dissabte, 21 de novembre del 2015

LA BAULA DE MALI, anàlisis al Punt Avui de l'atac d'Al Qaida a l'hotel de la capital de Mali



Mali és un estat africà creat amb unes fronteres arbitràries i una gran diversitat de llengües i ètnies, amb un poder central sempre feble i amb l'eterna revolta tuareg demanant la independència o més autonomia. El país, que sempre ha depès de la tutela de França, va patir la més greu de les seves crisis l'any 2012, que va motivar una intervenció militar francesa que va evitar que l'estat es trenqués i que una part important quedés en mans gihadistes. I, com s'ha vist amb l'assalt d'ahir i la presa d'ostatges a l'hotel Radisson de Bamako, aquesta inestabilitat encara continua.
A principis del 2012, hi van confluir quatre elements desestabilitzadors: l'entrada massiva d'armes i soldats de l'exèrcit del destituït i executat líder libi, el coronel Al-Gaddafi, molts d'ells tuaregs; la revolta tuareg al nord, que es va veure reforçada pels arsenals i milicians arribats des de Líbia; el cop d'estat pel qual un sector de l'exèrcit va destituir a Bamako el president Amadou Toumani Touré perquè el considerava poc bel·ligerant contra els tuaregs, i finalment l'ofensiva gihadista de grups vinculats a Al-Qaida, que van aprofitar el buit de poder per fer-se seva la regió tuareg independentista de l'Azawad. I només gràcies a la intervenció francesa es va evitar la caiguda de la capital, Bamako.
L'home fort dels insurgents islamistes era Mokhtar Belmokhtar, El Borni, un algerià veterà de la guerra de l'Afganistan, líder del grup Al-Murabitun, que es va imposar a la resta de grups gihadistes. A Belmokhtar, fidel a Al-Qaida, se'l va donar per mort moltes vegades, l'última fa cinc mesos i sembla que ara és cert. El grup està compost per tuaregs i per milicians àrabs d'Algèria i Tunísia. I, tot i la seva concepció rigorosa de l'islam, és a la vegada una organització dedicada al contraban de persones, drogues, armes i ostatges que li lliuren grups amb els quals pot estar avui aliat i d'aquí a un mesos enfrontat. És, doncs, una baula important d'aquest tràfic al cor d'Àfrica i el Sahel. El grup va agafar el nom d'Al-Murabitun recordant els almoràvits, la dinastia del Sàhara del segle XII que, amb la voluntat de purificar l'islam, va conquerir el que avui és el Marroc i els dividits regnes de taifes d'Al-Andalus. Una de les baules geogràficament inferior d'aquest tràfic de persones, drogues i altres mercaderies és Boko Haram a Nigèria.
Gràcies a la intervenció militar francesa el 2013, es va restablir la unitat territorial de Mali i es va forjar un feble acord entre els tuaregs i el govern central, tot i que van sortir altres grups independentistes com els rebels del Front d'Alliberament de Macina al centre. El grup de Belmokhtar no és que fos derrotat, sinó que, com altres grups insurgents, es va replegar al desert o en zones muntanyoses, on va continuar amb la seva activitat comercial. I, mentre això passava, va aparèixer a la regió del Sahel un nou actor, Estat Islàmic, al qual es van sumar alguns dels grups de contrabandistes i gihadistes, en contra de la voluntat de Belmokhtar, que va continuar fidel a Al-Qaida. I Boko Haram de Nigèria, després de proclamar un califat, va manifestar la seva adhesió a Estat Islàmic.
L'actual missió militar francesa a Mali, que també actua al Níger, Burkina Faso, Mauritània i el Txad, s'anomena operació Barkhame. Hi participen més de 3.500 soldats, entre els quals hi ha 177 espanyols. I té com a objectiu evitar que es torni a trencar el fràgil equilibri i contenir tant grups com Boko Haram pel sud i l'est com els gihadistes malians que ara estan arraconats o adormits al nord, al sud de Líbia o Algèria. França, com a antiga potència colonial de la regió, coneix bé els fràgils equilibris nacionals, ètnics i tribals, i encara tutela sectors estratègics de l'economia d'aquests països. Per això sembla una broma la proposta que va fer dijous el govern espanyol –que només hi té desplegats 177 soldats i és totalment desconeixedora dels equilibris regionals– de voler liderar l'operació Barkhame.
El fet que els atacants de l'hotel Radisson no assassinessin els ostatges seria una confirmació que no pertanyien a Estat Islàmic, sinó a Al-Murabitun. Probablement, trigarem a saber què pretenien més enllà de desestabilitzar Mali i atacar interessos europeus, ja que la majoria dels ostatges són occidentals. Potser pretenien recordar que Al-Qaida encara està activa. Sigui com sigui, el gihadisme continua actuant i els principals perjudicats són els ciutadans d'aquell país.

divendres, 20 de novembre del 2015

CONDEMNAT A 3 ANYS DE PRESÓ AMB SENTÈNCIA DE CONFORMITAT, UN ULTRA DE BADALONA, QUE DIRIGIA EL BLOC NEONAZI "RESISTENCIA SIN LÍDER" QUE ANIMAVA I DONAVA INSTRUCCIONS DE COM ACTUAR EN SOLITARI PER DIFERENTS MITJANS EN DEFENSA DE LA RAÇA BLANCA ÀRIA. Fa 9 mesos va ser condemnat a 2 anys per pertànyer a White Rebels Barcelona



