ELS POPULISMES I LA TEORIA DE LA FERRADURA. Analitzo al Periódico el pacte a Itàlia entre la Lliga Nord i els populistes del Moviment 5 Estrelles

 Xavier Rius, El Periódico, 22 de maig de 2018
 

Frente a la concepción del espectro político que se refleja en los gráficos semicirculares de  resultados, en los que a la izquierda se ubica a los partidos de izquierda, en el centro a los centristas, y en el lado derecho a los conservadores, con la extrema derecha en el límite, existe la "teoría de la herradura", según la cual la extrema derecha y la extrema izquierda no están alejadas una de otra, sino que al ser el gráfico, no un semicírculo sino una herradura, están de hecho muy cerca. Cercanía que ya no se manifiesta con el cuestionamiento del sistema parlamentario, sino en la asunción del populismo.

"La facilidad con la que 5 Estrellas ha aceptado propuestas xenófobas de la Liga Norte muestran que ambos pueden acabar siendo lo mismo"

Cuando surgió Podemos, en el 2014, se hicieron estudios comparativos del programa de esta nueva formación con las del partido ultraderechista recientemente disuelto, Movimiento Social Republicano. Y ambas formaciones coincidían en numerosos aspectos, no únicamente económicos. Las discrepancias eran absolutas en su visión del fenómeno migratorio y la plurinacionalidad. Pero en materia económica y el rechazo a la clase política, coincidían.

Los periodistas que llevábamos años siguiendo a Plataforma por Catalunya y a su fundador, Josep Anglada, nos sentimos impactados en el 2014 al aparecer Pablo Iglesias con su mantra contra la casta política. Tuvimos este choque porque Anglada desde el 2008 cargaba en todas sus intervenciones contra "esta casta política podrida". Algo que también hacía el joven Iglesias. El  término 'casta política', como manera despectiva de descalificar a los partidos, se popularizó en Italia en el 2007 con el libro 'La casta. Cómo los políticos italianos se han vuelto intocables', escrito por los periodista Gian Antonio Stella y Sergio Rizzo.

Cuando surgió en Italia, enel 2009, el Movimiento 5 Estrellas impulsado por el cómico Beppe Grillo, que se presentó como un movimiento ecologista, favorable a la democracia directa, contrario a la corrupción y euroescéptico, se debatió sobre si era de izquierdas o de derechas. Y pese a repetir sus impulsores que no eran de derechas ni de izquierdas, sus ideas calaron más entre los jóvenes y entre los votantes de izquierdas. Pero fue con su llegada al Parlamento Europeo y su ingreso en el mismo grupo que el UKIP británico y los racistas de Alternativa por Alemania, en el que todavía permanecen, cuando quedó claro que fuera o no su ideología de ultraderecha, sí lo eran sus afinidades y su visión de Europa. Por ello no debe sorprender que en Italia el Movimiento 5 Estrellas haya llegado a un acuerdo con la xenófoba Liga Norte para gobernar. Era de esperar que coincidieran en políticas económicas de desobediencia a Bruselas y el acercamiento a Rusia. Pero la facilidad con la que los antisistema han aceptado propuestas xenófobas como las manos libres para expulsar a medio millón de inmigrantes o la pretensión de obligar a que los imanes hagan sus prédicas en italiano en lugar de árabe, muestran que este socialpopulismo antisistema italiano y la ultraderecha, aunque vengan de polos distintos, pueden acabar siendo lo mismo.

 Leer en castellano en El Periódico

“POLÍTICA PER HIPOPÒTAMS”, LLIBRE DE L’EX REGIDOR D’ICV DE VIC, XAVIER TORNAFOCH, ON ANALITZA LA POLÍTICA VIGATANA I EL FENÒMEN DE LA FORÇA, LA PUJADA I BAIXADA DE PxC I EL DISCURS XENÒFOB I POPULISTA D’ANGLADA. "Era habitual atribuir els mèrits de l’eclosió populista al personatge (Anglada) que liderava el projecte, però jo creia que era la massa la que creava el monstre”

