divendres, 9 de febrer del 2024

Vox, a tres meses de las elecciones europeas, intenta sacar rédito de las protestas de agricultores y ganaderos, confiando en mayo ser tercera fuerza política y facilitar ese giro que Meloni desea imponer al Partido Popular Europeo en Bruselas

                                    


Lola Guzmán, líder o portavoz de la Plataforma 6-F

Vox está jugando a fondo sus cartas con motivo de las protestas de agricultores y ganaderos que mañana sábado confluirán en Madrid a poco más de tres meses de las elecciones europeas, al ser el único grupo político español que rechaza sin matices la Política Agraria Común (PAC) de la Unión Europea y la Agenda 20/30. Vox carga no sólo contra el gobierno de Pedro Sánchez, sino también contra el PP al que recuerda que en Bruselas el Partido Popular Europeo gobierna y pacta las políticas y directivas con los socialistas y los verdes, como reconoció el popular Esteban González Pons. Los agricultores y ganaderos, al igual que los transportistas, son sectores vitales para su proyecto político de los que pretende conseguir apoyos electorales, conscientes que sus profesionales, mayoritariamente autónomos y pequeños empresarios, comparten parte del discurso proteccionista y contrario a las directrices europeas y medioambientales. E impulsa estas protestas no sólo como partido, sino con personas cercanas al partido como la ganadera valenciana Lola Guzmán que se ha erigido como portavoz de la Plataforma 6F que mañana sábado pretende colapsar Madrid y llegar con su tractores ante la sede del PSOE en Ferraz

Vox tras las elecciones autonómicas de mayo exigió al Partido Popular hacerse cargo de las consejerías de Agricultura en las comunidades que Vox entró en el gobierno, cosa que consiguió en Castilla y León, Extremadura, Aragón y la Comunidad Valenciana. Y ahora, más allá del batacazo que tendrá el partido en Galicia el 18 de febrero, pisa a fondo el acelerador de cara a mejorar sus espectativas en las elecciones europeas de mayo. El partido confia en mayo pasar de quinta fuerza que fue en 2019 a tercera, tras la desaparcición de Ciudadanos y la crisis de Podemos con Sumar. Y si esto ya se daba por seguro, al ser las políticas agrícolas, ganaderas y medioanbientales de competencia europea, Vox confía estar, digamos en su salsa en los debates electorales y la campaña, en los que podrá vender su otra visión de Europa en consonacia con lo que propone Giorgia Meloni que lidera el grupo de Los Reformistas y Conservadores del Parlamento Europeo. De hecho Meloni confia que si su grupo mejora los resultados en mayo, y también lo hace la otra familia ultra en la que está Marine Le Pen y Alternativa por Alemania, y en Hungría gana el partido del díscolo Orban, podría romperse esta alianza entre populares, liberales, socialistas y verdes, forzando al PP europeo a escorarse a la derecha, y pactar y formar gobierno con los ultras, retrocediendo la Unión en políticas ambientales y retornado a los estados las decisiones y  politicas relativas a agricultura, ganadería e inmigración. Simultaniamente a su apuesta europea desde el digital La Gaceta de la Iberosfera y la fundación Disenso apuesta por afianzar la relación con la derecha más conservoradora en Latinoamérica.

Hay que decir que a nivel organizativo, tras la asamblea extraordinaria del pasado 27 de enero en que se proclamó a Abascal presidente del partido por cuatro años más y se ratificó por aclamación el nuevo Comité Ejecutivo Nacional (CEN), del que forman parte la mayoría de los que formaban parte del Comité de Acción Política (CAP) creado en septiembre, Abascal ha decdido volver a reducir el CAP a sólo tres miembros: Abascal, Igancio Garriga y la cada vez más poderosa Montserrat Lluís. 

El CAP se reunirá los lunes y será el órgano de la sede central de Bambú que tome las decisiones. Así pues no habrá reunión ni semanal ni quincenal periódica del nuevo CEN, ya que el Comité Ejecutivo Nacional será convocado cuando Abascal lo considere oportuno. Así pués Vox pasa de estar gobernado por un CAP de cinco o seis personas, Abascal, Buxadé, Ortega Smith (fue cesado hace un año y medio) Ignacio Garriga (que sustituyó a Ortega Smith) y Kiko Méndez Monasterio, y tal vez algunas semanas también asistían Manuel Mariscal o Enrique Cabanas, a un CAP de 20 personas en septiembre pasado, para tras el nombramiento este mes de enero del nuevo Comité Ejecutivo Nacional de 20 o 21 personas,  crear un nuevo Comité de Acción Política que gobierne el partido de sólo tres personas: Abascal, Garriga y Montserrat Lluís, siendo esta última quien informará a los consejeros y vicepresidentes autonómicos de Castilla León, Aragón, Murcia, Extremadura y Comunidad Valenciana y a los grupos parlamentarios de todas las autonomías que deben proponer, hacer o votar.       

    

 


El concejal de Vox en Barcelona, Gonzalo de Oro, ayer en la tractorada

 

dimarts, 6 de febrer del 2024

Entrevista que em fan al Punt Avui sobre Vox i la ultradreta a Espanya i Europa, dins l'informe "La teranyina ultra"

 


                                    

XAVIER RIUS SANT

PERIODISTA ESPECIALITZAT EN CONFLICTES INTERNACIONALS I ULTRADRETA

“Carregar-se l’estat autonòmic és la prioritat de Vox”

“La defensa de la unitat d’Espanya els diferencia de la resta de l’extrema dreta europea, que té altres preocupacions”

“L’independentisme no és el culpable del creixement de Vox, tot i que, certament, el procés hi va donar l’empenta” 


  Llegir l'entrevista al Punt Avui. Dimarts 6 de febrer de 2024

  - BARCELONA

Periodista especialitzat en els moviments d’extrema dreta, Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) ha investigat l’evolució i irrupció d’aquestes formacions a Catalunya i Espanya en els llibres Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron (Akal, 2023)i Els ultres són aquí (Pòrtic, 2022).

