LLEDONERS DE NOU. Analitzo a NacióDigital NacióManresa l'escenari que s'obre amb la retirada del tercer grau al presos.

Llegir a NacióDigital NacióManresa
Xavier Rius Sant, 29 de juliol de 2020
El retorn dels presos polítics catalans a Lledoners als que s'ha retirat el tercer grau, fet efectiu per a cinc dels presos dimarts a la tarda, no ha agafat ningú per sorpresa després que la setmana passada el Tribunal Suprem, revoqués els permisos de Carme Forcadell i dictés noves regles de joc. Ara caldrà veure si podran continuar sortint alguns dies unes hores per treballar o fer voluntariat a l'empara de l'article 100.2 o també s'hi els impedirà. Un decisió del Suprem que farà més difícil el diàleg de l'independentisme amb el govern del PSOE i Podemos. I és que si tot el judici del Suprem ha estat ple d'irregularitats, ara el Suprem s'agafa a allò que la presó ha de tenir com a fi la reinserció i l'exemplerització. I la reinserció va lligada al reconeixement dels fets, l'acceptació de càstig penal sense fer trampes i la voluntat de no reincidir. Però com es pot reinsertar a algú que tot i reconeixent els fets, no els considera delicte, no se'n penedeix i diu que potser ho tornarà a fer?

No negaré que jo he estat molt crític amb l'estratègia del procés, pels brindis al sol que des del meu punt de vista van fer Raül Romeva i el conjunt de l'independentisme sobre el dret internacional, i de com interpreta l'ONU el dret a l'autodeterminació. Dret que digui el que digui el Pacte de Drets Civils i Polítics,  només li reconeix a 17 territoris colonials entre els que hi ha Gibraltar, Les Malvines, Nova Caledònia o l'antic Sàhara espanyol. I també he estat crític amb el brindis al sol dels qui varen pilotar el Procés, pel que fa als suports internacionals necessaris. Perquè encara que es tingués el dret internacional a favor, com té el Sàhara, cal valorar el suports i adversaris que es té en l'àmbit polític mundial. I el Sàhara, per l'oposició clara de França, Espanya, Marroc i els Estats Units ho té cada vegada més difícil. Dir que el Sàhara ho té molt difícil, no es desitjar que no aconsegueixi. És només reconèixer quina és la correlació de forces i els obstacles abans de llançar-se al cos a cos.

 Uns obstacles que a Catalunya només s'haguessin pogut superar amb un suport intern, vull dir dels catalans, de molts més del 50%. Mai he negat pel que fa a Catalunya que jo fa tres anys era pessimista. I més enllà de la fermesa cívica de l'1-O, les coses van anar pitjor del que pensava, en veure la voluntat de revenja de l'aparell judicial espanyol. I és que crec que la cúpula judicial espanyola actua amb rancúnia com si ETA encara existís, tractant l'independentisme com si fos una part d'ETA o potser més perillós que la mateixa ETA i per això actua amb revenja i dinamita de facto el diàleg entre la Generalitat i les forces independentistes amb el govern de PSOE-Podemos, potser per protegir també a Espanya d'ella mateixa. Perquè Espanya es podia permetre un independentisme que posés cotxes bomba, però no l'independentisme pacífic català.

Recordo el març de l'any 2000 a Kosovo, en un viatge per l'interior d'aquest territori llavors administrat per l'OTAN i l'ONU, la conversa amb un destacat militar espanyol allà destinat que creuant pobles cremats amb foses comunes a banda i banda de la carretera es va sincerar i em va dir: "Mira Xavier, quan veus tanta mort, tanta destrucció a Kosovo t'adones com estem de bé a Espanya. Sí, tenim a ETA. Però quants mort farà ETA aquest any? Vint? Trenta? Seran menys que el nombre de morts que hi haurà en accidents de trànsit a Espanya aquest cap de setmana". Espanya es podia permetre ETA, però no l'independentisme català que se l'ha de tractar a molta mà dura, perquè a diferència d'ETA, sí que és un perill real per Espanya.

D'aquí uns dies sabrem si l'aparell judicial permetrà o no que els presos continuïn sortint alguns dies entre setmana a treballar o fer voluntariat. I si ho acaba impedint, Lledoners, al cor del Bages, tornarà a ser l'escenari de les mobilitzacions de moltes tardes aglutinant un independentisme, que fa una setmana semblava més dividit que mai. No sabem si anem endavant o enrere. Però si el president Torra no proposa o ordena un confinament estricte, aquest agost, sense possibilitat de viatjar a les Balears ni als boscos de Navarra, Lledoners amb cadireta de platja, estelada i para-sol, potser tornarà ser el centre de tot. També dins dels murs de les claus de la governabilitat o ingovernabilitat, si no hi ha pressupostos, d'Espanya.