Xavier Tornafoch, el qui va ser durant dotze anys regidor d’ICV a l’ajuntament de Vic –de 2003 a 2015- , acaba de publicar el seu llibre “Política per a hipopòtams” (editorial Gregal). En el llibre fa una sèrie de reflexions sobre els seus tres mandats a l’ajuntament, l’evolució de la política vigatana, les dificultats per aconseguir que un grup minoritari com el seu –un sol regidor de 21- pugui incidir en les decisions i polítiques d’un ajuntament com Vic, que alguns consideraven com propietat seva, més enllà de limitar-se a fer d’oposició testimonial. Reflexiona sobre el descrèdit de la política i els polítics, sobre els canvis en la política i la seva percepció amb el sorgiment del moviment de 15-M, la irrupció i les conseqüències del procés independentista a Vic i al seu partit, majoritàriament favorable al dret a decidir, però amb punts de vista diferents sobre la independència. 

També, i aquest és l’aspecte per a mi de més interès, explica i analitza la irrupció de Plataforma X Catalunya a Vic, on Anglada entrà a l’ajuntament, com ell el maig de 2003, les causes per les que Plataforma va ser durant dos mandats la segona força política vigatana i com va distorsionar el dia a dia municipal front uns partits que no sabien com actuar front el seu discurs xenòfob i populista.

El llibre va ser presentat el passat 20 de desembre a la Sala de les Columnes de l’ajuntament de Vic per la mateixa alcaldessa, Anna Erra, amb la presència de nombrosos regidors i ex regidors de totes les forces polítiques tret de PxC i la CUP.

 Xavier Tornafoch, l'alcaldessa, Anna Erra, i Jordí d'Editorial Gregal a la presentació del llibre a Vic

Analitza també la davallada i enfonsament de PxC de maig de 2015, que atribueix sobretot a les picabaralles internes a PxC que van culminar amb l’expulsió del partit d’Anglada el qual, amb la sigla de Plataforma Vigatana, es tornà a presentar el maig de 2015 i entrà de nou com a regidor, mentre PxC, que el 2011 havia obtingut 67 regidors arreu de Catalunya, n’obtenia només 8. Si durant el mandat 2011-2015 Anglada deia que ell i Tornafoch eren el regidors més antics del consistori, ara que Tornafoch no es va tornar a presentar, el més antic és Anglada.       

Xavier Tornafoch, va néixer a Gironella el 1965, fet que alguns vigatans "de muralles endins" li retraurien sobretot els primers anys de regidor que algú com ell, “de fora”, pretengués ser alcalde de Vic. I com la majoria de regidors vigatans, tret d’Anglada, no pretenia viure de la política en tenir una professió, en el seu cas professor, va arribar a l’ajuntament el mes de juny de 2003. En aquells moments, sent alcalde el democratacristià Jacint Codina, forner pastisser, honest de maneres peculiars i antiquades, amb qui Tornafoch s’hi podia entendre i arribar a acords, començava un llarg periple institucional que el portaria a conèixer en profunditat el funcionament del consistori vigatà. L’activisme polític que havia exercit Tornafoch des de feia molts anys, primerament a La Crida a la Solidaritat i després dins d’Iniciativa per Catalunya Verds, partit al qual militava, deixava pas, a partir d’aquella data, a la feina de regidor i a la batalla quotidiana d’un polític no professional que mira de no perdre el compromís de servei en el laberint de l’administració pública. Tot plegat, en el marc de les transformacions socials, polítiques i econòmiques que vivia Catalunya i les repercussions que tenien en la vida política de la ciutat. Per entendre la referència en el títol al mamífer cepat i voluminós i la seva relació amb la política, haureu d’obrir el llibre i començar a llegir.

Pel que fa als motius de la força de PxC a Vic, la distorsió que provocava a l’Ajuntament i el carrer i la respostes que si donava des dels altres partits oposant-s’hi o i intentant guanyar-se’l –com va fer Vila d’Abadal-, l’encert o no de les manifestacions antifeixistes que es van convocar i els motius de la seva davallada, poso aquí alguns fragments:

“Provinent Anglada del franquisme i l’extremadreta espanyolista, es presentava com un demòcrata que sabia interpretar els sentiments de la ciutadania. Coneixia la ciutat i vivia entregat únicament a la política, precisament una de les crítiques que oferia més assíduament als altres polítics “professionals" als que anomenava “casta” molt abans que l’expressió fes fortuna  en boca de Pablo Iglesias. Aquell era un fenomen de “nova política” que desbordava la política tradicional i triomfava.  La qüestió que planava sobre aquest fenomen era el següent: Per què a Vic? Era habitual atribuir els mèrits de l’eclosió populista al personatge  que liderava el projecte, però jo creia, com alguns experts, que han estudiat el tema en altres contextos que era la massa la que creava el monstre” (pàgina 102).