De quin impuls surt Vox?
Neix el 2013 d’un sector del PP que considera que el govern de Rajoy no està fent res per revertir lleis de l’època de Rodríguez Zapatero, com ara la de l’avortament i el matrimoni homosexual, entre d’altres. I també del sector derrotat en el congrés del partit a València, que demanava més duresa amb Catalunya i Euskadi. Hi ha gent com ara Vidal-Quadras, caigut en desgràcia per l’oposició al pacte del Majestic i que sap que no anirà en un lloc preeminent de les llistes del PP en les europees del 2014, i hi ha el sector de Defensa de la Nació Espanyola [DENAES], l’associació de Santiago Abascal. En aquesta associació és on confluiran també Iván Espinosa de los Monteros i Rocío Monasterio, i el sector d’Ortega-Smith i els seus nois de les COE.
Vidal-Quadras durarà poc a Vox.
El culpen dels resultats en les europees del 2014, quan Vox va quedar a 2.000 vots d’entrar al Parlament Europeu. Se’l carreguen, i Abascal es fa l’amo del partit.
És el procés català el que, com deia Pablo Iglesias, va alimentar la bèstia?
El creixement de Vox és paral·lel al de l’independentisme. El procés no n’és el culpable, tot i que, certament, hi va donar l’empenta. Possiblement, si no hi hagués hagut el procés, Vox no hauria irromput d’aquesta manera. Perquè fixem-nos que ho fa en les eleccions andaluses del 2018 per aquesta qüestió.
Com va anar?
Al maig, en la moció de censura, s’investeix Pedro Sánchez amb el vot dels independentistes. A Andalusia, Susana Díaz perd el suport de Ciutadans perquè el PSOE ha pactat amb els que “volen trencar Espanya”. En quedar-se en minoria, convoca eleccions al desembre. I Vox, que no tenia clar si presentar-s’hi, al final ho fa. En la campanya, no es parla ni de corrupció ni d’agricultura, sinó dels nets dels andalusos a Catalunya, que els castiguen si demanen permís en castellà per anar al lavabo. I Vox, que no figurava en les enquestes, treu dotze diputats. Aquí comença tot.
Quina relació té Vox amb la resta de forces ultres a Estrasburg?
Al Parlament Europeu, hi ha dos grups d’ultradreta: Identitat i Democràcia –els partits de Le Pen, Wilders, Salvini, Alternativa per Alemanya...– i els Conservadors i Reformistes, amb Vox, el partit de Meloni i el polonès Llei i Justícia. I tenim, després, els eurodiputats del Fidesz, el partit de l’hongarès Orbán, expulsat del Grup Popular Europeu, que continuen a la cambra com a no adscrits. Hi ha aquests grups amb diferències i incoherències internes que fa que només puguin anar a l’una per criticar la UE i rebutjar l’arribada de la immigració, que entenen com un perill per a la pròpia identitat.
Quina especificitat té Vox respecte a la resta d’aquests altres partits ultres europeus?
En el cas de Vox, el seu cavall de batalla és més el nacionalisme català i basc i la unitat d’Espanya. En aquest sentit, es diferencia molt de la resta de partits d’extrema dreta europeus, que tenen altres preocupacions. Sí que comparteixen amb els polonesos i Meloni l’oposició a l’avortament, l’eutanàsia i el matrimoni homosexual. Per contra, no tenen tan clar l’atlantisme que ha manifestat Meloni.
Tots comparteixen postulats antiglobalització?
Sí. Encara que tinguin visions diferents, Abascal sempre diu que són partidaris de la llibertat de cada nació per defensar allò seu sense que Brussel·les els obligui a passar per l’adreçador.
Quins són els plans de Vox?
El pla que tenia Abascal era ser vicepresident del govern amb Feijóo i, és clar, no els ha sortit bé. Acaba de revalidar el seu lideratge en el partit, i ara Vox haurà d’afrontar les gallegues, però no entraran al Parlament. En les basques, ja ho veurem, mentre que confien a obtenir un magnífic resultat a les europees, en què podrien quedar com a tercera força. Això els permetria tenir els suports europeus i poder parlar de tu a tu amb Le Pen i Meloni. És a dir, governarien de manera directa o indirecta en set autonomies i a Europa es convertirien en una força important, i això els donaria més diners i més prestigi.
Quan Espinosa de los Monteros va plegar, es va parlar del xoc intern entre falangistes i ultraliberals. Hi ha aquesta divisió?
Això ja s’ha acabat. Inicialment, sí que hi havia el sector falangista –Buxadé, Ortega-Smith...–, que deia que Franco només va fer coses bones (habitatge públic, la paga del 18 de juliol, la sanitat pública, l’educació gratuïta...), i els ultraliberals. Això ja s’ha acabat, sobretot des del moment que Vox s’alia amb l’argentí Javier Milei, que és un anarcoliberal. Ara, ja no hi ha sectors.
Més enllà de les eleccions immediates, quin és l’objectiu de Vox a llarg termini?
Tornar a una Espanya uniforme, autoritària, on tots els partits quedin tenallats, excepte ells. És una visió d’Espanya en blanc i negre, i sobretot sense autonomies. I en l’àmbit d’Europa, volen erigir-se en un referent. Però la prioritat és carregar-se l’estat autonòmic.

Llegir l'article al Punt Avui.

                 


 

 Ibersofera, Disendo, La Gaceta, Milei, Bukele, 

dilluns, 29 de gener del 2024

La ruptura de Vox a les Illes Balears: ultres contra ultres. La manca de democràcia interna fa que les discrepàncies es canalitzin amb expulsions, tot es redueix a la pugna entre uns ultres obedients al que ordena Abascal, que de vegades utilitzen el català-mallorquí, amb altres ultres totalment contraris a la llengua pròpia, o la pugna entre els seguidors de Fulgencio Coll, derrotats transitòriament a les Illes pels de Jorge Campos. Abascal va preferir que no entressin al Govern amb el PP perquè no se'n fiava

La crisi de Vox a les Illes que ha explosionat avui amb l'expulsió del grup parlamentari al Parlament balear de dos diputats, el president del Parlament, Gabriel Le Senne, i de la diputada i presidenta del Comité Executiu Provincial (CEP) Patricia de las Heras, és una conseqüència palpable de la despòtica manera de funcionar que ha imposat al partit Santiago Abascal i el seu nucli més proper, cosa que no significa que uns siguin menys ultres que els altres. Le Senne y De las Heras han rebut el suport immediat de Vicepresident del partit i Secretari General, Ignacio Garriga, qui anunciat que els cinc diputats díscols seran expulsats de Vox. Una crisi que és  la demostració clara del caràcter autoritari amb que funciona Vox. Partit que tot i ser una formació ultra, no pot ser governat amb una estructura totalitària, infantil i xucladora dels recursos econòmics dels grups municipals i parlamentaris, ni tractar als diputats i regidors com a simples àlfils sense donar-los un lloc, és a dir uns organismes, on puguin debatre amb els seus companys de partit el dia a dia de les seves propostes, accions, negociacions i iniciatives. I demostra que Abascal mentia dissabte quan va carregar contra els mitjans de comunicació i els perodistes per dir falsetats com que Vox pateix una greu crisi i que molts militants i dirigents deixen el partit en sentir-se maltractats per la direcció.   