ENYORAREM LLEDONERS? Publico a NacióDigital. Com coneixedor de conflictes per la independència d'altres territoris, no compartia l'optimisme majoritari, en creure que no es van valorar el suports d'uns i d'altres. Ara crec que la situació pot empitjorar més per l'anàlisi que considero equívoc que fa part de l'independentisme

Xavier Rius Sant, periodista. Dilluns 7 d'octubre de 2019
Llegir a NacióDigital/NacióManresa

Fa dos anys, després dels empresonaments dels Jordis i del primer de l'empresonaments de 32 dies dels membres del Govern, hi havia una sensació a les manifestacions i al carrer que, abans de Nadal, tots, també els Jordis, serien al carrer i la resposta judicial seria si fa o no fa com la del 9N. Després la majoria, amb Carme Forcadell, van tornar a la presó. Però al cap de poc van ser traslladats a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d'Enric en espera del judici, i molta gent creia que aviat sortirien en llibertat provisional.
Ara, esperant una sentència que sembla que serà dura, a les mobilitzacions l'optimisme s'ha esvaït, mentre creixen les diferències estratègiques i polítiques dels partits independentistes. Uns creuen que s'ha jugat i s'ha perdut, donat que la resposta de l'estat va ser molt més dura del que es pensava, i caldria evitar una nova intervenció de la Generalitat. I altres creuen que cal continuar endavant, intentant bloquejar l'estat, proposant una mobilització permanent anomenada Tsunami Democràtic que, al menys a un sector d'ERC i a molts exdirigents del PDECAT espanta, més en l'actual context que l'Audiència Nacional i la Guàrdia Civil, Ciudadanos i el PP desitgen encolomar al moviment independentista l'etiqueta de terrorista. Sigui com sigui, les concentracions que es fan els caps de setmana a Lledoners ja no es viuen amb l'esperança de fa un any. També l'entorn d'alguns presos temen que, si Quim Torra continua anunciant que no acatarà la condemna, el presos siguin traslladats a presons espanyoles. Una situació de talls de carreteres continuats i bloqueig d'infraestructures i comunicacions i una suposada falta de lleialtat al poder judicial de la Generalitat i dels caps del Mossos, podria ser utilitzat, també, com s'ha parlat la setmana passada, per aplicar la llei de Seguretat Nacional.

 Mai he amagat que discrepava de l'optimisme amb que molta gent veia el Procés. L'1 d'octubre, en viure les càrregues policials en directe a l'Escola Ramon Llull de Barcelona, i veure-les al cap d'una estona per televisió arreu del país, vaig incrementar el meu escepticisme. Porto molts anys escrivint de conflictes arreu del món, molts d'ells conflictes per separar-se o per formar un nou estat. Vaig viure els conflictes de Bòsnia i Kosovo, he estat moltes vegades al Sàhara –també quan el referèndum de l'ONU semblava imminent- he estat i conec la situació a Palestina. I he aprés a que més enllà de les simpaties personals o ideològiques, cal fer l'anàlisi del conflicte sense menysprear la força de qui té el poder, els cossos policials i militars, i qui té més suports internacionals. I quan dic suports, no parlo de resolucions del parlament de Catalunya o Canàries, d'una subcomissió del Consell d'Europa, d'una comissió del Parlament danès o d'una associació de juristes alemanys o suecs en favor del Sàhara, el Kurdistan turc o Palestina.
   Ara tenim un Pedro Sánchez que s'allunya del diàleg i s'acosta a Ciudadanos, un Tsunami Democràtic que anuncia mobilitzacions a varis mesos vista amb talls de carreteres i d'infraestructures, i uns membres de CDR a la presó acusats judicial i mediàticament de presumptes terroristes. I hi ha uns aparells policials i judicials de l'estat esperant que hi hagi la més mínima violència o que els Mossos tinguin dificultats per gestionar les protestes, per criminalitzar el sobiranisme i les mobilitzacions per la llibertat els presos, i aplicar la llei de seguretat nacional o proposar un nou 155. 
Jo des de la meva experiència estudiant i escrivint de conflictes d'aquesta índole amb o sense violència, vaig creure que l'independentisme havia perdut la partida el 8 de novembre de 2017 quan la vaga general va tenir molt poc seguiment. A Moià es van tallar unes hores les carreteres, però els mateixos que les tallaven explicaven per quin camí rural podia passar si algú havia d'anar al municipi veí, i es deixava passar algun cotxe que al·legava algun motiu personal. Una cosa es protestar cinc hores, i l'altra no poder arribar a treballar a la residència d'avis del poble del costat, no poder anar a fer la químio a Sabadell o Manresa, o no poder engegar a la granja de porcs la cinta mecànica que dóna de menjar al bestiar o aturar un dia la línia de producció d'una empresa alimentària amb el producte que es fa malbé. I al vespre d'aquell 8 de novembre em va sorprendre a la concentració de Barcelona a la Catedral no fóssim més quinze mil persones i que, amb tots els bars de l'entorn oberts, acabada la concentració central de la vaga o aturada general, molta gent anés a fer una cervesa. 

Aquests dies, a les portes que es faci pública la sentència, tinc aquella sensació estranya d'estar vivint un moment històric en que passarà quelcom important, però a diferència dels dies de l'1-O, analitzant-ho com si fos un conflicte a milers de quilòmetres d'aquí, penso que la cosa anirà a pitjor. Se'm fa difícil creure que una mobilització com el Tsunami Democràtic pugui anar incrementant la força i guanyar adeptes amb el pas de les setmanes i els mesos. I entenc com força, que s'hi sumi cada vegada més gent, a mida que passen les setmanes malgrat la repressió que hi haurà.
Per això em fa por que si hi ha condemnes que allarguin per uns anys l'estada a presó dels presos polítics, la resposta de l'estat o del mateix poder judicial, sobretot si el 10-N guanyen les dretes o amb Pedro Sánchez que hagi de pactar amb Ciudadanos, que els presos siguin traslladats de nou a presons de Madrid per la manca de confiança entre el òrgans judicials de l'Estat i la Generalitat de l'altra. I potser aviat molts enyorarem quan els presos eren a Lledoners. I ells i les seves famílies ho patiran de veritat. 