Pel que fa al suposat cordó sanitari que es va fer en alguns moment cap a PxC, tot i que anys més tard Vila d’Abadal intentaria guanyar-se’l fent-lo determinant per la governabilitat i l'aprovació dels pressupostos, diu Tornafoch: “l’èxit de la candidatura de Josep Anglada que va passar el 2007 d’un a quatre regidors va trasbalsar el panorama polític municipal. Les maniobres de PxC durant la campanya que inclogueren algunes actuacions molt brutes contra la resta de candidats, van generar una gran alarma entre la resta d’aspirants. El nou candidat de CiU, Josep Maria Vila d’Abadal, arribava (a Vic) a una realitat política absolutament desconeguda per a ell. En veure’s amb només vuit regidors (l’anterior alcalde de CiU Jacint Codina governava amb 10) i tenint al grup d’Anglada com a principal  partit d’oposició, va prendre una decisió que fou un greu error: propiciar un govern d’unitat de CiU, ERC, PSC i ICV” (pàgina 46).

I pel que fa a les accions i manifestacions dels grups antifeixistes que Iniciativa en uns casos va donar suport i impulsà, mentre que en altres, en un ambient de nervis i polarització, s'hi va desmarcar en considerar que el que aconseguien era donar més protagonisme i publicitat a Anglada, diu:

“L’activisme d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) els portà fins i tot a extenses bustiades  per a denunciar les mentides i perjudicis que escampen els grups xenòfobs. No vaig tenir mai clar si allò hauria de servir per enfonsar l’activitat del populisme antiimmigració, i em temo que  la crisi posterior de PxC tenia més a veure amb els errors i febleses internes d’aquesta organització que no pas a l’activitat d’UCRF. Ara bé la consolidació d’aquest espai unitari va fer possible la construcció d’un contradiscurs molts potent, una contrahegemonia, que era possible difondre gràcies als activistes que militaven en aquesta organització” (pag 71).

Regidors i exregidors de CiU, PDECAT, ERC, PSC, ICV i Solidaritat a la presentació del llibre a Vic

El llibre parla molt de la irrupció de la nova política i mobilitzacions com el 15-M i l’aparició de Podemos, però jo hi trobo a faltar que no hagi valorat les coincidències de certs eslògans com els contra “la casta política podrida” que utilitzava reiteradament Anglada als plens municipals per desacreditar a la resta de partits, que després serien repetits per Pablo Iglesias o Ada Colau. I parlant de Podemos i Colau, mentre al llibre parla molt de com el procés independentista i la polarització de la classe política a favor o contra de la independència, sense espai pels matisos o pel defensors només pel dret a l’autodeterminació, va fer molt de mal a Iniciativa, trobo a faltar que no valori la dissolució o absorció d’Iniciativa per Podemos, Colau i els Comuns.    

CONCENTRACIÓ A L'ESTACIÓ DE NORD EN SOLIDARIDAT AMB EL REFUGIATS. Molts assistents i també dirigents polítics d'altres forces desconeixien que s'estava fent a la porta d'on es feia la trobada d'alcaldes "Pel Bé Comú" de Podemos i similars liderats per Colau. El fet que a fora no s'ha fet cap parlament i al cap d'uns moments s'ha reiniciat l'acte partidista d'alcaldes d'unes coalicions concretes ha desconcertat a alguns assistents. Dirigents de CDC, ERC i PSC han comentat irònicament la que s'hagués liat si s'hagues fet la concentració a la porta d'una trobada d'alcaldes socialistes o d'alcaldes independentistes presidida per Hereu o Trias.

Aquesta tarda s'ha fet la concentració a la porta de l'Estació del Nord convocada per Stop MareMortum en solidaritat amb els refugiats de Síria i altres conflictes que fugen cap a Europa, i en favor d'una veritabale política europea d'asil.