Dit això cal deixar clar que el que ha passat avui, l'expulsió del grup parlamentari de la presidenta provincial i del president del Parlament per part dels diputats que tenen majoria al Grup Paramentari, no és un acte defensiu dels militants de Vox bons i menys ultres, front els qui pretenen controlar als militants i diputats que són més ultres. És el desbordament de les discrepàncies entre dos sectors en que el sector parlamentàriament majoritari, però més ultra, s'ha rebel·lat contra els potser no tant ultres que obeixen les ordres d'Abascal, Buxadé i Garriga.  És la resposta del sector més ultra liderat pel diputat a Madrid Jorge Campos que mai s'expressa en català o mallorquí, idioma que anomeni, com s'anomeni considera propi de paletos i catalanistes, front el sector també ultra i espanyolista que encapçala el regidor i general retirat, Fulgencio Coll, que de vegades utilitza aquesta llengua que ell anomena mallorquí i més a més, com a militar disciplinat, obeix el que decideixen els superiors jeràrquics, és a dir el Comité d'Acció Política de Vox que presideix Abascal on també hi son Ignacio Garriga y Jorge Buxadé.   

                          

Els 5 diputats díscols, amb Idoia Ribas al mig

Les discrepàncies van començar a l'octubre quan el Comité d'Acció Política de Vox des de Madrid va ordenar als 8 diputats de Vox que donessin suport als pressupostos i al sostre de despesa del Govern balear. Govern del PP, presidit per Marga Prohens, que va ser investida amb els vots dels vuit diputats de Vox, i a  diferència d'altres governs en que el PP necessitava Vox per ser investit exigint Vox la vicepresidència, Vox no va entrar al govern autonòmic, obtenint però la presidència del Parlament i la vicepresidència del Consell de Mallorca. Gabriel Le Senne, el nou president de Parlament s'havia destacat durant la pandèmia per difondre fake news antivacunes i conspiranòiques. Sembla que Abascal, Garriga i Buxadé van prefereir que no entressin a Govern balear perquè ja no es fiava d'alguns dels diputats que no volien ser manats per Madrid.  Després la majoria de diputats autonòmics, amb el suport tàcit del diputat a Madrid, Jorge Campos, van anunciar el seu vot contrari a la tramitació dels presupostos i al sostre de despesa si el PP balear i el Govern de les Illes no es comprometia a derogar el model lingüístic educatiu que estableix un mínim del 50% en català. És a dir, Vox exigia imposar un model educatiu amb escoles les que, si els pares ho demanaven, es pogués fer tot en castellà, excepte les hores de llengua catalana. Cosa que obligaria a segregar als alumnes segons la llengua i impediria que es continués fent majoritàriament en català a pobles o barris on només hi ha una escola d'una línia. Finalment el PP balear ho va acceptar de cara el curs vinent, i els vuit diputats de Vox van votar a favor del sostre de despesa i la tramitació del presupostos. Tot i això un diputat Francisco José Cardona que va sentir-se desautoritzat, va abandonar Vox i va passara ser diputat "no adscrit". 

La tensió va continuar entre la presidenta provincial, Patricia de la Heras i el president de la cambra, Gabriel Le Senne, d'una banda, que havien estat partidaris de votar d'entrada el sostre de despesa sense tensar la corda amb el PP obedients amb les directrius de Madrid, i els altres cinc diputats, Agustín Nicolás Buades, Manuela Cañadas, Sergio Rodriguez, María José Verdú i Idoia Ribas, portaveu del grup parlamentari. Per contradictori que sembli alguns dels diputas díscols, que van aconseguir el compromís de garantir l'opció d'escolaritzar en castellà pel curs vinent, no van considerar priori com volia Abascal que es creés l'Oficina de Defensa de l'Espanyol que hauria de vetllar per tal que tots els ajuntaments fessin tota la documentació i rotulació també en castellà. Fa dues setmanes, Ignacio Garriga va viatjar a Mallorca i es va reunir amb Le Senne i de las Heras, amb el regidor Fulgencio Coll i també amb el vicepresident del Consell de Mallorca, Pedro Bestard, però no va reunir-se amb els diputats autonòmics que avui han fet el cop de força, ni amb el diputat al Congrès, Jorge Campos.

Així estan les coses, i més enllà que Garriga ha anunciat l'expulsió del partit dels cinc diputats díscols, el president del Parlament, Gabriel Le Senne, serà cesat com a president de la cambra tal com es va fer amb altres casos similars. I evidentment la majoria parlamentària de Marga Prohens i el PP ara estarà constantment en perill.     

                

Gabriel Le Senne, haurà de deixar la Presidència del Parlament

El general i regidor de Palma, Fulgencio Coll està amb Le Senne i De las Heras, obedient com sempre és lleial a Abascal. De vegades parla, ratlla, en mallorquí 

El diputat a Madrid, Jorge Campos, és proper als 5 díscol i absolutament hostil al català o mallorquí

Vídeo de la meva intervenció als Matins de TV3 sobre la proclamació per 4 anys més de Santiago Abascal com a president de Vox

 

Vídeo de la meva intervenció de divendres 26 de gener als Matins de TV3 amb Ariadna Oltra, parlant de la proclamació, sense ser votat, de Santiago Abascal 4 anys més com a president de Vox

diumenge, 28 de gener del 2024

Tras la proclamación de Abascal como presidente de Vox 4 años más, sin ser votado por nadie, acompañado de Garriga como Sec General y Vicepresidente, manteniendo Buxadé y Ortega Smith como vocales, está por ver a quiénes designa Abascal para el Comité de Acción Política, órgano real de gobierno de VOX por encima del Comité Ejecutivo. Macarena Olona anuncia en La Sexta que deja la vida pública, sin aclarar qué ocurre con el partido y la fundación que creó y preside.

 


No hubo sorpresas en el acto de ayer en Madrid de proclamación de Santiago Abascal como presidente de Vox por cuatro años más y de Ignacio Garriga como Vicepresidente único y Secretario General, acompañados de 17 vocales y un tesorero, que componen el nuevo Comité Ejecutivo Nacional (CEN) del que formarán parte Jorge Buxadé, Javier Ortega Smith y los vicepresidentes u otros cargos institucionales de los gobiernos autonómicos en los que está presente Vox. 

En el acto no intervinieron los habituales de otras asambleas como el presente Javier Ortega Smith, ni el ya ausente Iván Espinosa de los Monteros, ni el no sabemos si todavía poderoso Jorge Buxadé. Sí intervino el Secretario General y a la vez Vicepresidente, Ignacio Garriga, que no se sabe cómo compaginará ambos cargos cuando él es diputado autonómico en Cataluña donde reside. Una bicefalia que está por ver si encaja en los estatutos de Vox en los que no encaja que haya un único vicepresidente cuando los mismos dicen que habrán varios. 

