusia pueda dominar Ucrania y buena parte del espacio post-soviético, imponiendo cambios de fronteras conseguidos por la fuerza. Claudicación que quizás no se manifestará en declaraciones públicas, sino en la disminución o el fin por parte de algunos países de la ayuda militar, sin la cual Volodomir Zelensky, el presidente inesperado, no hubiera podido resistir.

Vladimir Putin no llamó guerra a la operación militar iniciada el 24 de febrero, sino “operación especial para desnazificar” al país vecino, para entroncarla con la Gran Guerra Patriótica. Una operación especial que Putin, mal asesorado, pensaba que duraría pocos días, y pondría un gobierno títere en Kíiv con el que se conseguiría que tanto Bielorrusia, Rusia blanca, como Ucrania, que se puede traducir en ruso y otras lenguas eslavas como la tierra de la frontera, volvieran a la Madre Rusia y al antiguo espacio soviético. Y una vez Putin controlara a Ucrania, podría llegar por tierra y unir territorialmente la autoproclamada República de Transnítria, franja oriental de Moldavia poblada mayoritariamente por rusos, que en 1992 una vez disuelta la URSS, tras un breve conflicto bélico con las tropas moldavas, se proclamó independiente.

Putin creía que con Estados Unidos debilitados y sin ganas de involucrarse en guerras ajenas, tras el fiasco de la retirada de Kabul, y con una Unión Europea dividida y una fuerte dependencia del gas ruso de muchos de sus estados, sobre todo de Alemania que estaba cerrando las centrales nucleares, podría por fin cumplir su destino de volver a hacer a Rusia grande. Creía que podría cumplir su misión histórica, no sólo de reparar el error de diciembre de 1991 cuando la URSS se autodisolvió, sino de hacer justicia a los millones de rusos residentes desde hace dos o tres generaciones en otras repúblicas que quedaron nacionalmente huérfanos y muchos, para no convertirse en ciudadanos de segunda, renunciaron a su identidad. Disolución de la URSS que provocó, no sólo la independencia de Ucrania y Bielorrusia, sino también conflictos armados en regiones de otras repúblicas ex soviéticas con fuerte presencia de ciudadanos rusos como la comentada Transnitria moldava, o las regiones georgianas de Osetia del Sur y Abjasia, declaradas las tres repúblicas independientes, no reconocidas por la comunidad internacional. Mientras Transnítria, fronteriza con Ucrania, está aislada de Rusia, Abjasia y Osetia, en el norte de Georgia sí que son fronterizas o limítrofes con Rusia que podía alimentarlas y velar por su seguridad. Y una posición de fuerza después de una rápida victoria en Ucrania, facilitaría el reconocimiento tácito de la soberanía rusa de estas dos regiones de Georgia.

Pero el ejército ruso no ha tomado Kíiv en cinco meses, ni los millones de ucranianos de habla rusa han recibido las topes rusas como liberadoras. Y como se ha visto ciudades en las que el ruso es la lengua mayoritaria como Odessa, se han opuesto con fuerza la agresión. Putin creía y cree que, a pesar de los obstáculos iniciales, todavía puede pasar a la historia como el zar Pedro el Grande que modernizó el Imperio y se anexionó territorios de Suecia y Polonia, en honor de quien tiene el nombre la segunda ciudad de Rusia, San Petersburgo. Cree que pasado el verano, el General Invierno conseguirá revertir la situación como lo hizo en Stalingrado después de un año que parecía que para Rusia y la URSS ya estaba todo perdido. La aceptación de buena parte de la población rusa en la guerra iniciada por Putin, sea por convicción, ignorancia o indiferencia, le ayuda a persistir.