Si bé l'acte inicialment s'havia convocat a la Plaça Catalunya, a petició de l'alcaldessa Ada Colau es va traslladar al davant d'on es feia la cimera d'alcaldes "de Ciutats pel Bé Comú", a la que més a més de Colau hi assistien entre d'altres la de Badalona, Dolors Sabater, la de Madrid, Manuela Carmona, o el de Cadiz, José María Gonzáles, "Kichi", també de Podemos.

Molts dels assitents a la concentració desconeixien que aquest acte, previst inicialment a la Plaça Catalunya, es va traslladar allà, no pel simbolisme de l'estació, sinó per fer-lo coincidir amb la cimera d'alcaldes gairebé tots propers a Podemos o de coalicions on hi era Podemos. Fins i tot alguns diputats d'altres partis presents a l'acte m'han mostrat la seva sorpresa per barrejar aquest acte cívic amb un cimera partidista, donat que una cosa es que es fes a prop d'on hi havia la cimera d'alcades d'unes determinades forces polítiques per tal que hi poguessin assitir, i l'altra, molt diferent, fer-ho a la mateixa porta. I en no fer-se ni minut de silenci, ni lectura de cap manifest en relació a la concentració allà convocada, l'acte ha semblat una activiat de la pausa de la trobada d'alcaldes i alcadesses de l'òrbita de Podemos i grups propers.

Alguns dirigents del PSC i CDC m'han dit que s'hagués liat una de grossa si s'hagués convocat aprofitant la pausa a la porta d'un acte d'alcaldes d'esquerres, presidit per Hereu, o d'alcaldes per la independència presidits per Xavier Trias.   

S'ha produit uns moments de tensió quan uns manifestants han desplegat una la bandera siriana del règim d'Al Assad, que han estat increpats per altres manifestants àrabs, i finalment han plegat la bandera.

En haver-se barrejat els dos actes, no sóc capaç de dir quanta gent ha participat a la concentració pels refugiats. En no fer-se cap intervenció ni declaració dels organitzdors a fora, la majoria dels assitents han entrat a dins, trobant-se amb el tinent d'alcalde de Barcelona, Gerardo Pissarello, que després de la pausa per l'acte pels refugiats, començava la seva exposició de valoració dels primers cent dies de mandat de l'equip de govern.   

El fet que a proposta de Colau s'acabés fent l'acte a la mateixa porta d'on es feia una cimera d'alcaldes de l'entorn de Podemos, ha desconcertat a molts assistents que no ho sabien i ho han trobat partidista o s'han sentit manipulats. I el fet de que no s'hagi llegit cap manifest, ha semblat un acte propi d'una reunió partidista.

 Les espelmes pels morts s'han barrejat ambs els cartells i indicacions de l'acte partidista. Ho trobo, poc
ètic!

 Dos actes en un, però molts dels participants a l'acte (sense intervencions) pels refugiats s'han trobat que eren a la porta d'un acte partidista. Que s'hagués dit s'hagués convocat a la porta d'un acte d'alcaldes independentistes?

 Els portadors la bandera de la Síria d'Al Assad recullen la bandera en ser increpats.

¿CONOCE LA JUEZ Y ALCALDESA MANUELA CARMENA EL ARTÍCULO 510 DEL CÓDIGO PENAL? LOS TUITS DE SU CONCEJAL ZAPATA SON UN DELITO DE APOLOGÍA Y TRIVIALIZACIÓN DEL HOLOCAUSTO. El hecho que Zapata no renuncie a su acta de concejal hace mayor la crisis y acabará afectando a la alcaldesa

 Manuela Carmena,  y el concejal Guillermo Zapata (con barba)

Leer el artículo en El Periódico

La negativa del concejal madrileño, Guillermo Zapata, a renunciar a su acta de concejal a causa de los tuits antisemitas y de escarnio a otras víctimas, y el hecho que la alcaldesa de Madrid, Manuela Carmena, no le haya exigido que lo haga, augura que está crisis no ha hecho más que empezar. Reunciar al área de cultura para continuar en el gobierno municipal, no era la solución que se esperaría de un gobierno presidido por Carmena. Y la ausencia de la alcaldesa en la rueda de prensa en la que Zapata ha comunicado que deja cultura, tampoco es la mejor forma de abordar una crisis que, más allá de las consecuencias políticas, iniciará ahora la vía judicial. 