Intervino la joven y casi recién llegada Pepa (Rodríguez) de Millán, portavoz de Vox en el Congreso de los Diputados, que se deshizo en elogios a Abascal describiéndolo como el hombre que se enfrentó a todos y como líder indiscutible de Vox. También hablaron los vicepresidentes de los gobiernos autonómicos en que Vox gobierna junto al PP, mostrándose así Vox como un partido con poder institucional. Pero no habló el candidato a las elecciones gallegas, Álvaro Díaz-Mella a quien se refirió Abascal levantándose este de su asiento para ser aplaudido. Posiblemente los daños al partido serían mayores si el candidato gallego hubiera hablado en el acto. En cambio al no intervenir, será más facíl para Vox de aquí tres semanas pasar página del tortazo gallego -único parlamento autonómico en que Vox no tiene representación- deshacerse del lastre y que en la campaña de las europeas de mayo ya nadie recuerde su nombre. 
Abascal avanzó la asamblea de reproclamción de el mismo como Líder Supremo a antes de las elecciones gallegas en las que el partido todo parece que no obtendrá representación, para evitar que la resaca afectara a la gloriosa ratificación de su liderazgo e hiciera emerger más voces críticas. Y a diferencia de la campaña andaluza de junio de 2022, que Vox se trajo a Giorgia Meloni, o de la de Castilla León de febrero de ese mismo año que, para ganar audiencia televisiva en la precampaña, trajo a España a los primeros ministros de Polonia, Hungria y a la misma Marine Le Pen,  Vox se limitó a emitir en el acto unos videos de Javier Miley y de Meloni, dando su apoyo a Santiago Abascal, pero sin refrerirse a la campaña gallega. 

Con Ortega Smith deshaciéndose en apalusos a Santiago Abascal durante su discurso, tal vez para desmentir los rumores que él hubiera quierido encabezar una candidatura alternativa para revertir la crisis y marcha de militantes y dirigentes que padece Vox, Abascal agradeció haber sido reelegido por los militantes, pese que ello no sea cierto. Como ya ocurrió hace cuatro años a Abascal nadie le ha votado al ser la única candidatura que consiguió los avales. Si conseguir en diez dias el aval de un 10% de la militancia ya resultó imposible a quienes sí lo intentaron hace cuatro años, ahora al avanzarse sorpresivamente la asamblea, nadie se atrevió a intentarlo. Mientras Alberto Núñez Feijóo cuando fue propuesto hace dos años para reemplazar a Pablo Casado, siendo candidatura única para liderar el PP, obtuvo el 98,5% de los votos, Abascal no se sometió al veredicto de la militancia y fue proclamado por aclamación.       
Abascal comenzó si discurso cargando contra los medios de comunicación a los que acusó de mentir sobre Vox e inexistentes divisiones internas, y acto seguido respasó las cuestiones o demandas ciudadanas que a su juicio sólo defiende Vox. Siendo audaz en un aspecto, criticó la reforma constitucional de modificación del artículo 49 que ha cambiado el término disminuido por el de discapacitado, alegando algo cierto que es que el nuevo redactado dice que "Se atenderán particularmente las necesidades específicas de las mujeres y niñas con discapacidad", entendiendo Abascal que con ello se otorga menor protección a los hombres, proponiendo Abascal someter a referéndum dicho redactado. 
Pasando de puntillas por la campaña gallega, reconociendo que es la única comunidad autónoma donde Vox no teine representación, Abascal se centró en las elecciones europeas de mayo en la que ciertamente las encuestas auguran un creciminesto de los partidos ultras, los cuales, liderados por Meloni y Le Pen, desearían romper los consensos entre liberales, conservadores y socialdemócratas, para que fuera una alianza entre ultras y populares quien tomara el destino de la Unión Europea devolviendo competencias los estados en políticas migratorias, ambientales y económicas.
Ratificado Abascal como presidente y los 20 miembros del Comité Ejecutivo (CEN), ahora veremos qué papel otorgará a Abascal a Jorge Buxadé y si lo integrará en el poderoso Comité de Acción Política (CAP) que se reune los lunes, cuyos nuevos miembros no se han hecho públicos, y es el verdadero órgano de gobierno de Vox  




                                         


MACARENA OLONA ABANDONA LA PRESENCIA PÚBLICA.  NO ACLARA QUÉ PASARÁ CON SU NUEVO PARTIDO Y SU FUNDACIÓN

Ya la una de la madrugada de hoy domingo, la ex dirigente de Vox Macarena Olona intervino en el programa La Sexta Explica donde había sido invitada para comentar la reelección de Abascal y explicar de nuevo sus denuncias sobre el carácter sectario del partido y la transferencia de 11 millones de dinero de origen público de Vox a la Fundación Disenso y a la empresa Tizona Comunicación de Kiko Méndez Monasterio y Grabriel Ariza. Però la ex diputada de Vox sorprendió a todos anunciando que se retiraba de la presencia pública para centrarse en su profesión de Abogado del Estado en la Audiencia Nacional. Olona no aclaró si continuaría al frente del partido con el que concurrió a las eleccione generales de julio Caminando Juntos,  con la que obtuvo unos pésimos resultados, ni con su Fundación Igualdad Latinoamericana.  
Evidentemente no es incompatible ser funcionario de la Abogacía del Estado y militar en un partido político -Jorge Buxadé lo hizo estando primero en el PP y luego en Vox-, pero la sobreexposición de sus ideas políticas propias podría afectar a sus actuaciones en la Audiencia Nacional, motivar recusaciones y denuncias de incompatibilidad en causas en la que ella se hubiera pronunciado dando su opinión personal. 
                              

ACTUALIZADO: EL NUEVO COMITÉ DE ACCIÓN POLÍTICA (CAP) DE SÓLO 3 PERSONAS, GOBERNARÁ VOX RELEGANDO AL NUEVO EJECUTIVO:

Hay que añadir que a nivel organizativo, tras la asamblea extraordinaria del pasado 27 de enero en que se proclamó a Abascal presidente del partido por cuatro años más y se ratificó por aclamación el nuevo Comité Ejecutivo Nacional (CEN), del que forman parte la mayoría de los que formaban parte del Comité de Acción Política (CAP) creado en septiembre, Abascal ha decdido volver a reducir el CAP a sólo tres miembros: Abascal, Igancio Garriga y la cada vez más poderosa Montserrat Lluís. 