L'admistrador i propietari del blog "Resistencias sin líder", David M.L., àlies 'Siko', resident a Badalona,  ha estat condemnat pel Jutjat Penal número 16 de Barcelona, en sentència de conformitat -es a dir pactada amb la Fiscalia en reconeixer ell la culpabilitat, evitant el judici i una probable pena major-, a un total de 3 anys de presó pels delictes de provocació a l'odi, la dscriminació o la violència per motius de raça, origen o minusvalia tipificada en l'article 510 del Codi Penal, d'aplogogia i rehabilitació de règims genocides, tipificada en el 607, i  per possessió d'armes prohibides tipificat en el 567. 
David M.L, que ja va ser condemnat el passat 16 de febrer a dos anys de presó per pertinença al grup neonazi White Rebels Barcelona, també en sentència de conformitat, era propietari i administrador del blog Resistenciasinlíder.blogspot.com, ja clausurat, que utilitzava per diforndre a internet escrits, vídeos, imatges i cançons de caracter vexatiu, denigrant i incitant a la violència contra immigrants, jueus, musulmans, homosexuals i discapacitats, i  en contra el mestizatge i la relació entre persones de diferents origen. 
En la sentència s'afirma que en el blog del condemnat "es  defensava a ultrança la supremacia de la raça ària sobre les altres" i estava dirigida a crear entre la població sentiments d'hostilitat, animadversió, agressivitat i tracte desigual injustificat contra aquests col·lectius. També difonia idees que pretenien la rehabilitació de règims que han practicat el genocidi contra minories ètniques, racials, sexuals o religioses com ho va ser el Tercer Reich a Alemanya als anys 30 i 40, justificant els crims genocides comesos.
Així afirmava que "el mestizo es la nefasta consecuencia de forzar la naturaleza con una  mezcla que lleva irreversiblemente a la decadencia (...) No podemos aceptar que nuestra familia, la estirpe, el Pueblo  se pierda y se convierta en un circo de mestizos. (...) Tener hijos mestizos es un crimen contra la Humanidad, la Naturaleza y el Pueblo (...) y va contra la Ley de Dios" 
El condemnat incitava des del blog a la confrontació amb grups ideològicament rivals i també a la recerca d'objectius o víctimes seleccionats pel seu origen, raça, ètnia o orientació sexual i contra tots aquells que consideraven com els seus enemics. 
Però el més significatiu del seu blog, era que a diferència d'altres similars, s'hi donaven instruccions precises sobre com realitzar en solitari resistència i activisme des de l'entorn neonazi o sobre com realitzar agressions físiques a persones i accions de sabotatge a organismes oficials.
Així s'hi deia: ¿Hasta dónde puede llegar a actuar un resistente sin líder? Sin traspasar las líneas de la ética y moral nacionalsocialista, és es la respuesta: Hasta donde sea necesario, ya que él es un soldado, un guerrillero, un saboteador, un espía, un asesino, y, por encima de todo, un jefe que sólo responde a su conciencia con carta blanca de actuación"


Foto del judici de conformitat del passat febrer en el que David M L ja va ser condemnat a dos anys de presó per pertànyer a White Rebels, que ara haurà de complir en tenir una segona condemna de tres anys.
 



dijous, 19 de novembre del 2015

IMATGES DE PLAÇA CATALUNYA I SAGRADA FAMÍLIA DESPRÉS DELS ATEMPTATS. Opinions divergents sobre si molta policia al carrer és eficaç i si genera sensació de seguretat o d'estar en perill. La Plaça Catalunya s'omple de cartells i missatges per la pau




Aquesta setmana, després dels atemptats gihadisdes de París, Barcelona, com tantes altres ciutats, s'han omplerts de policies amb armilla fusells. A la Plaça Catalunya, en menys de 200 metres hi havia operatiu dels Mossos d'Esquadra, Guàrdia Urbana i Policia Nacional.A la vegada el centre de la Plaça s'ha omplert de missatges de solidaritat amb París, per la pau, contra el terrorisme i les seves causes.
Hi ha opinions contràries sobre si aquesta presència intensiva a llocs cèntrics és efectiu i si genera sensació de seguretat o d'estar en perill.   El meu punt de vista sobre com combatre el terrorisme el vaig explicar en aquest article de dilluns al Punt Avui i en aquests dos al Periódico. El primer dimarts (Califat medieval o reinterpretació de l'Alcorà) i el segon de dimecres, analitzo els perills de la islamofòbia, la por i el trencament de la cohesió social.

Agents de la Brigada Mòbil a Canaletes

Policia Nacional al Portal de l'Àngel


 Guàrdia Urbana a Pelai-Rambles
 
Mossos al costat de Canaletes
Centre Plaça Catalunya

Mossos a Gran Via amb Passeig de Gràcia

Plaça Catalunya
Plaça Catalunya
Agents de les unitats especials de la Guàrdia Urbana a la Sagrada Família
Escrits al centre de la Plaça Catalunya





dimecres, 18 de novembre del 2015

POCAS CANDIDATURAS ULTRAS CONCURREN A LAS ELECCIONES DEL 20-D DEBIDO A SU PÉRDIDA DE APOYOS, SUS DIVISIONES Y LA EXIGENCIA DE PRESENTAR FIRMAS. Falange de las JONS en 9 provincias, DN en 7, Familia y Vida en 2, y Soluciona en 1. España 2000, PxC y PxL en proceso de unificación no concurren

Tras los malos resultados de los partidos ultras, socialpatriotas o identitarios en las elecciones europeas de mayo de 2014,  tal como se refleja hoy en el listado provisional de candidaturas que publica el BOE, apenas habrán listas de estos partidos en las elecciones generales del 20 de diciembre. 
Ello se debe, no sólo a sus malos resultados en las pasadas elecciones europeas y municipales, sinó también, a  la debilidad,  división y ruptura de algunos grupos, así como a la exigencia legal que los grupos extraparlamentarios que concurren a las elecciones presenten el aval de las firmas del 0,1% del censo de las circunscripciones en las que concurren.
Plataforma X Catalunya, que obtuvo 59.949 votos en las Generales de 2011 en el conjunto de las cuatro provincias catalanas, fuertemente debilitada por el batacazo que sufrió en las municipales de mayo, tras la expulsión de su fundador Josep Angalda, ahora no se presenta como tampoco lo hacen España 2000 y el Partido X La Libertad con los que ha iniciado un proceso de convergencia o unificación.
La España en Marcha, surgida hace tres años con la unidad de acción de La Falange-FE, Nudo Patriota Español, Movimiento Católico Español, Democracia Nacional y Alianza Nacional, perdió fuerza y capacidad  tras la salida de la misma de Democracia Nacional, la "congelación" del Nudo Patriota Español y el más reciente abandono de Alianza Nacional. Pese a que se intentó recuperar la unidad bajo el paraguas de la sigla Coaliación Nacional, ésta, de hecho, ya no existe. El único de estos grupos que se presenta es Democracia Nacional que concurre en solitario al Congreso y Senado en Almería, Castellón, Ciudad Real, Huelva, León, Soria y Valladolid 
Democracia Nacional el pasado 12 de octubre en Barcelona 


Por su parte Falange Española de las JONS -grupo distinto a La Falange FE antes comentado- se presenta en nueve provincias: Madrid, Almería, Ávila, Córdoba, Palencia, Segovia, Sevillla, Valencia y Valladolid. El cabeza de lista en Madrid es su presidente Norberto Pico.  En las generales de 2011 Falange Española de la JONS obtuvo 2.988 votos, mientras que en las europeas de 2014, que podía ser votada en toda España, obtuvo 21.687.
Por su parte Alternativa Española (AES) del yerno de Blas Piñar, Rafael López Diéguez, que en las europeas concurrió junto a Familia y Vida en la coalición Impulso Social, no se presenta, mientras que Familia y Vida sí lo hace, pero sólo en Baleares y Barcelona. 