La alcaldesa de Madrid, Manuela Carmena, es jueza emérita, fundadora de Jueces para la Democracia, fue Presidenta-Relatora del Grupo de Trabajo sobre la Detención Arbitraria de la Organización de las Naciones Unidas y vocal del Consejo General del Poder Judicial.

Creo que como alcaldesa y como jurista debería apartar del equipo de gobierno a su concejal Guillermo Zapata, a causa de los tuits que realizó humillando a las víctimas del Holacusto y de ETA, trivializando sobre dichos crímenes y haciendo apología de los mismos.

Llevo años escribiendo y trabajando en relación a los llamados delitos de odio entre los que se encuentran la negación del Holocausto y otros genocidios, y la apología y justificación de dichos actos y sus autores. Delitos que en España hasta ahora solían quedar en muchos casos impunes pese a estar tipificados en los artículos 510 y 607 del Código Penal de 1995.

El 510 tipificaba el delito de incitación al odio, violencia y discriminación por motivos antisemitas, raza, etc.., y el 607 los de apología, negación o difusión de ideas genocidas. Pero a causa de su ambiguedad o que determinados jueces consideraron que prevalecía el derecho a la libertad de expresión, fueron devaluados por el Tribunal Supremo y el Constitucional.

Así la Sección Segunda del Supremo en la sentencia 259/2011 sobre la librería Kalki y el nacional socialista Círculo de Estudios Indoeuropeos, entendió que sólo se cometía delito si tras las opiniones vejatorias o incitando al odio o la violencia, alguien actuaba en consecuencia ejerciendo acto seguido violencia o discriminación. Y en relación a la negación del Holocausto, el Constitucional mediante la sentencia 235/2007 (caso Librería Europa), despenalizó la negación del Holocausto, dejando sólo como delito la apología de dichas acciones y sus autores. Dichas resoluciones judiciales contradecían la Decisión Marco 913/2008, del Consejo de la Unión Europea, vigente en la UE desde noviembre de 2010, la cual se aprobó para dar un enfoque penal al racismo, la xenofobia, a la incitación a tales delitos y la difusión de ideas racistas o de exaltación de ideas o regímenes genocidas. Por ello en la reforma del Código Penal del pasado mes de marzo se dio un nuevo redactado dichos artículos para superar la hipotética prevalencia de la libertad de expresión. Sin entrar a valorar si los chistes en broma, difundidos en la red por el concejal de Podemos fueron en su día susceptibles de ser perseguidos con el anterior redactado del Código Penal, es evidente que lo serían con el nuevo redactado, pese a que jurídicamente no podría aplicarse retroactivamente.

Así la nueva redacción castiga con prisión e inhabilitación para cargo públicio a quienes "públicamente nieguen, trivialicen gravemente o enaltezcan los delitos de genocidio, de lesa humanidad" contra un grupo religisoso o étnico (...) "por razón de su pertenencia a aquél por motivos racistas, antisemitas u otros" (510, 1-C), "enaltezcan o justifiquen por cualquier medio de expresión pública o de difusión los delitos que hubieran sido cometidos contra un grupo, una parte del mismo" (510, 2-b) increméntando la pena en el 510, 3 "cuando los hechos se hubieran llevado a cabo a través de un medio de comunicación social, por medio de internet o mediante el uso de tecnologías de la información, de modo que, aquel se hiciera accesible a un elevado número de personas"

Por ello tuitear, aunque sea en broma, sobre las crematorios, cinco millones de judíos y los ceniceros, es claramente un delito. Y tuits como el que hizo sobre Irene Villa y las niñas de Alcàsser serían también consecutivos de un delito de humillación a las víctimas del terrorismo, castigado en el artículo 578 del Código Penal

No seré yo quien debata con la jueza Carmena si su concejal en su día cometió o no delito, si habría preescrito, o si en base a las sentencias comentadas del Supremo y el Constitucional dichas opiniones, realizas antes de la reforma del Código Penal, deben quedar impunes al prevalecer la libertad de expresión, pese a que la Directiva o Decisión Marco de la UE ya estaba vigente.
Que abandone cultura no es suficiente. Le sugiero, sino quiere caer ella después de su concejal Zapata, que lo aparte del equipo de gobierno, se le ruegue que dimita como concejal, y en caso de no hacerlo, se le expulse del grupo municipal. Y no estaría de más que su formación pida disculpas.