El CAP se reunirá los lunes y será el órgano de la sede central de Bambú que tome las decisiones. Así pues no habrá reunión ni semanal ni quincenal periódica del nuevo CEN, ya que el Comité Ejecutivo Nacional será convocado cuando Abascal lo considere oportuno. Así pués Vox pasa de estar gobernado por un CAP de cinco o seis personas, Abascal, Buxadé, Ortega Smith (fue cesado hace un año y medio) Ignacio Garriga (que sustituyó a Ortega Smith) y Kiko Méndez Monasterio, y tal vez algunas semanas también asistían Manuel Mariscal o Enrique Cabanas, a un CAP de 20 personas en septiembre pasado, para tras el nombramiento este mes de enero del nuevo Comité Ejecutivo Nacional de 20 o 21 personas,  crear un nuevo Comité de Acción Política que gobierne el partido de sólo tres personas: Abascal, Garriga y la periodista Montserrat Lluís cercana al Opus Dei, siendo esta última quien informará a los consejeros y vicepresidentes autonómicos de Castilla León, Aragón, Murcia, Extremadura y Comunidad Valenciana y a los grupos parlamentarios de todas las autonomías que deben proponer, hacer o votar.

divendres, 26 de gener del 2024

Explico al matins de TV3 com Santiago Abacal serà proclamat quatre anys més president de Vox, sense que els militants votar-lo, amb Ignacio Garriga que serà a la vegada Vicepresident i Secretari General

 

 


 

Clica per veure els vídeo a la web de TV3 de la meva intervenció als Matins de TV3 amb Ariadna Olta

 Santiago Abascal serà proclamat, sense ser votat pels militants, president de Vox 4 anys més, amb Ignacio Garriga de Vicepresident i Secretari General

 



            




Nou Comité Executiu Nacional (CEN) de Vox, amb Abascal de President, i Ignacio Garriga de Secretari General i Vicepresidente, mes un tresorer i 15 vocals, no 17 como es veu en les imatges de dalt. Finalment Montserrat Lluis i Rosa Curevas Mons, no estaran en el CEN.
                       


 

dimarts, 23 de gener del 2024

PALESTINA i LA FAL·LACIA DE COMPARTIR LA PIZZA AMB QUI SE L'HA MENJAT. El Triangle



 


 Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 23 de gener de 2024

No sé com s’anomenarà a les hemeroteques, a Wikipèdia i als llibres d’història l’actual guerra de Gaza i els conflictes bèl·lics simultanis que s’han reactivat o es poden reactivar com a conseqüència d’aquesta guerra que començà el 7 d’octubre. Una guerra amb diversos fronts que afecta Gaza, Cisjordània, Israel, el Líban, el Iemen, la navegació al canal de Suez i el Mar Roig, i que també ha tingut els seus rebots o atacs puntuals a Síria i l’Iraq. Un bloqueig naval que, com amb la crisi que va tancar el Canal entre 1967 i 1975, les hostilitats actuals a Bab al-Mandeb a la porta del Mar Roig, amb els houthis del Iemen atacant vaixells, afecta ja a la navegació i el comerç mundial.

Sabem com va començar l’actual guerra el 7 d’octubre de 2023 amb l’ofensiva sorpresa de Hamàs que va causar més de 1200 morts entre soldats i civils israelians i el segrest de més de 240 ostatges. Un atac brutal i audaç que sorprenia per la seva contundència assassinant i segrestant civils, que va anar acompanyat del llançament de milers de coets des de la Franja. Uns coets que amb menys nombre Hamàs i les altres milícies palestines encara disparen demostrant que no han estat derrotats com també ho confirma el fet que dilluns passat Hamàs fos capaç de matar en un sol dia 24 soldats israelians. Una acció brutal que més enllà de les condemnes que evidentment mereix, era una resposta esperable després de la humiliació que pateixen els palestins, i amb més duresa els dos milions reclosos al gueto de la Franja de Gaza, fracassada la solució dels dos estats que van intentar el 1993 Yizak Rabin i Iasser Arafat, i que Hamàs va anunciar que acceptaria el 2017. Una solució que bona part de la classe política israeliana rebutja i que l’actual primer ministre, Binyamin Netanyahu ha boicotejat amb nous assentaments i expropiacions de terres durant els més de 17 anys que amb alguna interrupció porta al càrrec de primer ministre. Un regnat de Netanyahu que ha estat possible, no només pel suport del colons, els ultres supremacistes i els partits religiosos, sinó també per la manca de capacitat d’empatia vers dels palestins de la major part de la societat israeliana, formada en bona part per persones vingudes fa unes dècades de l’antiga Unió Soviètica o Llatinoamèrica convençuts que aquella terra era seva per designació divina.


Dic que no sé com s’anomenarà l’actual escalada bèl·lica o guerra múltiple que va del Mar Roig al barris xiïtes de Beirut, i que abasta Gaza, Cisjordània amb els colons matant amb impunitat cada dia palestins, i Israel, amb rebots a Damasc, Bagdad i Ebril, perquè potser el nom amb el qual es recordarà el conflicte dependrà de com acabi i del que passi després. A la guerra de 1948 quan els països àrabs veïns rebutjaren la creació de l’estat d’Israel se l’anomenà la Primera Guerra Àrab Israeliana, però aquesta d’ara ningú no sap encara com es catalogarà, i tant de bo que fos com l’Última.

Quan l’Iraq de Saddam Hussein atacà el 1980 l’Iran, reobrint la mil·lenària lluita entre àrabs i perses, convençut que el país de Khomeini seria derrotat ja que el Líder Suprem iranià havia purgat i decapitat els oficials del seu exèrcit, deixant l’aviació persa sense pilots que bé havien fugit, bé havien estat penjats, s’anomenà aquesta com la Primera Guerra del Golf. Una guerra que durà vuit anys i tingué la seva extensió al Golf Pèrsic en l’anomena Guerra dels Petroliers que eren segrestats o enfonsats uns per l’Iran, altres per l’Iraq. Però després vingué la guerra d’Iraq de 1991 amb Bush pare, que passà a anomenar-se com Primera Guerra del Golf, sobretot per diferenciar-se després de la invasió d’Iraq de 2003 amb Bush fill.


L’únic grup que de moment actua amb cautela és Hizbul·là, que llença míssils i coets cap el nord d’Israel amb força contenció, també després de l’atac d’Israel a Beirut, potser perquè la milícia xiïta libanesa és conscient de la fràgil situació del Líban, que pateix la pitjor crisi econòmica amb unes institucions bloquejades, amb el càrrec de president de l’Estat vacant, i el primer ministre governant “en funcions”. I Hizbul·là sap que Netanyahu no parla en broma quan diu que podria convertir Beirut en una nova Gaza. Potser és l’Iran qui vol actuar amb cautela donat que si les seves peces de l’Eix o Mitja Lluna de Resistència, a l’Iraq, el Iemen, el Líban, Síria i Palestina pressionen massa, pot rebre’n les conseqüències. De fet són els fins ara ningunejats houthis del Iemen els únics que clarament estan resultant vencedors d’aquest entramat de conflictes, tant de cara a les societats àrabs com pel que fa al que tenen amb Aràbia Saudita. Netanyahu es un militar i un polític acorralat per les causes judicials per corrupció que només ha a aconseguit aturar perpetuant-se en el càrrec indefinidament i sap que, mentre hi hagi guerra, ho tindrà més fàcil per continuar amb la immunitat que li dona ser cap de govern.