Concentració per la llibertat dels presos a Lledoners

NacióDigital, Nació Digital, La, Naciódigital, Nación Digital, Nacióndigital, Xavier Rius, periodista 

    

PAPALLONES INVASORES I PLAGUES NACIONALISTES. Analitzo a NacióDigital. Tot i els bons resultats dels Verds, no se'ls hi ha donat cap càrrec al nou repartiment de les institucions europees. El canvi climàtic és una realitat, però el nou president del Parlament Europeu té por d'altres plagues

Xavier Rius Sant, Nació Digital-Nació Manresa, divendres 5 de juliol de 2019 

L'onada de calor de finals de juny va coincidir a bona part del Bages i el Moianès, amb l'arribada a mena de plaga, de l'anomenada papallona de boix o Cydalima perspectalis que, més a més de cercar boixos on deixar els ous d'on sortiran unes erugues que defolien aquesta espècie d'arbust, envaïen carrers i parcs, entrant dins les cases. Donada la quantitat de papallones que hi havia als carrers i jardins, molta gent va deixar de ventilar les cases i renunciar al corrent d'aire fins i tot a la nit, per evitar que es fiquessin dins de casa, cosa que motivava que el calor fos encara més sufocant.

En principi aquesta l'arribada a la Catalunya d'aquestes papallones, que fa quatre o cinc anys van aparèixer a Besalú i parts de la Garrotxa, no està motivada per les altes temperatures, però sí que la calor facilita el seu cicle vital i reproductiu.

El boix és un arbust molt comú dels boscos de pins –sobretot del pi roig- a parts del Bages, el Moianès o el Berguedà. I la pèrdua o debilitament d'aquest arbust debilitaria encara més aquest boscos que afronten de nou l'estiu amb un gran estrès hídric.

Segons l'observatori Copernicus de la Unió Europea, aquest juny ha sigut el més calorós des de que hi ha dades. El canvi climàtic és una realitat, tot i que el president dels Estats Units, Donald Trump, ho nega. Trump té el suport dels més de deu milions de cristians evangèlics dels Estats Units que són creacionistes i neguen també la teoria de l'evolució. Per aquests milions de cristians americans d'extremadreta la sida és un càstig diví, una nova plaga d'Egipte, un senyal, un avís de Déu per fer-nos tornar pel bon camí. Però en canvi ni Trump ni els evangèlics americans creuen ni que el canvi climàtic existeixi, ni que sigui un senyal per portar-nos abans que sigui massa tard pel bon camí. 

Però tornant a la Unió Europea, és trist que havent millorat els seus resultats a les últimes eleccions i sent els Verds ja el quart grup de la cambra, no se'ls hi hagi donat cap dels càrrecs que Pedro Sánchez va negociar amb Merkel i Macron. Potser serà que la Unió, que viu un dels seus moments més convulsos no dóna cap càrrec als Verds donat que no està per prendre mesures més valentes i radicals per combatre el canvi climàtic, potser serà que no els hi ha donat cap càrrec perquè la seva portaveu, Ska Keller, s'ha destacat una i altra vegada, per demanar la llibertat d'Oriol Junqueras i els drets polítics d'aquest així com els de Comín i Puigdemont. 

I de moment el nou president del Parlament Europeu, l'italià, David Maria Sassoli, tot just va ser nomenat pel càrrec, sí que va clamar contra una plaga. Va condemnar "el verí del nacionalisme" que creix a Europa, barrejant en aquest concepte la ultradreta xenòfoba i les mentides del Brexit amb els nacionalismes democràtics com els de Catalunya o Escòcia. I és que hi ha plagues i plagues!

CASTANYES A LLEDONERS. Publico a Naciódigital un anàlisis de la situació actual del Procés després de les peticions de pena de Fiscalia, les discrepàncies entre ERC i La Crida-Puigdemont-Torra, i la sensació que l'Estat espanyol sembla que vulgui o prefereixi un independentisme violent que l'actual que és no-violent

Xavier Rius Sant, Nació Digital, Nació Manresa, diumenge 4 de novembre de 2018

 En les diferents concentracions que s'han fet al llarg del pont de Tots Sants davant les presons de Lledoners, Puig de les Basses i el Catllar, va haver-hi qui va portar castanyes, moniatos i panellets per matar la gana i compartir-los amb altres manifestants. Però les castanyes que s'han hagut de menjar els presos polítics no eren aquestes, ni tampoc les discrepàncies estratègiques entre Junts per Cat i La Crida amb Esquerra Republicana de Catalunya. Sembla que els enfrontaments o discrepàncies que hi ha hagut aquestes últimes setmanes entre els dos grups parlamentaris no es trasllada afortunadament a la relació entre els presos, per més que la relació postal o telefònica entre Puigdemont i Junqueras continuï, lamentablement, sota cero.

La castanya de veritat ha sigut les peticions de pena d'una fiscalia que personalitza el lideratge dels fets ocorreguts en la persona d'Oriol Junqueras al qui, amb la petició de 25 anys de presó, l'eleva gairebé a la figura del Mandela català. Fa cinc anys quan Artur Mas tornà del seu viatge a la Índia, el llavors president digué que el Procés català seria com la lluita de Gandhi. Comentari que va ser utilitzat pel programa Polònia per fer un gag en que Artur Mas vestit de Gandhi li explicava això a Oriol Junqueras tot puntualitzant que, si s'havia de fer una vaga de fam, que comencés a fer-la Junqueras perquè estava més grassonet i aguantaria més. I sembla que aquell gag no anava gaire equivocat. Puigdemont és al seu exili daurat de Waterloo, Mas jubilat i gairebé oblidat, però Junqueras elevat per la Fiscalia a la seva cel·la de Lledoners com el Gandhi o Mandela català. 