Ver redactado actual del artículo 510 Código Penal

VOX RECURRE A FALSAS NOTICIAS ISLAMÓFOBAS, ALS ESTILO DE PxC PARA OBTENER ECO EN LOS MEDIOS EN LA CAMPAÑA ANDALUZA

Ante las malas previsiones electorales de VOX, que fracasó con su discurso contra el estado autonómico en las elecciones europeas de hace un año, intenta ahora sacar rédito en las elecciones andaluzas de 2015 de la islamofobia con noticias inventadas sobre la supuesta islamización de Andalucía, con la conversiónde la catedral-mezquita de Córdoba y la Giralada de Sevilla, en mezquitas para el uso exclusivo del culto islámico y favorecer que dos millones de muslmanes se vengan a vivir a Andalucía para reencontarse con su cultura. Una noticia falsa en la misma línea que ha hecho en diversas ocasiones Plataforma x Catalunya (PxC).

En mayo de 2007, durante la campaña de las elecciones municipales de 2007, PxC distribuyó un panfleto falso en el que un supuesto colectivo magrebí pedía que se votará a los otros partidos que se lo daban todo gratis a los musulmanes, pero no a PxC que les quitaría las ayudas y les impediría hacer mezquitas y rezar en la plaza Mayor. 

Por dicho panfleto se condenó al dirigente de PxC que lo editó, pero finalmente la Audiencia lo absolvió al considerar que se veía claramente que era una octavilla irónica, que encajaba con la crítica legítima y la libertad de expresión.
En 2010 Anglada presentó como suyo el libro "Sin mordazas y sin velos", escrito, según Enrique de Diego por el ex socialista sevillano, José Enrique Rosendo, que comenzaba con los intentos del PSOE y PP de pactar gobierno con un partido islamista español.

Posteriormente, en las municipales de 2011 PxC editó un vídeo, en el que ya se de decía que lo hacía PxC, en el que anunciaba la islamización de Catalunya y la imposición del burka si se votaba a los otros partidos.

En el programa electoral de las europeas de 2014, pese a no hablar apenas VOX de inmigración, ni sacudir como la ultradrerecha europea la islamofobia, algunos conocidos dirigentes de la ultraderecha española xenófoba se integraron en la candidatuda de Vidal Quadras, entre los que se encontraba el ex secretario General de PxC, Pablo Barranco.

El ex-juez Francisco Serrano es el candidato de VOX a la presidencia de la Junta.

Vídeo electoral de VOX realizada esta semana en el que anuncia que el gobierno andaluz de coalición del PSOE y Podemos entrega la Mezquita de Córdoba y la Giralda a los musulmanes y que dos millones de musulmanes regresarán a Al-Ándalus.

Vídeo de PxC anunciando la islamización de Catalunya si no se les vota

Octavilla falsa repartida por PxC en 2007

LA COINCIDÈNCIA D'ESLOGANS DE "PODEMOS" AMB ELS QUE UTILITZEN FA ANYS EL CASAL TRAMUNTANA I JOSEP ANGLADA (prego que els doctors en comunicació i ciència política de Podemos acceptin aquesta humil reflexió d'un estudiós de la ultradreta)

El primer personatge polític que va començar a utilitzar a l'Estat espanyol el terme "casta política" a finals de l'any 2008, va ser Josep Anglada -president de la xenofòba i populista, Plataforma X Catalunya- de manera pejorativa per desqualificar a la resta de forces polítiques. Ho utilitzava en els seus escrits, comunicats de premsa i intervencions al Ple de l'ajuntament de Vic, on PxC havia passat a les eleccions municipals de 2007 d'un a quatre regidors, sent la segona força de Vic, i s'havia format un govern de concentració o de cordó sanitaria front PxC, format per CiU, PSC, ERC i ICV-Esquerra Unida. Així per Anglada els altres eren "la casta" independentista, nacionalista o espanyolista, de dretes o d'esquerres, que s'unia contra ell. Un any més tard, el 2009, el periodista Daniel Montero publica el llibre "La Casta, el chollo de ser político en España", que és la versió espanyola del publicat poc abans a Itàlia "La casta. Così i politici italiani sono diventati intoccabili, per dos periodistes del Corriere de la Sera.  