Però no ens enganyem. No culpem de la humiliació i manca d’esperança que pateixen els palestins només a Netanyahu i els ultraortodoxos. Els joves desarmats que van ser assassinats a la festa rave del 7 de novembre, la majoria d’ells amb doble nacionalitat americana, llatina o europea, eren allà oblidant que ells, tot i que tinguessin una gota de sang jueva per alguns dels seus avis, vivien en una terra que fa vuitanta anys no era dels seus avis, sinó dels legítims habitants de Palestina als qui l’ONU els arrabassà la meitat del territori el 1947, justificant la deportació de centenars de milers d’àrabs, per compensar l’assassinat als camps d’extermini d’Europa de sis milions de jueus.


Ara Europa amb Josep Borrell al capdavant i el Secretari General de l’ONU insisteixen que la única solució son els dos estats. Una solució que no es va poder o voler implementar quan hi havia cent mil colons a Cisjordània, i ara gràcies a les migracions des de Llatinoamèrica i l’antiga URSS i les polítiques de Netanyahu ja són sis-cents mil. I és que el conflicte palestí es descriu clarament amb la metàfora de la pizza que s’entrega a un que és a casa seva i a un altre més fort que arriba de fora perquè la comparteixin. Mentre el dèbil no veu clar que l’altra se’n mengi la meitat, quan demana la seva part al fort, aquest ja se l’ha menjat gairebé tota. I quan només queda una petita porció, el fort li pregunta al dèbil: “Deies que volies que la repartíssim?”.




Leer en castellano en El Triangle

 Palestina y la falacia de compartir la pizza con el que se la ha comido

No sé cómo se denominará en las hemerotecas, en Wikipedia y en los libros de historia la actual guerra de Gaza y los conflictos bélicos simultáneos que se han reactivado o se pueden reactivar como consecuencia de esta guerra que empezó el 7 de octubre. Una guerra con varios frentes que afecta a Gaza, Cisjordania, Israel, Líbano, Yemen, la navegación en el canal de Suez y el Mar Rojo, y que también ha tenido sus rebotes o ataques puntuales en Siria e Irak. Un bloqueo naval que, como con la crisis que cerró el Canal entre 1967 y 1975, las hostilidades actuales en Bab al-Mandeb en la puerta del Mar Rojo, con los houthis de Yemen atacando barcos, afecta ya a la navegación y el comercio mundial.

Sabemos cómo empezó la actual guerra el 7 de octubre de 2023 con la ofensiva sorpresa de Hamás que causó más de 1200 muertos entre soldados y civiles israelíes y el secuestro de más de 240 rehenes. Un ataque brutal y audaz que sorprendía por su contundencia asesinando y secuestrando a civiles, que fue acompañado del lanzamiento de miles de cohetes desde la Franja. Unos cohetes que en menor número Hamás y las otras milicias palestinas todavía disparan demostrando que no han sido derrotados como lo confirma también el hecho de que el pasado lunes Hamás fuera capaz de matar en un solo día a 24 soldados israelíes. Una acción brutal que más allá de las condenas que evidentemente merece, era una respuesta esperable tras la humillación que sufren los palestinos, y con mayor dureza los dos millones recluidos en el gueto de la Franja de Gaza, fracasada la solución de los dos estados que intentaron en 1993 Yizak Rabin y Yasser Arafat, y que Hamás anunció que aceptaría en 2017.

Es una solución que buena parte de la clase política israelí rechaza y que el actual primer ministro, Binyamin Netanyahu ha boicoteado con nuevos asentamientos y expropiaciones de tierras durante más de 17 años que con alguna interrupción lleva en el cargo de primer ministro. Un reinado de Netanyahu que ha sido posible, no sólo por el apoyo de los colonos, los ultras supremacistas y los partidos religiosos, sino también por la falta de capacidad de empatía frente a los palestinos de la mayor parte de la sociedad israelí, formada en buena parte por personas llegadas hace unas décadas de la antigua Unión Soviética o Latinoamérica convencidos de que aquella tierra era suya por designación divina.

Digo que no sé cómo se llamará la actual escalada bélica o guerra múltiple que va del Mar Rojo a los barrios chiíes de Beirut, y que abarca a Gaza, Cisjordania con los colonos matando con impunidad cada día a palestinos, e Israel, con rebotes en Damasco, Bagdad y Ebril, porque quizás el nombre con el que se recordará el conflicto dependerá de cómo acabe y de lo que ocurra después. En la guerra de 1948 cuando los países árabes vecinos rechazaron la creación del estado de Israel se le llamó la Primera Guerra Árabe Israelí, pero esta de ahora nadie sabe todavía cómo se catalogará, y ojalá fuera como la Última.

Cuando el Irak de Sadam Husein atacó en 1980 Irán, reabriendo la milenaria lucha entre árabes y persas, convencido de que el país de Jomeini sería derrotado ya que el Líder Supremo iraní había purgado y decapitado a los oficiales de su ejército, dejando a la aviación persa sin pilotos que bien habían huido, bien habían sido colgados, se denominó a esta como la Primera Guerra del Golfo. Una guerra que duró ocho años y tuvo su extensión en el Golfo Pérsico en la llamada Guerra del Petroleros que eran secuestrados o hundidos unos por Irán, otros por Irak. Pero después vino la guerra de Irak de 1991 con Bush padre, que pasó a denominarse como Primera Guerra del Golfo, sobre todo para diferenciarse después de la invasión de Irak de 2003 con Bush hijo.

El único grupo que de momento actúa con cautela es Hizbulá, que lanza misiles y cohetes hacia el norte de Israel con bastante contención, también después del ataque de Israel a Beirut, quizás porque la milicia chií libanesa es consciente de la frágil situación del Líbano, que sufre la peor crisis económica con unas instituciones bloqueadas, con el cargo de presidente del Estado vacante, y el primer ministro gobernante «en funciones». Hizbulá sabe que Netanyahu no habla en broma cuando dice que podría convertir a Beirut en una nueva Gaza. Quizá sea Irán quien quiere actuar con cautela dado que si sus piezas del Eje o Media Luna de Resistencia, en Irak, Yemen, Líbano, Siria y Palestina aprietan demasiado, puede sufrir él las consecuencias. De hecho son los hasta ahora ninguneados houthis de Yemen los únicos que claramente están resultando vencedores de este entramado de conflictos, tanto de cara a las sociedades árabes como en lo que se refiere al que tienen con Arabia Saudí. Netanyahu es un militar y un político acorralado por las causas judiciales por corrupción que sólo ha conseguido parar perpetuándose en el cargo indefinidamente y sabe que, mientras haya guerra, lo tendrá más fácil para continuar con la inmunidad que le da ser jefe de gobierno.