I castanyes com aquestes peticions de penes fan oblidar les diferències estratègiques entre La Crida i ERC. Puigdemont que vol continuar fent créixer el conflicte amb l'Estat per implementar la República, i Torra que vol el mateix, però no fa res que el pugui portar a Estremera. Mentre que ERC, si fem cas al que deien Rufian d'acabar amb l'independentisme màgic, i Tardà de que amb un 47'5% no es va enlloc, sembla que voldria ajornar per una bona temporada la República, en espera de tenir una majoria molt més àmplia, aconseguir la llibertat dels presos, i evitar la caiguda de Pedro Sánchez i la vinguda d'un nou govern del PP ara amb Pablo Casado que promet un 155 "de veritat" i definitiu.

Efectivament la magnitud de les penes ajorna una autocrítica, que jo considero necessària. Es van dir coses que no eren certes, com que el dret de l'autoderminació de l'ONU ens emparava o que el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre la Declaració Unilateral d'Independència de Kosovo, legitimava la DUI catalana. La veritat és que digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l'ONU només reconeix el dret a l'autodeterminació a 14 territoris d'un llistat en el que hi ha l'antic Sàhara espanyol, o Nova Caledònia, però en el que no hi és Catalunya. I tot i reconèixer aquest dret a aquest territoris, cal després uns pactes –Nova Caledònia l'ha aconseguit- i uns suports internacionals que el Sàhara sembla que mai no els tindrà. I pel que fa a la DUI de Kosovo, el que va dir el tribunal era que "sense pronunciar-se sobre l'aplicació de la Declaració i les conseqüències de la seva execució", el fet que 109 de 120 diputats del Parlament de Kosovo aprovessin una declaració no vulnerava res. Va ser una sentència salomònica per no bloquejar la desconnexió de facto de Kosovo de Sèrbia, feta de fet després de la guerra de 1999, quan va passar a ser administrada per l'ONU i la província trencà tots els lligams amb Belgrad, i no crear un precedent que legitimés altres independències unilaterals.

 

I ja que parlo de Kosovo, voldria acabar recordant una conversa que vaig tenir amb un alt comandament militar espanyol a Kosovo el març del 2000 en una viatge per l'interior del territori en un vehicle de l'OTAN. "Mira, Xavier –em digué-, cuando ves tantos pueblos quemados, tantos muertos, tanta destrucción, te das cuenta de lo bien que estamos en España. Sí, en España tenemos a ETA que este año matará a 25 o 30 personas, pero son menos de los muertos que habrá este fin de semana en las carreteras españolas por accidentes de tráfico".

Què vull dir amb això? Que l'Estat espanyol sabia com actuar i conviure amb l'independentisme terrorista d'ETA. Matava policies, militars, polítics i alguns vianants que eren al lloc equivocat. Però era un risc molt menys perillós que el de patir un accident de trànsit. Tothom seguia fent la seva vida, l'Estat no ho vivia com un desafiament, com ho viu ara, no motivava cap "A por ellos" i a cap ciutat espanyola es va respondre als atemptats omplint els balcons de banderes espanyoles. I sincerament penso que hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme o sobiranisme català fos violent, perquè es quelcom que els hi treu menys el son que afrontar un referèndum i fer una proposta alternativa als catalans per votar en aquest referèndum d'autodeterminació.

 Lledoners, al capvespre amb Montserrat al fons

 Concentració de divendres de suport als presos

                                         

Marcel Mauri, d'Omnium, entrant a Lledoners per visitar a Jordi Cuixart
-----
article, articles, artículo, artículos, 

SABER GUANYAR, SABER PERDRE, UN PENSAMENT QUE M'ESPANTA, NO DIR MENTIDES, I LA METÀFORA DEL CIM DE XAVIER VENDRELL. Algunes reflexions a l'any de la fracassada DUI. Els dirigents i presidents que van comparar el Procés amb la lluita de Gandhi, potser s'haurien de plantejar fer com ell si és que no anaven de farol

Quan guanyes, guanya, i quan perdis perd, no és només el lema d'un anunci. Gestionar una victòria sol ser senzill, tret que es vulgui humiliar els vençuts, una cosa que el PP i Ciutadans, Felip de Borbó i sectors de la judicatura desitgen, el que incrementarà en aquests els desitjos de no rendir-se. No tan fàcil és gestionar la derrota. Són incomptables els casos en què els governants del bàndol derrotat castiguen per derrotisme a aquells que diuen que cal acceptar que s'ha perdut i que, del que es tracta, és de minimitzar els danys. 
Sembla evident que si els polítics que lideraven el moviment que ens portava a la independència són a la presó o l'exili, és que l'any passat van ser derrotats. Ningú sap què passarà d'aquí uns anys, però no es pot disfressar com un replegament estratègic. Ni es va implementar la República, ni es van obtenir els suports que s'anunciaven. Bona part d'Europa va denunciar la repressió de l'1-O i considera que no hi ha hagut rebel·lió, però cap govern va donar el seu suport a la independència.Un servidor desitjaria que Palestina es converteixi un estat, però dir que això és actualment improbable no és donar suport a la política del govern israelià, com tampoc ho és dir que els dirigents palestins han jugat malament les seves cartes, han gestionat malament les oportunitats i cada vegada han anat a pitjor. Un servidor desitjaria que al Sàhara es fes el referèndum d'autoderminació, però reconèixer que ara per ara sembla improbable que es faci, pel suport incondicional que té el Marroc, no es posar-se a favor de Mohamed VI. 