También se presenta, pero sólo en Málaga, Soluciona, partido impulsado por el director de Alerta Digital, Armando Robles que es candidato al Senado, mientras Desireé González lo es al Congreso. Robles propuso a Josep Anglada que encabezara la candidatura en Ceuta, Melilla o Madrid, algo que no cuajó. Se pensó en Anglada para las ciudadaes africanas dado que allí hay mabregíes musulmanes en las listas de PP y PSOE y podía haber sido útil para llamar al voto hispano cristiano.     
Según como se mire podría considerarse como ultra la candidatura en Valencia de la coalición valencianista-anti catalanista AVANT, impulsada por militantes del Grupo de Acción Valencianista (GAV) y del partido Renovación Política (RePo) vinculado a la desaparecida Coalición Valenciana. El hecho que en Valencia no se presente España 2000 -ahora en proceso de convergencia con Plataforma X Catalunya y Partido X La Libertad, puede motivar que los votos que en anteriores comicios fueron a este partido sean recogidos por Avant.
Por votro lado VOX, que fracasó por unos pocos votos en las europeas de 2014, y que según como se mire, puede ser considerado de ultraderecha, se presenta en 30 provincias. En Valladolid y Almería competirán VOX, DN y Falange Española de las JONS
Armando Robles, candidato de Soluciona por Málaga

Por último destaca la candidatura por Madrid del pòlémico abogado Emilio Rodríguez Menéndez -huído unos años a Argentina-, con la sigla Partido Social de la Justicia, que tal vez podría calificarse de populista ultra. De todas formas, a no ser que se corrijan las anomalías de la lista, ésta no será aceptada dado que los nueve primeros candidatos son hombres, vulnerándose así la exigencia de paridad de género.

ACTUALIZADO CON LAS CANDIDATURAS PROCLAMADAS 

 
FE-JONS (8): Almería, Avila, Córdoba, Madrid, Palencia, Segovia, Sevilla y Valladolid.
DN (7): Almeria, Castellón, Ciudad Real, Huelva, León,Soria, Valladolid.
Familia y Vida (1): Baleares.
Soluciona (1): Málaga
Coincidencia de Falange y DN en Almería y Valladolid.
Candidaturas NO proclamadas:
FE-JONS: Valencia
Familia y Vida: Barcelona
PSJ: Madrid

dimarts, 17 de novembre del 2015

ELS PERILLS DE LA POR, publico al Periódico sobre les consecuències que el terrorisme gihadista i la islamofòbia poden tenir en la cohesió social


 Una de les conseqüències que solen produir-se després d'atemptats gihadistes a Occident és que creixi la islamofòbia. Afloren manifestacions i opinions contràries a l'islam, cap als que el practiquen, cap a les persones originàries de països islàmics i a la seva pràctica. Un rebuig que pot quedar en meres opinions que s'expressen sense por que siguin censurades, o que pot anar més enllà amb insults a ciutadans musulmans, pintades o campanyes contra comerços i l'existència de mesquites.
Una altra de les conseqüències és que, d'una manera més o menys explícita, aflora un sentiment racista cap als que, per la seva aparença ètnica o per la vestimenta, alguns identifiquen com a musulmans, malgrat que potser són hindús sikhs, africans cristians o, senzillament, agnòstics. Van ser molts els sikhs nord-americans que, arran dels atemptats de l'11-S, van deixar de portar turbant perquè se sentien assenyalats.
Aquest rebuig es pot manifestar en forma d'insults o d'agressions, cosa demostrable i sancionable penalment. Però juntament amb aquestes accions hi ha un altre rebuig més silenciós i que pot ser igual de perjudicial, com és l'aparició de la por, la desconfiança i la sospita cap als veïns que coneixem des de fa anys, o cap a l'immigrant amb qui ens creuem pel carrer.
Es calcula que a Espanya hi ha 1.700.000 musulmans, dels quals uns 450.000 viuen a Catalunya, incloent en aquestes xifres també els espanyols i catalans conversos. No estem acostumats a la diversitat ètnica i religiosa com sí que ho estan a França o el Regne Unit, on des de fa un segle viuen ciutadans originaris de les seves colònies. Aquí la construcció de mesquites ha generat en alguns indrets campanyes de rebuig, tot i que una vegada s'han construït no han generat més problemes que el de molèsties per la concentració de persones a determinades hores, unes molèsties idèntiques a les que provoca qualsevol altra activitat. I, afortunadament, no ha arrelat el discurs racista impulsat per alguns grups xenòfobs per obtenir rèdits electorals. Plataforma per Catalunya, que va obtenir 67 regidors el 2011, en va treure només 9 el maig passat, i la repetició per part del PP del discurs de Xavier García Albiol en altres localitats com Cornellà -on el candidat popular va prendre com a consigna electoral el no a la mesquita- no va ser recompensada pels electors.

Sentiment de rebuig

Tampoc es va generar cap ruptura social ni veïnal pels atemptats de l'11-M a Madrid, en què també van morir molts immigrants, malgrat que és cert que en alguns llocs va créixer el sentiment de rebuig cap a ciutadans magribins.
Però ara correm el risc que augmenti la desconfiança entre uns i altres, com a reacció a les advertències que és possible un atemptat a Catalunya i de les lògiques crides a estar observants davant de comportaments sospitosos. Si la por i la desconfiança entre veïns s'estenen, els terroristes ja hauran tingut la seva primera victòria.

Anar al Periódico en català


 LOS PELIGROS DEL MIEDO
Una de las consecuencias que suelen producirse tras atentados yihadistas en Occidente es que crezca la islamofobia. Afloran manifestaciones y opiniones contrarias al islam, hacia quienes lo practican, hacia las personas originarias de países islámicos y a su práctica. Rechazo que puede quedar en meras opiniones que se expresan sin temor a ser censuradas, o puede ir más allá con insultos a ciudadanos musulmanes, pintadas o campañas contra comercios y la existencia de mezquitas.
Otra de las consecuencias es que aflora, de un modo más o menos explícito, un sentimiento racista hacia aquellos que por su apariencia étnica o vestimenta, algunos piensan que son musulmanes, pese a que tal vez sean hindús sijs, africanos cristianos o, sencillamente, agnósticos. Fueron muchos los sijs estadounidenses que, tras los atentados del 11-S, dejaron de llevar turbante dado que se sentían señalados.
Este rechazo puede manifestarse en forma de insultos o agresiones, algo demostrable y sancionable penalmente. Pero junto a estas acciones hay otro rechazo más silencioso, y que puede ser igual de dañino, como es la aparición del miedo, la desconfianza y la sospecha hacia los vecinos que conocemos desde hace años, o hacia el inmigrante con el que nos cruzamos por la calle.
Se calcula que en España hay 1.700.000 musulmanes, de los cuales unos 450.000 viven en Catalunya, incluyendo en estas cifras también los españoles y catalanes conversos. No estamos acostumbrados a la diversidad étnica y religiosa como si lo están en Francia o el Reino Unido, donde desde hace un siglo viven ciudadanos originarios de sus colonias. Aquí la construcción de mezquitas ha generado en algunos lugares campañas de rechazo, pese a que una vez se han construido no han generado otro problema que el de las molestias por la mayor concentración de personas a algunas horas, molestias idénticas a las que provoca cualquier otra actividad. Y, afortunadamente, no ha cuajado el discurso racista impulsado por algunos grupos xenófobos para obtener réditos electorales. Plataforma per Catalunya, que obtuvo 67 concejales en el 2011, logró solo 9 el pasado mayo, y la repetición por parte del PP del discurso de Xavier García Albiol en otras localidades como Cornellà -donde el candidato popular tomó como consigna electoral el no a la mezquita- no fue recompensado por los electores.