Pero no nos engañemos. No culpemos de la humillación y la falta de esperanza que sufren los palestinos sólo a Netanyahu y a los ultraortodoxos. Los jóvenes desarmados que fueron asesinados en la fiesta rave del 7 de noviembre, la mayoría de ellos con doble nacionalidad americana, latina o europea, estaban allí olvidando que ellos, aunque tuvieran una gota de sangre judía por algunos de sus abuelos , vivían en una tierra que hace ochenta años no era de sus abuelos, sino de los legítimos habitantes de Palestina a quienes la ONU les arrebató la mitad del territorio en 1947, justificando la deportación de cientos de miles de árabes, para compensar el asesinado en los campos de exterminio de Europa de seis millones de judíos.

Ahora Europa con Josep Borrell a la cabeza y el Secretario General de la ONU insisten en que la única solución son los dos estados. Una solución que no pudo o quiso implementarse cuando había cien mil colonos en Cisjordania, y ahora gracias a las migraciones desde Latinoamérica y la antigua URSS y las políticas de Netanyahu son ya seiscientos mil. Y es que el conflicto palestino se describe claramente con la metáfora de la pizza que se entrega a uno que está en su casa y a otro más fuerte que llega de fuera para que la compartan. Mientras el débil no ve claro que el otro se coma la mitad, cuando pide su parte al fuerte, éste ya se la ha comido casi toda. Y cuando sólo queda una pequeña porción, el fuerte le pregunta al débil: “¿Decías que querías que la repartiéramos?”.
                                         


dimecres, 10 de gener del 2024

La convocatoria de elección del nuevo presidente de Vox, destapa que el partido ha perdido la mitad de afiliados. El Comité Ejecutivo, pese a que legalmente no podría hacerlo al estar disuelto, nombra a Álvaro Díaz-Mella, candidato a las elecciones gallegas del 18F. La renuncia de la diputada Carla Toscano, cercana a Ortega Smith, tercera renuncia de escaño en 4 meses, muestra las tensiones internas por la gestión autocrática de Buxadé y Garriga, bajo la tutela de Abascal.

                              



La convocatoria de la Asamblea General Extraordnaria de Vox del 27 de enero para elegir la nueva dirección del partido, anunciada por sorpresa el lunes por Santiago Abascal, ha tenido como primera consecuencia, la confirmación del malestar que hay en las bases que se muestra con la crisis de militancia de este partido, ya que frente a los más de 66.000 militantes o afiliados que tenía el partido hace dos años, ha pasado a sólo 32.690, descontando los que se han dado de alta los últimos nueve meses que todavía no son afiliados "de pleno derecho". Conocemos el número real de afiliados "de pleno derecho" ya que que para presentar un candidatura para liderar el partido hay que conseguir el aval del 10% de los militantes con derecho a avalar candidaturas, que son los que llevan más de nueve meses de alta y que están al corriente de sus cuotas. Y 3.269 es el número de avales de afiliados que deben  presentar telemáticamente las candidaturas hasta el próximo martes, dia 16 de enero, según el mail remitido hoy a los militantes por el Comité Electoral del partido.  

               



Se precisarían 3.269 avales, si bien el artículo 24 de los Estatutos del partido dice que si ninguna candatura obtienen el 10% bastará con un 5% o un 3%, sin que el partido difunda la lista de candidaturas que están recogiendo avales telemáticos y sin que el aplicativo electoral tampoco las indique. Por ello si la candidatura de Abascal es la única que consigue los 3.269, ese 10%, será proclamada vencedora como canditura única sin necesidad de ser votada posteriormente telemáticamente los días previos a la Asamblea. Pero si la candidatura oficialista consigue sólo el 5% o 3% y ninguna otra consigue ese 5% o el 3% de avales, también esa candidatura única será proclamada sin someterse a votación de los afiliados.  A diferencia de Alberto Nuñez Feijóo que en marzo de 2022, como candidato único para presidir el PP, obtuvo el voto favorable del 98'35 % de los compomisarios en el congreso extraordinario del partido, a Abascal en 2020, como probablemente ocurrirá ahora, nadie le votó ni le votará, ni nadie podrá mostrar su rechazo con un voto nulo o en blanco.         

          

Carla Toscano con Ortega Smith


La convocatoria de esta Asamblea Extraordinaria, avanzada antes de las elecciones gallegas, para evitar celebrar la Asamblea Ordinaria de marzo, mes en que estaba convocada, tras el posible batacazo en las elecciones gallegas, ha coincidido con la renuncia al escaño por Madrid de la diputada Carla Toscano, próxima a Javier Ortega Smith, la cual ocupó  el escaño tras las renuncias al mismo de Iván Espinosa de los Monteros y del doctor Juan Luis Steegmann, que era sexto de la candidfatura. Ahora el escaño del quinto diputado por Madrid será para Rocío Aguirre Gil de Biedma, hermana de Esperanza Aguirre, protectora de Santiago Abascal.  Este malestar de militantes que abandonan el partido o dejan de pagar la cuota, y de diputados que renuncian al escaño no parte de discrepancias ideológicas, sino de las malas maneras con la que Abascal, Ignacio Garriga y Jorge Buxadé dirigen el partido. Y lo sorprendente es que el sector de Vox que hasta hace dos años era el encargado de gestionar estas malas maneras, es decir Javier Ortega Smith con sus excompañeros de la COE y la Vicesecretaría de Organización y los llamados "hombres de negro", también se encuentran ahora en la picota. Será interasante saber los próximos días si el ex Secretario General Ortega Smith, será o no incluido en la nueva dirección encabezada por Abascal que será proclamada el día 27.  