I hi ha un pensament que m'espanta, que tinc cada vegada que em pregunto perquè el que hagués pogut desembocar en una negociació política, que donada les forces dels independentistes potser no hagués acabat fent realitat una Catalunya independent, ha acabat com ha acabat. Recordo com si fos ara mateix la conversa que vaig tenir amb un alt oficial de l'Exèrcit espanyol a Kosovo el març de l'any 2000. Tot contemplant pobles cremats em va dir "Cuando ves esto, pueblos quemados y tanta destrucción, piensas, qué bien estamos en España. Sí, ETA matará 25 personas este año, pero son menos de los muertos que habrán este fin de semana en la carreteras españolas".
El que vull dir es que l'Estat espanyol sap conviure i com actuar davant del terrorisme independentista, però no vol ni es pot permetre un moviment independentista pacífic. I em pregunto si hi ha molta gent a Espanya que desitjaria que l'independentisme català fos violent i terrorista perquè s'hi sentirien més còmodes per conviure amb aquella realitat (menos muertos que este fin de semana en las carreteras), més còmodes per combatre'l, i amb més arguments per rebatre'l. Que ETA matés 25 o 50 persones no motivava que els balcons de Madrid o Sevilla s'omplissin de banderes espanyoles com sí ha passat ara. I no motivava els crits de l'A por ellos, de suport a la Guàrdia Civil.

Fer autocrítica dels errors de l'independentisme no és passar-se al costat de l'adversari. I no sembla que des Waterloo i l'entorn del president Quim Torra i la Crida hi hagi voluntat de fer-ho. I el primer pas de tota autocrítica és reconèixer la falsedats que es van dir. Es comparava Catalunya amb les repúbliques soviètiques o iugoslaves,  sense tenir en compte la diferència que aquestes formaven part d'estats que, sobre el paper, eren unions voluntàries, de manera que quan es van enfonsar els règims autoritaris en què es sustentaven i es van independitzar, van ser reconegudes per l'ONU i la majoria d'estats. Es va dir que el dret d'autodeterminació de l'ONU ens emparava i això és fals, ja que, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, només l'hi reconeix a catorze territoris entre els quals no hi ha Catalunya. Un d'aquest és el Sàhara i tot i tenir el dret internacional al seu favor, no té els suports internacionals per obligar al Marroc a fer-lo. I es va dir que el dictamen del Tribunal de la Haia sobre Kosovo legitimava l'execució de declaracions unilaterals i no és cert, ja que el que va dir el Tribunla de Justícia és que, "sense pronunciar-se sobre l'execució o conseqüències de la mateixa", el fet que 109 de 120 diputats aprovessin una declaració, no vulnerava el dret internacional. (Mira punts 51 i 83 del dictamen a sota) Va ser una sentència salomònica per no entorpir una desconnexió irreversible entre Sèrbia i Kosovo iniciada el 1999 després de la guerra. Però fins que Rússia i Sèrbia no aixequin el seu veto, Kosovo no serà admès a l'ONU. I quan primer Artur Mas i ara Joaquim Torra van considerar el Procés imparable comparant-nos amb Gandhi i Luther King, sembla que van ignorar que van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van ser assassinats.

Jo vaig tenir clar que el Procés no tenia força ni per implementar la República ni per forçar a l'estat a una negociació el 8 de novembre de l'any passat, quan va fracassar la vaga general i molta gent va mostrar-se contrariada pels talls de carreteres. 

 

Les declaracions de dirigents d'ERC afirmant que es necessita una majoria més àmplia van en aquest sentit. Ahir al Preguntes Freqüents de TV3, el dirigent d'ERC, Xavier Vendrell, va dir que cal que es faci una gran molbilització a Europa, i va fer la comparació amb els alpinistes que en un primer intent no aconsegueixen arribar a un cim. Vendrell reconeixia que com més amunt arribin els que fan aquesta expedició, millor ho tindran els que facin la propera, donat que ja sabran què es poden trobar i les dificultats i mancances que tenien, afirmacions que hi estic totalment d'acord. Però, com a humil alpinista que sóc (el meu sostre a Europa és el Gran Paradiso als Alps i a l'Àfrica el Kilimanjaro -5.895 metres-) crec que Vendrell va ometre l'element previ a poder fer una segona expedició o intent. Els alplinistes que no aconsegueixen el cim han de baixar al campament base o tornar a casa. Quedar-se a pocs o molts metres del cim esperant, és abocar-se a un tràgic final.  I un cop a casa analitzar què ha fallat, què mancava i començar a preparar la nova expedició. I no veig que hi hagi gens d'autocrítica a l'independentisme i es reconegui que no es pot fer aquest viatge només amb el suport del 48% dels catalans, amb un 40% que hi està en contra i sense suports internacionals.

Vendrell parlava de fer noves accions a Europa, hi estic d'acord. Però pels que diuen que faríem com Gandhi y Luther King, haurien ara de ser conseqüents. I si la sentència del Tribunal Suprem és dura i venjativa, com sembla que serà, potser haurien de donar exemple demostrant que no anaven de farol. Què vull dir? Doncs Artur Mas, Quim Torra, Puigdemont i molts d'altres, haurien de fer el que feia Gandhi en aquestes situacions. Una vaga de fam indefinida, que si és a Bèlgica tindria més ressò internacional. Imagineu tres dels últims presidents de la Generalitat en vaga de fam al cor d'Europa, potser també els presos, i mobilitzacions a Catalunya i totes les capitals europees?  