Sentimiento de rechazo

Tampoco se generó ninguna ruptura social ni vecinal por los atentados del 11-M en Madrid, en los que también fallecieron muchos inmigrantes, pese a que es cierto que creció en algunos sitios el sentimiento de rechazo hacia ciudadanos magrebís.
Pero ahora corremos el riesgo de que aumente la desconfianza entre unos y otros, como reacción a las advertencias de que es posible un atentado en Catalunya y de las lógicas llamadas a estar observantes ante comportamientos sospechosos. Si el miedo y la desconfianza entre vecinos se extiende, los terroristas ya habrán tenido su primera victoria.

dilluns, 16 de novembre del 2015

CALIFAT MEDIEVAL O REINTERPRETACIÓ DE L'ALCORÀ. Una reflexió sobre els atemptats i el creixement del gihadisme de l'Estat islàmic



La confirmació que alguns dels autors dels atemptats de París eren descendents de magribins immigrats a França o Bèlgica, planteja de nou i amb raó, el preguntar-nos què està fallant perquè joves de segona o quarta generació d’immigrants abracin el gihadisme i el terrorisme.
I davant d’aquesta pregunta es torna a repetir que les coses s’han fet malament, que el racisme genera un sentiment d’exclusió que pot abocar a abraçar el radicalisme violent, o recordar el conflicte identitari d’aquests joves que, a diferència dels seus pares que van venir a Europa  en busca d’unes oportunitats i un benestar, només troben rebuig i discriminació.
És un fet que un aspirant a una feina que es diu Mohammed té, d’entrada, menys possibilitats de ser contractat que un que es digui Jacques. I llavors en la seva soledat identitària alguns poden buscar el seu lloc en el gihadisme violent, en una interpretació de l’islam molt més radical de la que tenen els seus pares que, més a més, rebutja, tot allò de positiu que els seus avis van venir a buscar a Europa.
Tot això és cert. Però hi ha una altra qüestió que sovint s’obvia: La incompatibilitat de les interpretacions literals de certs fragments de l’Alcorà i dels Hadits o frases atribuïdes a Mahoma que formen part també de la Sharia o llei islàmica, amb la llibertat ideològica i de creences, que és una de les bases de tota societat democràtica. Fet que s’agreuja per la manca d’una autoritat que pugui reinterpretar-ho o contextualitzar-ho.
Són moltes les religions que han incitat en diferents moments de la història a l’odi cap a les altres i s’han expandit per la força de l’espasa; el cristianisme també. Però la majoria han deixat de lluitar per la conversió forçosa de la resta del món i les seves autoritats religioses han acceptat els valors de la llibertat de consciència i la llibertat individual del ciutadà de creure o no creure. I, tot i que en judaisme i el cristianisme hi hagi corrents que qüestionen  els descobriments sobre l’evolució humana, aquestes religions ja no s’oposen al que va dir Darwin i a viure en una societat on el ciutadà té dret a creure i a no creure.
A l’islam, des del seu origen hi ha un altre element de controvèrsia. Podem trobar sures o versets de l’Alcorà i Hadits o frases atribuïdes a Mahoma, totalment contradictòries les unes amb les altres. N’hi ha que criden a decapitar als infidels i altres a respectar-los. N’hi ha que diuen que cal convèncer per la força, n’hi que diuen que en matèria de religió no es pot imposar res. 
Mentre la majoria de religions han adaptat la seva doctrina al llarg de l’últim segle i s’han sotmès a l’autoritat civil. L’islam no té califa o autoritat des de 1924 quan Ataturk va abolir la figura del sultà d’Istambul. Sultà que, tot i està qüestionat, era el califa legítim de tota la Umma o comunitat de musulmans d’arreu del món. Des de llavors l’islam no té qui encarni una figura i institució que, en morir Mahoma va començar amb Abu Bakr com a primer califa o successor del Profeta.
El últims anys del califat d’Istambul, Husain ibn Alí, Xerif haiximita de La Meca, o guardià dels llocs sagrats, va intentar ser reconegut sense èxit com califa. I anys més tard la família haiximita van ser expulsat de La Meca per Abdelaziz bin Saud, de la Casa dels Saud, fundador de l’actual Aràbia Saudita, en la que imperava el whabisme o interpretació més arcaica de l’islam. I tot i no aconseguir mai el reconeixemt com a califes, els Saud, com a guardians de La Meca, han anat imposant la seva visó mitjaval d’un islam oposat a qualsevol canvi. I els diners del petroli han ajudar a difondre aquesta visió radical arreu del món. Diners que també han arribat a l’Estat Islàmic.
A alguns països, fossin les dictadures socialistes o nacionalistes àrabs, fossin monarquies com la marroquí o la jordana, van adaptar o relativitzar la interpretació estricta de l’Alcorà. Fins i tot la nova constitució tunisiana prohibeix la persecució de l’apostasia.
A Tunísia ara ja no està perseguit fer públic que s’ha deixat de ser musulmà, o que s’és ateu, o afirmar que moltes de les coses que es diuen a l’Alcorà o el Hadits són únicament metàfores, o dir en públic que no es pot complir de manera estricta el dejuni del ramadà, o afirmar  que es pot ser homosexual i musulmà. Però certament tot això s’oposa a una interpretació estricta de l’Alcorà. I aquí és on apareix l’anomenat Estat Islàmic o Daesh.   
A diferència d’Al Qaida que es limitava en voler atacar a Occident per la seva política al Pròxim Orient, Afaganistan o Palestina, de les cendres de l’equivocada guerra d’Irak sorgeix un insurgent sunnita, Ibrahim Awwad al-Samarri, que després de trencar amb Al Qaida encapçala una força que, en lloc de limitar-se a lluitar contra els invasors, el que vol es recuperar el califat, la unitat dels musulmans, i crear un califat o estat que començaria per l’Iraq i Síria. I aquest líder insurgent canvia de nom i agafa el d’Abu Baker, com el primer califa de la història. I a la vegada que conquereix territoris a Síria i L’Iraq, crida al musulmans d’arreu del món a sumar-se al seu califat i a lluitar contra els infidels, i contra els mal musulmans arreu. Crida a purificar l’islam i extrendre’l a tot el món per la força. El comunicat d’Estat Islàmic pel que s’assumeix l’autoria dels atacs de París i s’adverteix que n’hi hauran més, comença i acaba amb dues sures o fragments de l’Alcorà.
El magnetisme de les seves proclames, l’ús molt estudiats de les xarxes socials amb els seus impactants vídeos, esdevenen un iman per a joves d’arreu del mon que busquen una identitat sense fissures, un grup vencedor que els aculli, i una causa amb la que donar sentit a les vides, amb la seguretat de tenir com a recompensa un lloc privilegiat a Paradís.
Sense menysvalorar la lluita militar contra el Daesh a Síria i l’Iraq, la lluita policial arreu del món, i la necessitat d’acabar amb la discriminació que pateixen molts joves d’origen magribí o asiàtic a Europa, la clau més eficaç per desactivar l’Estat Islàmic està en els propis musulmans.
És impensable ara per ara que reaparegui la figura d’un califa legítim acceptat per tots els musulmans. Però només quan des del món musulmà siguin majoritàries les veus que sense por a ser tractats d’apòstates, diguin clar i alt que tota religió es veritable si crida a la germanor universal, i que qualsevol persona té dret a creure i a deixar de creure i, sobretot que neguin la validesa d’aquelles sures o versets de l’Alcorà que criden a matar als infidels es podrà derrotar als soldats del Califat.
 Leer en castellano en El Periódico
 Llegir en català al Periódico