                              

Álvaro Díaz Mella, candidato gobierno de Galicia

Como decía yo ayer, para adenlantar la Asamblea Ordinaria de Marzo en la que debía renovarse la dirección del partido y el nuevo Comité Ejecutivo Nacional (CEN), era preciso disolverlo , único motivo por el que según los estatuto se puede convocar una Asamblea Extaordinaria referente a la elección del nuevo preidente y el nuevo CEN. Por ello me sorprendre que Vox pueda anunciar que el Comité Ejecutivo Nacional ha designado a Álvaro Díaz Mella como candidato a la presidencia de Galicia, si el CEN tendría que estar disuelto. Recordemos que tras cambiar los estatutos para suprimir las elecciones primarias para elegir candidatos para encabezar las listas electorales, es el CEN el único órgano que los puede designar, y el CEN, de hecho ha sido disuelto. Más allá de la dudosa legalidad de la convocatoria de la Asamblea Extraordinaria sin aclarar si el CEN ha sido o no disuelto, la celebración de un acto público con motivo de la Asamblea telemática del día  27, permitirá a Vox en la precampaña gallega tener más  presencia en los medios. Y si a ese acto público acuden e intervienen mantarios amigos de Vox como Javier Milei o Giorgia Meloni, el eco en los medios sería mucho mayor. Reconocer la crisis que vive Vox no es augurar su desaparación como ha ocuurido con Ciudadanos. Estoy convencido que Vox tendrá muy malos resultados el próximos mes en Galicia, pero en las elecciones europeas de mayo tendrá un resultado mucho mayor que hace cinco años cuando fue quinto, debido a tras la desaparcición de Ciudadanos y la división entre Podemos y Sumar. Así parece posible que Vox en mayo,  pese a no incrementar su número de votos en la elecciones europeas quede tercero y obtenga siete u ocho eurodiputdos frente a los cuatro que tiene ahora.

 


 

dilluns, 8 de gener del 2024

Abascal, forzando los estatutos de Vox, disuelve el Comité Ejecutivo (sin hacerlo público) y convoca una Asamblea General Extraordinaria para el 27 de enero a fin de ser reelegido como presidente de la formación, antes del fiasco de las elecciones gallegas e impidiendo de hecho que se puedan presentar otros candidatos. Con la asamblea, a la que posiblemente asistan mandatarios ultras europeos, conseguirá incrementar su cuota de Telediario en la precampaña gallega

  



Cuando Vox todavía no ha hecho público su candidato para las elecciones autonómicas gallegas del 18 de febrero, en la que todas las encuestas afirman que Vox no conseguirá ningún escaño, y tras unos meses de informaciones críticas con Abascal, como que Vox ha transferido 11 millones de euros conseguidos mayoritariamente con subvenciones públicas a la Fundación Disenso y a la empresa Tizona Comunicación, vinculada a lo que fue Intereconomía, el abandono de la formación de dirigentes importantes como Iván Espinosa de los Monteros, y el fuerte retroceso en las pasadas elecciones generales del 23 de julio, Santiago Abascal ha sorprendido esta tarde anunciando que adelanta al 27 de enero la Asamblea anual del partido. Una asamblea prevista para marzo y en la que se elegirá al nuevo Comité Ejecutivo Nacional y al presidente de Vox. Una convocatoria de Asamblea Extraordinaria que Abascal ha comunicado minutos después por mail a todos los afiliados animándoles a participar en dicha elección de cargos, si bien en la práctica el 27 de enero resultará imposible a cualquier intento de candidatura opositora recoger en los pocos días que el partido decida, el aval del 10% de los sesenta mil militantes que tiene el partido.  Así, el artículo 24-C de los Estatutos del partido afirma que la candidatura que desee presentarse deberá obtener el 10 % de los avales de la militancia, pero si ninguna candidatura los logra, bastará con el 5%. y si ninguna logra superar este umbral bastará con el 3%. Como los militantes no tienen acceso al registro de militantes y sus coreos electrónicos, como ya ocurrió hace cuatro años, solo los conseguirá la candidatura encabezada por Santiago Abasc al.  Más allá de la incomodidad que puedan sentir actualmente algunos de sus fundadores y dirigentes históricos como Javier Ortega Smith o Rocío Monasterio, discrepo de las informaciones que apuntan que Ortega se planteará competir por el liderazgo desbancando a Abascal. Otra cosa será si Abascal cuenta con ellos en la nueva dirección o los deja fuera.

Pero más allá que no puedan presentarse otras candidaturas distintas a la que encabezará Abascal, ocurrirá como hace cuatro años en marzo de 2024, que los militantes no pudieron votar a favor, en contra o abstenerse ante la candidatura de Abascal, ya que los estautos establecen que sí sólo hay una candidatura que consigue los avales, ésta es proclamada directamente sin ser votada por la militancia. A diferencia de Alberto Nuñez Feijóo que en marzo de 2022 como candidato único para presidir el PP obtuvo el voto favorable del 98'35 % de los compomisarios en el congreso extraordinario del partido, a Abascal en 2020 nadie le votó. Este avance de la asamblea ha sido criticado en las redes por la ex dirigente del partido Macarena Olona, ya que según los estutos de Vox es la Asamblea Ordinaria cuatrianual la que debe elegir al preidente y al Comité Ejecutivo (CEN). Y es que según los estatutos sólo podría celebrase esta Asamblea Extraordinaria si ha dimitido o ha sido cesado el CEN, que puede ser disuelto por el Presidente. O sea que técnicamente la Asamblea Extraordinaria sólo se ajustaría a los Estatutos,  si el CEN se ha autodisuelto o ha sido disuelto por Abascal como establece su árticulo 15-B, cuestión a la que Abascal no se ha referido.

Dejando de lado los tecnicismos sobre la legalidad de esta decisión y la limpieza del mecanismo de elección del nuevo presidente de Vox que será sin duda de nuevo Abascal, la medida es políticamente oportuna por dos motivos. Abascal evita celebrar la Asamblea Ordinaria en marzo tras el posible batacazo de las elecciones gallegas que romperán la racha que Vox entraba en todos los parlamentos autonómicos que se presentaba. Y en segundo lugar, el 27 de enero será el sábado anterior al inicio de la campaña electoral, periodo previo en que las televisiones públicas no se rigen por las cuotas de minutaje que perjudicarán a Vox al ser extraparlamentario en Galicia.  Pero en cambio todos los medios informarán ese sábado y domingo, no de la campaña electoral de Vox, sino de la elección de su líder. Y si además en el acto final de la asamblea Vox consigue traer a Madrid a algún líder o primer ministro o presidente afín, sea Viktor Orban, Giorgia Meloni o Javier Milei conseguirá muchos minutos en todos los informativos, lo cual será beneficioso para la campaña gallega.  Recordemos que Vox coincidiendo con periodos electorales ha realizado actos con mandatarios y dirigentes ultras europeos como así hizo el 29 de enero de 2022 coincidiendo con el inicio de la campaña electoral de las elecciones en Castilla y León,  que organizó una cumbre ultra en Madrid a la que asistieron los primeos ministros Polonia y Hungría, Mateusz Morawiecki y Viktor Orbán, así como Marine Le Pen.

       

 

¿Traerá Vox al acto de cierre de la Asamblea a Meloni, Milei u Orban para ganar espacio en la precampaña?