De moment, però, des de l'entorn de Puigdemont, del president Torra o l'ANC es proposen ultimàtums al Govern d'Espanya amenaçant de reactivar la DUI. No m'agradaria que un president de la Generalitat passés a la història com Mohamed Said al-Sahaf, ministre d'Informació iraquià, que se li va posar el sobrenom d'Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans ja havien pres mig Bagdad, ho negava i donava ultimàtums als vencedors.

FEM AUTOCRÍTICA? Publico al 9 Nou un article fent autocrítica sobre el Procés i els anàlisis equivocats que es van fer. De la mateixa manera que es pot estar d'acord amb la causa del palestins o els sahrauís i criticar la seva estratègia, mostro aquí els meus dubtes sobre l'estratègia seguida donat que es van valorar malament les forces d'uns altres i la conseqüència ha estat 155, exili i presó. Comento les diferents estratègies actuals de sectors d'ERC i els derrotats del PDeCAT d'una banda i la de Puigdemont

Llegir a El 9Nou

Un servidor que va viatjar reiterades vegades als campaments de l’antic Sàhara espanyol, coincidint amb les dates que s’havia de fer el referèndum acordat per l’ONU, quan vaig constatar que ni el Marroc estava disposat a permetre’l i que Espanya i França, tampoc volien que es fes, vaig publicar en diversos mitjans que era molt poc probable que els sahrauís fessin el que fessin, aconseguissin a curt o mig termini la independència. Tenien el dret internacional i reiterades resolucions de l’ONU al seu favor, però veient el context no creia que ho aconseguissin. Dir la veritat no és defensar l’adversari.

 Un servidor sempre he dit que els palestins, enganyats pels països àrabs que els van prometre una falsa solidaritat i debilitats per lluites internes, havien errat reiteradament la seva estratègia. Actualment l’Autoritat Palestina només controla el 12% de la Palestina històrica. I els palestins tenien el dret internacional en favor seu per aconseguir un estat viable. Afirmar que els palestins o els sahrauís han de ser realistes i jugar bé les seves cartes per no anar a pitjor, no significa estar a favor d’Israel i el Marroc. És fer un anàlisis realista del conflicte.

Doncs bé, expresso aquí la meva tristor perquè constant com està de lluny aquella independència que s’anunciava com imminent i veient on som ara amb presos i exiliats, torno a mostrar el meu escepticisme sobre l’estratègia seguida, sobretot perquè es va fonamentar en falsedats. No estic qüestionat la necessitat de que el poble català decideixi en un referèndum. Lamento com per tacticismes, personalismes i electoralismes es van fer anàlisis erronis.

Una cosa és que un servidor no es cregués el que es deia a les xerrades de l’ANC que hi havia bancs israelians o danesos disposats a finançar a Catalunya fins que fos reconeguda, o que dubtés que estiguessin a punt les estructures d’estat. El que em dol que es diguessin mentides com que el dret a l’autodeterminació reconegut per l’ONU ens emparava, o que la sentència del Tribunal de Justícia de l’ONU sobre Kosovo legitimava l’aplicació d’una DUI.

Ens agradi o no, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l’ONU només reconeix el dret a l’autodeterminació dels 14 territoris colonials que resten al món i Catalunya no està aquest llistat. També es va dir que la sentència de Kosovo legitimava la via unilateral, cosa que facilitava el reconeixement de Catalunya. I això no és cert. Iugoslàvia era una federació de repúbliques que tenien sobre el paper dret a l’autodeterminació. I quan es trenca Iugoslàvia, al marge de que Belgrad respongui amb la guerra, les repúbliques que s’independitzaven eren reconegudes per l’ONU. El problema de Kosovo és que era només una província de Sèrbia cosa que no li donava aquest dret. I des de la guerra de 1999 Kosovo va quedar administrat per l’OTAN i l’ONU que desplegà unes institucions provisionals amb un parlament i un govern, i durant nou anys els intents per arribar a un acord amb Sèrbia van fracassar. I el febrer de 2008, 109 dels 120 diputats kosovars van votar una declaració d’independència unilateral que, donada la protesta de Rússia i Sèrbia, va ser enviada pel Secretari General de  l’ONU al Tribunal Internacional de Justícia per que dictaminés si la mateixa vulnerava el dret internacional. Dos anys més tard el tribunal respongué que no és pronunciava sobre les conseqüències d’aplicar la declaració –la independència i el trencament amb Sèrbia- perquè ningú no li havia demanat, sinó només sobre la legalitat de la votació de declaració. I afirmà que el fet que el parlament aprovés una declaració no vulnerava el dret internacional, deixant clar que no es pronunciava sobre la seva execució.

I aquest any amb Catalunya, tan cert com els tribunals europeus han negat que hi hagués rebel·lió, és que cap estat es va plantejar reconèixer la independència de Catalunya, que la repressió va ser més forta del que imaginàvem i que, com vam veure a les eleccions, només un 47,5% dels catalans donaven suport als qui defensen la via unilateral. Sembla que des d’ERC o alguns sector del liquidat PDeCAT es reconeix que s’ha intentat i s’ha perdut i que cal esperar temps millor i majories molt més àmplies per tornar-ho a intentar, i ara cal millorar l’autogovern i aconseguir la llibertat dels presos i exiliats. Però des de la Crida de Puigdemont es continua parlant d’implementar la República. No fem com el palestins que van calcular malament les forces i sempre van anar a pitjor. 

Xavier Rius, periodista

 Elles a l'exili, ells a la presó. Van calcular bé les forces pròpes i els suports internacional?