KALASHNIKOVS I IDEES, Publico al Punt Avui sobre com combatre el terrorisme de l'Estat islàmic. Cal que la comunitat internacional actuï unida per aturar la guerra a Síria, però també acabar la visió medieval de l'islam del Daesh que ha propagat l'Aràbia Saudita

El Punt Avui, 16 de novembre de 2015
Xavier Rius, periodista

Els atemptats de París de divendres passat a la nit han palesat la incapacitat dels serveis policials i d'intel·ligència per evitar un atac múltiple com aquest, que no ha estat perpetrat per llops solitaris com en casos anteriors.
Ara, es critica Alemanya per no haver pressionat el montenegrí que va ser detingut a Baviera en un cotxe amb explosius i kalàixnikovs perquè expliqués què pensaven fer amb aquelles armes. Però què havia de fer la policia? Torturar-lo fins que ho digués? També es critica els serveis de seguretat francesos haver deixat entrar des de Bèlgica els terroristes, més quan s'estaven restablint els controls policials suspenent els acords de Schengen amb motiu de la cimera del clima. Però amb el flux de persones i vehicles que hi ha, què més pot fer la policia que preguntar als conductors que atura cap on van, mirar la documentació i escorcollar aleatòriament algun portaequipatges?
Tothom reconeix que una de les causes per la qual joves musulmans descendents d'immigrants magribins que se sumen a Estat Islàmic (EI), com ara els més de 1.500 francesos que han marxat a Síria, són el conflicte identitari, el rebuig que senten de part de la societat en què han nascut i la manca d'oportunitats laborals. I per més que els serveis d'intel·ligència millorin la seva capacitat d'infiltració, l'aplicació de mesures policials d'excepció contra els joves musulmans incrementaria el sentiment d'exclusió que fa que molts joves abracin la lluita d'Estat Islàmic. Certament, els aparells policials i d'intel·ligència han de millorar, però sempre aniran per darrere del jove que des del seu ordinador pugui estar mirant vídeos gihadistes o xatejant amb algú que vol reclutar-lo.
La derrota d'Estat Islàmic s'ha de fer a Síria i l'Iraq, i també pressionant les monarquies petrolieres del Golf d'on van sortir els diners amb què es finançava aquest grup i des d'on es potencien el wahabisme i el salafisme, interpretacions de l'islam que Estat Islàmic imposa i que donen justificació moral als terroristes.
És cert que sense la desastrosa invasió de l'Iraq contra la qual lluitava, el líder d'Estat Islàmic o Daesh, Abu Baker al-Bagdadi, no seria qui és ara. Al-Bagdadi es va radicalitzar a la presó nord-americana de Bucca Camp on va ser empresonat. I va ser en enquistar-se el conflicte sirià que va veure a allà la seva oportunitat.
El Daesh va començar a actuar a Síria, però no contra les tropes del règim xiïta alauita, sinó contra les milícies sunnites i els grups laics que s'oposaven al president, Baixar al-Assad. I a poc a poc va anar controlant el terreny que perdien aquests grups, mentre es finançava amb la venda de petroli per Turquia. Un flux de camions a què el règim turc feia els ulls grossos, a la vegada que Ankara feia tot el que podia per evitar que els kurds consolidessin territori sirià. Recordem les traves que va posar durant el setge a la ciutat kurda siriana de Kobani perquè rebessin ajut militar i humanitari.
Després, amb la conquesta de Mossul i la creació d'un territori compacte a Síria i l'Iraq i el fort impacte dels vídeos i missatges a la xarxa, el Daesh es va consolidar com un grup atractiu per a molts joves que desitgen formar part d'un projecte compacte i triomfador.
S'ha afirmat que gràcies a l'impacte de la brutalitat dels atacs de París a la cimera sobre Síria de dissabte a Viena, es va arribar més fàcilment a un preacord per a un alto el foc i una transició. Cimera a què van assistir l'Iran, l'Iraq, França, Rússia, els Estats Units, la Unió Europea, l'ONU, l'Aràbia Saudita i altres monarquies petrolieres. És a dir, hi eren tots els actors externs responsables de la guerra.
En la cimera, es va acordar treballar per un alto el foc amb totes les parts excepte Estat Islàmic i el Front Al-Nusra, branca d'Al-Qaida. Pot ser que si Rússia, els EUA, Turquia, l'Iran i els països àrabs van a l'una, Estat Islàmic comenci a retrocedir en el camp militar. Però el seu discurs només serà derrotat si es desqualifica la seva visió medieval de l'Alcorà des de les mesquites i les societats dels països àrabs. Unes idees que es fermenten i potencien des de l'Aràbia Saudita i altres monarquies àrabs que creen la benzina en nom de la qual van actuar els gihadistes a París.