Ciertamente si Zelensky y el ejército ucraniano no hubiera resistido en las primeras semanas, el apoyo de la comunidad internacional ayudando económica y militarmente en Kíiv no hubiera sido tan intenso y probablemente se hubiera dejado caer el gobierno ucraniano o se hubiera aceptado un acuerdo que implicara la anexión total a Rusia de las ahora autoproclamadas repúblicas de Donetsk y Lugansk, aunque era evidente que con esto Putin no tendría suficiente. Pero afortunadamente, más allá de la ambigüedad de Hungría de Orban, la Unión Europea  se ha negado a reconocer la soberanía rusa de Crimea y de estas dos autoproclamadas repúblicas, argumentándose que Europa no puede repetir lo que hizo Francia e Inglaterra 1938 con los Acuerdos de Munich, firmados con Hitler por los primeros ministros de Francia y Reino Unido, Édouard Daladier y Arthur Neville Chamberlain que creían que aceptando la anexión alemana de los Sudetes checos, apaciguarían las ansias expansionistas de Hitler.

 —–

Europa y Estados Unidos van de momento a la una, si bien todo el mundo sabe que más allá de lo que ocurra este invierno, los países occidentales no pueden permitirse alargar indefinidamente esta situación. Y el miedo a una escalada militar directa, más ahora que Suecia y Finlandia han abandonado su pacifismo entrando en la OTAN, el peligro de una confrontación aunque empiece de forma accidental es una realidad. La negativa de Estados Unidos a entregar misiles Patriot a Ucrania, que sí ha instalado ahora en Polonia o Eslovaquia va en este sentido. Son misiles que deben ser dirigidos por militares estadounidenses, lo que implicaría si se desplegaran en Ucrania enviar de forma permanente soldados estadounidenses, con lo que se llegaría a un escenario que en el fondo desea Putin, y daría pie a un enfrentamiento militar directo entre las dos potencias.

A medio plazo no parece haber ningún escenario que pueda llevar a Ucrania a la paz, pero tampoco a Putin a la victoria. El General Invierno hará daño a Europa, pero quizá a quien más perjudicará serán los países de África que no podrán permitirse el incremento de los precios de los cereales y otros productos, lo que generará en el actual contexto de sequía, un incremento de la migración hacia Europa a la que ninguna valla en Melilla, ni acuerdos con el estado fallido de Libia podrá detener. Y aunque algunos estados de la Unión Europea desearan perdonar a Putin a fin de recuperar el suministro de gas, tampoco podrán hacerlo con la actual red de gasoductos que pasa por otros estados, ni podrán conseguir petróleo a los precios de antes.

Hay también un cambio legal que hace que el mundo actual sea muy diferente al de 1991 que desearía retornar Putin, que no permitirá que el líder ruso pueda ser perdonado por sus actos después de un hipotético acuerdo de paz con algunas concesiones. Me refiero al desarrollo de la legislación internacional sobre crímenes de guerra que provocará que Putin, sus ministros y sus generales sean considerados por siempre en medio mundo criminales de guerra. Ciertamente Putin bombardeando ciudades con la población civil como objetivo o con su ejército haciendo matanzas como las que tuvieron lugar en Bucha en las afueras de Kíiv, no hizo nada que no hubiera realizado el ejército ruso de la mano de las tropas de Bajar Al Asad, con el silencio de la comunidad internacional en Siria para derrotar al Estado Islámico y a las filiales de Al Qaeda. Pero mientras el mundo puede permitirse tener un presidente de Siria acusado de crímenes, que él negará o dirá que fueron lamentables daños colaterales por derrotar al Estado Islámico que sembraba la muerte de Damasco a Berlín, la diplomacia y las relaciones internacionales serán difíciles de gestionar con un presidente de la segunda potencia mundial reclamado o investigado por crímenes de guerra en medio mundo. Porque aunque Rusia no haya firmado el tratado de la Corte Penal Internacional, este tipo de crímenes no prescriben, y también se han incluido en los códigos penales de la mayoría de países. Y las relaciones internacionales y diplomáticas serán difíciles de gestionar si Putin y otros líderes rusos corren peligro de ser detenidos cuando salgan de su país.

Xavier Rius Sant