ELS PRESOS AL BAGES. «Al Bages, en municipis molt propers a la presó on són Junqueras, Romeva, Sànchez i Cuixart, hi ha grups d'ultradreta molt actius que, més enllà de la defensa legítima de les posicions polítiques espanyolistes, han protagonitzant diversos incidents» Publico a Nació Digital, Nació Manresa

 Xavier Rius. Nació Digital, Manresa, dijous 5 de juliol de 2018

Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ja són a presons catalanes de Lledoners i Figueres, però no són a casa. I Rull, Turull i Forn tindran d'aquí uns dies el mateix destí. Quin sentiment més agredolç! Perquè es posa fi a l'allunyament i la dispersió, que és una mesura excepcional que s'aplica en diferents països i en determinats contextes transitòriament només a membres de grups terroristes, mafiosos o sectaris per trencar la cohesió del grup i desactivar la pressió d'uns membres del grup vers la resta, tot i que significa un càstig per les famílies i dificulta la reinserció que és la finalitat última de la pena.

Però els presos polítics catalans ni són terroristes, ni mafiosos, i encara no han estat condemnats a cap pena, i pot ser que a la llarga, només siguin condemnats a penes menors per desobediència, que mai haguessin implicat presó preventiva. Però se'ls ha tractat amb la mateixa medicina que els presos d'ETA, que tot i haver-se dissolt l'organització i lliurat les armes, continuen patint el càstig addicional de l'allunyament, amb el PP i Ciudadanos fregant-se les mans per dir-li a Pedro Sánchez, el dia que es limiti a complir la llei i portar-los a Euskadi, que és el que és el pacte tacat de sang que va fer amb Bildu per aconseguir els seu vots a la moció de censura.

La justícia és una màquina molt lenta, i més si es porten les coses al Tribunal d'Estrasburg que tantes vegades ha condemnat a Espanya. I no dubtem que alguns dels afers relacionats amb l'1 d'octubre trigaran anys en tenir sentències definitives. No només sobre si va haver-hi o no rebel·lió i sedició amb coaccions, manifestacions tumultuàries i violència, sinó també sobre el tancament sense comunicació judicial o administrativa prèvia als seus propietaris, de centenars de pàgines webs, o per les càrregues policials de l'1 d'octubre en la que la policia nacional i guàrdia civil va vulnerar tots els protocols d'actuació i proporcionalitat dels països democràtics.
De moment és una petita victòria la petició de la fiscalia d'imputar als guàrdies civils que van actuar l'1d'octubre a Callús i van tombar a terra a l'alcalde. Quina paradoxa! L'alcaldessa socialista de L'Hospitalet, Núria Marín, l'1 d'octubre, després que la policia entrés a cops de mall a l'institut Can Vilumara, es va encarar al cap de l'operatiu policial a L'Hospitalet i va aconseguir quadrar a la Policia Nacional, que després de diverses converses telefòniques amb Enric Millo, es van retirar de la ciutat. Però quan això ho intentava fer un alcalde o regidor independentista se'l podia tirar a terra i colpejar amb impunitat.

I també és una petita victòria que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi desestimat la petició de la fiscalia d'imputar per delicte d'odi al diputat Ferran Cívit per uns tuïts cridant a manifestar-se davant dels hotels on s'allotjaven policies i guàrdies civils. Ha hagut de decidir-ho el TSJ en ser Civit aforat. I això farà caure les altres causes judicials per suposats delicte d'odi que hi ha a diversos jutjats catalans per fets similars. 

Ara tenim els presos a Catalunya, que no a casa. I els homes han anat a Lledoners al Bages. Una presó que sembla moderna i amb presos poc conflictius. Ben segur que al voltant de la presó de Sant Joan de Vilatorrada es faran ara múltiples concentracions per la seva llibertat. Però també, tinguem-ho present, que al Bages, en municipis molt propers a la presó, hi ha grups d'ultradreta molt actius que, més enllà de la defensa legítima de les posicions polítiques espanyolistes, han protagonitzant diversos incidents que en alguns casos han acabat amb agressions cap a veïns. 

La nit del dimarts 3 de juliol ja van haver-hi una agressió als accessos del centre penitenciari a un membre dels CDR del Bages que posava llaços grocs i esperava l'arribada del presos. Més enllà de denunciar els fets al jutjat, caldrà aquí una complexa tasca de prevenció, mediació i contenció dels Mossos d'Esquadra, i que les entitats i col·lectius que es mobilitzaran pels presos tinguin la sang freda necessària per evitar caure en les provocacions.

Llegir a Nació Digital

 
Un dels denunciats per l'agressió del 3 de juliol prop de Lledoners, a la manifestació pel tancament de TV3

 Democracia i Unidad Española que lidera Jaime Vizern

 Resistencia el Pont de Vilomara (RPV)

"SOM PROTAGONISTES DE L'AVENTURA MÉS GRAN DEL MÓN, ACONSEGUIR LA INDEPENDÈNCIA", DIU JUNQUERAS A L'ACTE D'AQUEST VESPRE A MOIÀ DE JUNTS PEL SÍ AMB LA VICEPRESIDENTA NEUS MUNTÉ.La Consellera i Vicepresidenta ha afirmat que les pensions estan garantides amb la independència

El líder d'ERC, Oriol Junqueras, i número 5 de la candidatura Junts pel Sí, ha afirmat aquesta tarda a Moià, que en aquests moments "fem la campanya més gran que es pot fer, fem l'aventura de les nostres vides, la lluita per la independència". El míting preelectoral, que s'ha fet a la Plaça Major, al que has assistit prop de 600 persones, també hi han intervingut l'alcalde de Moià, Dionís Guiteras, i la Vicepresidenta i portaveu del Govern de la Generalitat, Neus Munté.