divendres, 13 de novembre del 2015

MAS DE MEDIO MILLAR DE PERSONAS SE MANIFIESTAN EN MADRID EN RECUERDO DE CARLOS PALOMINO, ASESINADO POR UN ULTRA EN EL METRO HACE 8 AÑOS


 
Imágenes de la manifestación de ayer tomadas de Twitter
 

Ayer por la tarde cerca de seis cientas personas participaron en Madrid en la manifestación antifascista en recuerdo del joven Carlos Palomino Muñoz, asesinado hace ocho años, el 11 de noviembre de 2007, por  Josué Estébanez, un soldado profesional de ideología ultra. 
Los manifestantes se dirigieron desde el barrio de Usera hasta la boca de metro de Legazpi, lugar donde fue asesinado. Allí encendieron velas junto al retrato de Carlos y colocaron flores en su memoria. Al acto asistió María Victoria Muñoz, madre del fallecido.
Palomino fue asesinado la mañana del 11 de noviembre de 2007, día que se había convocado una manifestación xenófoba por las juventudes de Democracia Nacional, acto que había sido autorizado. Simultániamente diversos colectivos antifascistas habían convocado una concentración de signo contrario.

En la estación de Legazpi de la línea 3 de metro, coincideron diversos jóvenes antifascitas, entre ellos Carlos Palomino, con el ultra Josué Estébanez, el cual sacó una navaja de 25 centímetros clavándosela a Palomino en el pecho a la altura del corazón, causándole la muerte, apuñalando y causando heridas instantes después a otro joven que intentó detenerle. 

Por estos hechos la Audiencia de Madrid condenó a Josué Estébanez a 26 años de prisión: 19 por el delito de asesinato con el agravante de odio ideológico y 7 por tentativa de homicidio. La sentencia fue íntegramente confirmada por la Sala Segunda del Supremo en  sentencia 360/2010 de 22 de abril (pincha para leer).
Pese a que en el vídeo de la acción que reproduzco abajo se ve clarament como Josué Estébanez apuñala sin agresión previa a Palomino, la ultraderecha considera que Palomino actuó en autodefensa y lleva años realizando la campaña "Josué Libertad!" 

        lflfl
 Vídeo de la manifestación de ayer

  Ver vídeo del asesinato en el metro
 

Pintadas en favor de la libertad de Josué Estebánez
 Participaciones de loteria de este año de la campaña Josué Libertad con un número que casualmente  contiene el 14 que significa  "Las Catorce Palabras" de David Lane sobre la supremacia de la raza blanca o aria, y el 88, que significa Heil Hitler (HH=88) o los 88 preceptos de Lane




dijous, 12 de novembre del 2015

ANGLADA SERÀ JUTJAT EL DIA 24 PER LA PRESUMPTA AGRESSIÓ DEL 22 D'ABRIL DE 2012 A LA PLAÇA DE VIC.El fiscal demana 10 mesos de presó i inhabilitació, i l'acusació particular 21.



Imatge d'Anglada aquell diumenge, hores abans de l'agressió, quan se celebrava la Festa o Diada del partit

El proper dimarts, 24 de novembre, se celebrarà al Jutjat Penal número 1 de Vic-Manresa, a Vic, el judici al regidor vigatà i ex president de Plataforma X Catalunya, Josep Anglada, per la presumpta agressió que fa fer a dos joves vigatans el 22 d'abril de 2012, a la Plaça Major de Vic a les 20 hores, poc després que hagués acabat la Festa o Diada del Partit que va celebrar PxC aquell diumenge a un parc de la capital d'Osona en la que Anglada va fer un discurs amb expressions racistes o contràries a la immigració.
El fiscal demana 10 mesos de presó per Anglada per un delicte contra la integritat moral, tipificat a l'article 173 del Codi Penal, mentre que l'advocat Toni Iborra, que porta l'acusació particular en nom dels dos joves agredits, demana 1 any i 9 mesos de presó pel mateix delicte. També se l'imputa dues faltes de lesions. Tant si és condemnat a 9 mesos com a 21, la pena portaria l'accessòria d'inhabilitació per càrrec públic durant el temps de la condemna encara que no entrés a presó. Això significaria que hauria de renunciar a l'acta de  regidor que té ara pel grup de Plataforma Vigatana, i la impossibilitat de presentar-se a una eventual convocatòria electoral durant el període de la condemna. 
Aquell dia, segons van declarar diferents testimonis al 9 Nou i als Mossos d'Esquadra, Josep Anglada, que semblava que anés begut, es va creuar a la Plaça Major amb uns joves vigatans, un dels quals Mohammed XX de família d'origen magribí. Llavors Anglada dirigint-se a aquest va cridar: "Fills de puta, moros de merda", responent  Mohammed amb un "Visca Catalunya!". Llavors Anglada, com recull l'escrit d'acusació, se li va llançar a sobre per agredir-lo, cosa que va motivar  que els seu amic Eric C s'interposés, rebent un fort cop de cap d'Anglada que acte seguit va donar un cop de puny a Mohammed, resultant ferit l'un amb una contusió mandibular i l'altre amb una contusió peribucal.
Llavors diverses persones increparen a Anglada per  la seva actitud violenta, mentre els dirigents de PxC que anaven amb ell, l'agafaren pel braç i se'l van endur cap a la seu dels despatxos municipals, abans que  la cosa s'emboliqués més. 
Així quan van arribar els mossos els mossos i l'ambulància, que traslladà els ferits a l'hospital de Vic, Anglada ja no hi era. 
 Dues hores després d'aquests fets PxC va penjar a la web i va enviar als mitjans informatius el comunicat sobre la festa del partit, en el que es referia a la concentració antifeixista que es va fer al matí i migdia als voltants del parc on PxC celebrava la seva Diada, però el comunicat no feia cap esment a aquest incident de les 8 del vespre. 
Ja de matinada, quan es va difondre la portada de El 9 Nou de dilluns on s'informava que el líder de PxC havia agredit a uns joves, Anglada va anar a la comissaria dels Mossos d'Esquadra a posar una denúncia per haver estat insultat i agredit per tres joves immigrants, i va escriure al seu compte de twitter que "Ahir vaig haver de denunciar a tres persones presumptament immigrants que van intentar agredir-me".
Aquest fet va tensionar molt la ciutat de Vic en la que PxC era la segona força municipal amb 5 regidors, i on era habitual que Anglada fes de manera reiterada afirmacions de caire xenòfob en els plens municipals, mentre l'alcalde Josep Maria Vila d'Abadal, aplicava l'estratègia d'intentar contenir-lo amb propostes de pactes polítics per la governabilitat de la ciutat.
Davant la negativa de l'alcalde de pronunciar-se contra aquesta agressió, va haver-hi una manifestació d'unes 200 persones el dimarts 24 davant de l'Ajuntament i del domicili d'Anglada que acabà amb incidents quan el regidor vigatà, tot i el fet que hi hagués una concentració a la porta de casa seva, va sortir de casa amb el seu cotxe. L'ajuntament  va pressionar per que se'n desconvoqués una altra, i, finalment se'n va convocar una pel 26 de maig a la que hi van assistir unes 1.500 persones, tot i les pressions de la majoria de grups municipals que s'hi van oposar, en creure que es tensionaria la pau social a Vic. Sorprenent va ser la postura d'ERC i ICV-EUiA d'oposar-se a la mateixa, amb l'argument que Anglada en podia sortir reforçat i que la convocatòria dividia als vigatans.
Pel que fa al judici del dimarts 24 de novembre, pels fets del 22 d'abril de 2012, Anglada ha afirmat que creu que "quedarà en no res". 
Imatge de la concentració pacífica que es va fer aquell diumenge a l'exterior del parc on PxC feia el seu acte, hores abans de l'agressió.