Quan el gener de 2010 l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal, anuncia que denunciarà a la policia els  estrangers sense papers empadronats a la ciutat per tal que siguin expulsats, i que negarà el padró als sense papers que arribin a Vic -proposta de la que després l'alcalde s'haurà de desdir-, Anglada agafa una gran notorietat mediàtica. 

De només sortir al Canal Català, esdevé el convidat políticament incorrecte de molts programes de TV d'àmbit estatal: Intereconomía, Tele5, Antena 3, la Sexta, etc.. on el seu discurs contra la casta "política podrida" té molt ressó i és adoptat per altres social-populistes demagogs anti Zapatero i anti-PP com el periodista d'Intereconomía ,Enrique de Diego, que legalitza l'efímera Plataforma de la Las Clases Medias. I serà Enrique de Diego qui editarà el libre signat per Anglada (però presumptament escrit per un exsocialista andalús empipat amb la Junta de Andalucía) "Sin mordazas y sin velos". A la presentació del qual a Madrid, Anglada, De Diego i el president de Manos Limpias, Miguel Bernad, carregaran contra "la casta política"

Llavors, a la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 2010, Anglada sacseja aquest terme "casta política podrida" per criticar a la Catalunya de CiU i Jordi Pujol, i a la del tripartit de Montilla

En aquell moment Pablo Iglesias encara no havia fet el salt mediàtic, era professor interí de ciència política, encara no havia entrat com assessor d'Izquierda Unida, i comença a dirigir i presentar el programa La Tuerka a TeleK.

Anglada, De Diego, i M Bernad (Manos Limpias) a la presentació a Madrid de "Sin mordazas y sin velos" el 2010 en la que Anglada, De Diego, i M Bernad (Manos Limpias) carreguen contra la "casta política podrida"

Pel que fa a l'eslogan que ha agafat recentment de "Frente a vuestro odio, nuestra sonrisa", és calcat a "Frente a vuestro odio, nuestra alegría" eslogan de l'ultra o identitari social-populista "Casal Tramuntana" obert a Barcelona el gener de 2012 que vol imitar el "Feixisme del Tercer Mileni" de la Casa Pound italiana, d'on sembla que van agafar l'eslogan.    

Membres del "socialpatriota", ultra o nacional-revolucionari Casal Tramuntana -alguns dels seus impulsors estan vinculats a PxC- amb l'eslogan del casal o centre social: "Frente a vuestro odio, nuestra alegria", tret, sembla del nofeixisme italià, el març de 2012.

Acte de Podemos a Barcelona amb l'eslogan "Su odio, nuestra sonrisa" de Pablo Iglesias, amb Gemma Ubasart

EL CABDILLISME DEL LÍDER QUE APEL·LA A "LA MASSA", LA BONA GENT. UNA ALTRA COINCIDÈNCIA AMB EL DISCURS DE LA ULTRADRETA

Una altra similitud de Podemos amb el discurs del neofeixisme actual -i els règims autoritaris del segle XX- és el cabdillisme del seu líder, front la partitocràcia. És un fet que hores d'ara -26 de desembre de 2014-, que al Registre de Partits del Ministeri de l'Interior continua constant com a símbol del partit Podemos, la cara del seu líder, opció que no fa cap altre partit d'àmbit estatal o autonòmic, però que podria recordar la omnipresència de la imatge del líder, cabdill o guia suprem  a certs règims passats o presents autoritaris, nacional-populistes o -des del meu punt de vista- amb certs dèficits democràtics.  
També sembla que hi ha coincidències amb el llenguatge de la ultradreta, que es defineix social-identitària, quan Iglesias diu que Podemos no és de dretes ni d'esquerres sinó transversal, donat que "el poder no té por a l'esquerra, té por a la gent", fent-se portaveu de "la gent". Un discurs amb semblances a la ultradreta quan, com el MSR, parla de convertir "la massa en poble" i s'apel·la sempre, com fa Anglada a "la bona gent" que està enganyada pels partits corruptes. Un discurs que fa ara Marine Le Pen quan es proclama la portaveu del poble o la líder que empodera, dóna el poder al poble, a les persones.