El primer en parlar ha estat Guiteras que ha volgut fer palès que gràcies a que ara que el Moianès és comarca, s'ha fet aquest acte amb la presència de les "primeres espases" de la política catalana com Junqueras i Munté. I ha fet esment a la tasca que ell ha desenvolupat aquests tres anys al Parlament, sobretot abordant la problemàtica de sectors com el camp i l'agricultura, i que ara aquests sectors també se'ls defensa lluitant per la independència.

 Tot seguit ha esta el torn de la Vicepresidenta, Portaveu i Consellera de Benestar i Família, Neus Munté, que ha dit que aquest candidatura és una eina per aconseguir la independència de Catalunya, "una independència que afavorirà a totes les persones, els seus drets i el seu benestar". I ha recalcat que en amb aquest procés "les pensions estan garantides", desmentint així les afirmacions que fan els contraris a la independència.

 

 Neus Munté

 

Per la seva banda Oriol Junqueras ha començat referint-se a Moià, on va néixer Rafael Casanova, Conseller en Cap durant la resistència de Barcelona del 1714, una resistència que era comandada pel militar Antonio Villarroel, nascut a Talavera de la Reina, fora de Catalunya, com també són nascuts fora de Catalunya, ells o els seus pares, la majoria de la població d'on ell és alcalde, Sant Vicenç dels Horts i que tenen com a llengua materna el castellà. I ha dit això per deixar clar "que el projecte independentista ho és per fer un país millor per tothom indistintament del seu origen". 

I en relació a les eleccions del 27 de setembre s'ha mostrat segur de la victòria de l'independentisme a les unes, però per ell la feina de veritat "serà guanyar la independència, fer la República Catalana". I en aquest sentit ha afirmat que ara els catalans "som protagonistes de l'aventura més gran del món, l'aventura més important que pot tenir una persona i un poble, aconseguir la independència". I tot seguit ha animat a sumar-se a la campanya de "Fes-te candidat" i participar en les properes mobilitzacions.

En acabar tant Junqueras com la Vicepresidenta Munté, s'han quedat una llarga estona a xerrar amb els assitents. S'ha de dir que a les cadires de la primeres files seien a una banda alcaldes i regidors d'ERC, com els de Moià, L'Estany o Collsuspina, i l'altra els alcaldes de CDC de Sant Quirze i Calders, així com les regidores de Moià i altres municipis, acompanyats pel diputat de CDC, David Bonvehí. Però, en canvi, no hi eren alcaldes d'altres formacions com els de Monsitrol o Castellterçol.

A l'esquerra de la foto, regidors, alcaldes de CDC de Calders i St Quirze i el diputat Bonvehí. A la de la dreta, els alcaldes d'ERC de Collsuspina i L'Estany, així com regidors i ex regidors d'ERC i ARA Moià.

Junqueres ha fet una exposició molt didàctica, com sempre!
   

 Informació de l'acte amb fotos meves a Manresainfo i El 9Nou

ELS TWITTS AMENAÇADORS DE MATINADA D'ANGLADA, ARA CONTRA JUNQUERAS, l'estiu passat contra mi i la CUP.

En Josep Anglada té el twitter molt lleuger, sobretot quan ho fa passada la una de la matinada. 
Avui n'ha fet un dient que vol acabar amb l'Oriol Junqueras, l'estiu passat el va fer que "tinc ganes de divertir-me, el primer que em carregaré serà el blocaire X. Rius..."
També, de tant en tant anomena escòria al Quim Soler i la Georgina Rieradevall de la CUP.
Ara però, té la seva gràcia donat que des de febrer l'equip de govern de Vic CiU-ERC (8+2 regidors) obté la majoria (11 o més) en els temes importants, gràcies al vot de PxC. Així va ser a l'últim Ple, que Anglada va donar el sí als pressupostos sense ni tan sols esmenar les partides destinades immigració, cohesió social i a associacions formades majoritàriament per ciutadans d'origen estranger, com havia fet altres anys que havia votat que no.
Em deien regidors de CiU i ERC de Vic que l'Anglada havia canviat i el tenien tranquil, tot i que des de twitter insultava i amenaçava dia sí, dia no, a la CUP i a un servidor, a qui més a més em va posar un seguit de denúncies i querelles (i encara el seu advocat va dient que n'hi manca posar una altra contra mi per incitació a l'odi i la violència cap a PxC). 
Va ser sorprenent que, el 3 desembre, Anglada estigués físicament a la roda de premsa de Vila d'Abadal en la que anunciava que deixava UDC per no ser prou independentista i mentre parlava l'alcalde, Anglada fes twits en favor seu, felicitant-lo.
Ara amenaça per independentista a Junqueras. Permetrà ERC des Barcelona o Sant Vicenç dels Horts que continuï aquest pacte de governabilitat a Vic entre Anglada i l'equip de govern CiU-ERC?
Tenien en Vila d'Abadal i els Joan Ballana i López a l'Anglada més tranquil fa mig any, o és que la cosa era que els twits amenaçadors no anaven contra ells sinó contra la CUP i un servidor? 

Comunicat d'ERC de Vic (clica). en el que diu que "ERC-Vic es reserva emprendre accions legals arrel d'aquestes declaracions, per tal que sigui la justícia qui determini l'abast legal o no de les mateixes"