  

Imatges de la manifestació de  26 de maig de 2012 de rebuig a l'agressió i a les reiterades declaracions racistes d'Anglada

divendres, 6 de novembre del 2015

DILLUNS ACTE EN RECORD DE "LA NIT DELS VIDRES TRENCATS" I LA DESMEMÒRIA EUROPEA

El proper dilluns es farà a l'Aula Europa de Barcelona l'acte de commemoració de la Nit dels Vidres Trencats, convocat per Unitat contra el Feixisme, Amical Mauthausen, SOS Racisme, i Stop Mare Mórtum. 
La Nit dels Vidres Trencats (Reichskristallnacht en alemany, literalment Nit de Cristall del Reich,   Reichspogromnacht o Novemberpogrome (Pogrom de Novembre) va ser un pogrom ordenat  per Adolf Hitler i Joseph Goebbels, fet per les Sturmabteilung (SA), les Schutzstaffel (SS), les Joventuts Hitlerianes, la GESTAPO i la policía contra la població jueva, a la qual consideraven causant de tots els problemes dels alemanys. Així la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, es van incendiar i destruir unes 300 sinagogues, es van profanar cementiris, es van destruir indústries i comerços, i es van detenir entre vint-i-cinc i trenta mil persones i se'n van assassinar més de 90.

L'acte es farà aquest dilluns 9 de novembre a 19h a l'Aula Europa (seu de les institucions europees a Barcelona). Passeig de Gràcia, 90.
 Intervindran:
Jaume Vilaseca Arroyo (Unitat contra el Feixisme )
Rosa Toran ( Amical de Mauthausen )
Beatriu Guarro ( SOS Racisme - Catalunya )
Toni Borrell ( Stop Mare Mortum)
Hi haurà un tancament d'acte simbòlic, amb encesa d'espelmes al carrer

dimecres, 4 de novembre del 2015

TERTÚLIA AL TRENCADÍS DE 8TV SOBRE ULTRADRETA AMB XAVIER TORRENS, CARLES QUÍLEZ I JO, ENTREVISTATS PER SANDRA BARNEDA

Ahir vaig participat a l'entrevista i debat sobre ultradreta al programa El Trencadís de 8TV de Sandra Barneda amb Xavier Torrens, Carles Quílez i jo mateix.
Durant 45 minuts vam analitzar i explicar la situació dels grups ultres a Catalunya, el seu creixement públic amb motiu del procés independentista i el per què no ha arrelat a nivell institucional. Es va fer un directe des d'on era abans el Casal Tramuntana i també van entrevistar a un membre de les Brigadas Blanquiazules.
Vull agrair a tot l'equip del Trencadís la rigorositat i l'amplitud que s'ha tractat el tema. 
 Per veure el programa amb i l'Informe Ultra clica aquí i ves del minut 45 a 1,28







dilluns, 2 de novembre del 2015

REUNIÓ A VALÈNCIA D'ESPAÑA 2000, PxC i PxL DE CARA LA CREACIÓ DE LA FEDERACIÓ ULTRA O IDENTÀRIA. Reapareix l'anterior Secretari General de PxC, Pablo Barranco, que va dimitir i deixar Plataforma fa 5 anys, lamentant que Anglada confiés en persones de la talla de "Mortadelo i Filemón". L'absència de R Hernando, actual Secretari General, genera especulacions



El passat dissabte va tenir lloc a la seu d'España 2000 a València, una nova reunió de dirigents de Plataforma X Catalunya, Partido X La Libertad (PxL) i España 2000, de cara a construir una federació de partits ultres, identitàries o social-populistes. Projecte que es va decidir després de la gran punxada electoral de PxC a les municipals de maig, el fracàs de PxL, la davallada d'España 2000 a València i la forta pujada d'España 2000 al Corredor d'Henares, a la comunitat de Madrid, on van obtenir sis regidors liderats pel regidor d'Alcalá de Henares, Rafa Ripoll`. Ripoll fa un mes va ser nomenat nou president d'España 2000 en substitució de l'últra històric valencià, José Luis Roberto.

A la reunió hi van assistir, seguint l'ordre de la fotografia,  David Parada, Secretari d'Organització de PxC,  Eduardo Arroyo de PxL (ex dirigente de CEDADE), Xavier Simó (ex president interí de PxC), José María Ruiz (president de PxL), Itziar Riesgo  (ex regidora de Galapagar de PxL i Iniciativa Habitable), August Armengol (nou president de PxC), José Luis Roberto Navarro (ex president i fundador d'España2000, Rafael Ripoll (regidor d'Alcalá i president d'España 2000), Pablo Barranco (ex Secretari General de PxC, ex regidor de Vía Democrática a St Just, i candidat de VOX a les europees), Soledad Díaz Expósito i Christian Jorge Ruiz Reguant (ex Secretari General de la neonazi CEDADE).
Pablo Barranco és l'anterior Secretari General de PxC, que va deixar el partit l'octubre de 2010 quan se'l va relegar al número 10 de la candidatura per Barcelona de PxC a les eleccions catalanes. Barranco havia estat mesos rebent insults i amenaces públiques i anònimes per part d'altres dirigents de PxC, va abandonar Plataforma denunciant que Anglada estava rodejat de personatges de l'alçada de Mortadelo i Filemón. 
I la seva presència ha generat tota mena d'especulacions, que també s'han fet per l'absència a la reunió del Secretari General de PxC, Robert Hernando. Fonts de PxC han negat que la seva absència, signifiqui que Hernando es distancii de PxC tal com han fet altres dirigents i ex regidors. Hernando està actualment imputat, amb altres dos dirigents de PxC, per la temptativa d'atemptat i homicidi a Josep Anglada.
Pablo Barranco, que tenia un discurs més educat i fonamentat que la majoria de dirigents de PxC i domini d'idiomes, en deixar PxC, va crear Vía Democrática que tot i presentar-se a les municipals de 2011 a nou municipis catalans, només ell va sortir escollir regidor a Sant Just Desvern. Posteriorment va entrar a VOX anant a la llista de les eleccions europees.

Aquesta trobada de dissabte és un pas més per la construcció d'una federació -o potser d'una nova sigla- que desitja ocupar a Espanya un espai similar al del Front Nacional francès. 
Fa dues setmanes, el fundador de PxC, Josep Anglada, va registrar la sigla Front Nacional Identitari amb la intenció d'ocupar aquest mateix espai de cara a les municipals de 2019. 

J M Ruiz Puera (PxL), Rafa Ripoll (España 2000) i August Armengol (PxC)
Pablo Barranco, a la dreta de la imatge, va ser candidat per VOX a les europees

diumenge, 1 de novembre del 2015

LA NOVEL·LA DE ROMEVA I EL PROCÉS CATALÀ


A començaments de setembre, coincidint amb la campanya electoral de les eleccions plebiscitàries en què Raül Romeva va ser cap de llista de Junts pel Sí, Romeva va publicar la seva tercera novel·la "Pont de cendra" que succeeix el 1992, els primers mesos de la guerra de Bòsnia. Una guerra derivada d'un conflicte de secessió, que malgrat estar emparat en aquest cas pel dret internacional, atès que Bòsnia era una república federada, la independència no era acceptada per l'estat del qual es desmembraba.
Romeva va entrar en contacte amb els conflictes balcànics quan era objector de consciència i militava a moviments pacifistes. És doctor en Relacions Internacionals, ha publicat diversos llibres sobre conflictes, processos de negociació i acords, i va treballar per la UNESCO a Sarajevo els dos primers anys de postguerra. I va iniciar l'escriptura d'aquesta novel·la quan no imaginava que acabaria encapçalant la candidatura de CDC i ERC que proposaria la ruptura amb Espanya, la realització d'una declaració unilateral d'independència i la desobediència al seu marc legal.
La novel·la, que està construïda amb capítols alterns de dos narradors, un situat en l'any 1992 i un altre situat en el present, explica la història dels anomenats "amants de Sarajevo", un serbi i una bosniana que van morir abatuts per un franctirador, no se sap de quin bàndol, quan intentaven fugir.
Quan un escriu i analitza un conflicte internacional, o sobre un conflicte per la secessió d'una part d'un estat, ha de tenir en compte el context, les seves arrels històriques, les forces d'uns i altres, els seus aliats, el marc legal que, sigui just o no, empara o nega les raons d'uns i altres, i, sobretot, les forces amb què compten els dos bàndols per forçar a l'altre a cedir o, almenys, a negociar i pactar una solució intermèdia si és que aquesta solució és possible. I en analitzar-lo, un ha desprendre de la seva ideologia i de la seva opinió personal sobre el que seria just o el que a un li agradaria.
És a dir, una cosa és desitjar o signar un manifest perquè Palestina -a la qual el dret internacional empara- ha de ser un estat en base a les fronteres de 1967 sense assentaments jueus i, una altra molt diferent és falsejar l’anàlisi del conflicte, afirmant que Palestina serà un estat viable demà passat. Una cosa és simpatitzar amb la causa sahrauí, a la qual el dret internacional li reconeix la necessitat de realitzar un referèndum d'autodeterminació, i una altra és aventurar que, malgrat les condicions i context actual, i els múltiples suports que té el Marroc, la República Àrab Sahrauí serà una realitat propera i Marroc abandonarà de bona gana el territori.
I si es pretén fer una anàlisi d'un conflicte en el qual qui posseeix des del nostre punt de vista la raó, no té la força per imposar-la, llavors cal fer-se aquesta pregunta: A què s'està disposat per forçar a l'altre a negociar i que accepti la secessió? Amb quins mètodes se’l pressionarà, pacífics o violents? I això comporta dues preguntes més: Quant de temps es podrà sostenir aquesta lluita? i quines conseqüències humanes i econòmiques tindrà per a la població del bàndol més feble la prolongació d'aquesta lluita, tant si es tracta d'un conflicte bèl·lic, com de només de desobediència civil i resistència no-violenta?
Quan en començar el "procés" Artur Mas va viatjar a l'Índia i els Estats Units, en tornar va afirmar que Catalunya realitzaria el procés sobiranista de manera pacífica com Gandhi i Luther King. Proposta que considero frívola si no s'explica què significa això i no es recorda com van acabar Gandhi i Luther King, la repressió que van patir tots dos moviments, o la fermesa, consens i lideratge que es necessita perquè aquesta desobediència civil dongui fruits. Només cal recordar, per exemple, que la segregació d'autobusos a Alabama es va derogar després de més d'un any en què els ciutadans de color es van negar a utilitzar-los i anaven a treballar cada dia caminant. Per a mi els únics que van abordar seriosament les paraules de Mas va ser el programa Polònia, en què un Mas vestit com Gandhi deia que, si s'havia de fer una vaga de fam indefinida, que comencés Oriol Junqueras, atès que estava més grassonet i aguantaria més dies.
A l'inici del "procés" es va afirmar repetidament que es buscaria el suport de l'ONU, Europa, Estats Units i Israel. I els tres primers no han donat ara per ara cap suport a la causa independentista, sinó més aviat el contrari. El quart actor a qui es demanaria suport, Israel, no s'ha manifestat a favor ni en contra, però diversos responsables governamentals israelianes han respost en privat a polítics catalans amb aquestes preguntes: Va de debò? Donat que Madrid no pensa cedir, quins mètodes aplicareu per forçar Espanya a negociar i durant quant de temps? Què esteu disposats a safricar? Esteu disposats a morir i també a ....?
I senzillament, no he vist que aquest debat s'hagi fet en veu alta a Catalunya aquests últims tres anys, ni al cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, expert en conflictes internacionals motivats per secessions sense consens, abordar aquestes preguntes.
Resulta exasperant escoltar aquests tres anys la falsedat que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de juny de 2010 sobre Kosovo, empara la declaració unilateral d'independència de Catalunya. Declaració que per cert no es va aprovar amb la meitat més tres dels diputats, sinó amb la de 109 dels 120 parlamentaris kosovars. Paradoxalment Kosovo, tot i ser la majoria de la seva població no eslava, no era una república iugoslava com Bòsnia, Montenegro o Croàcia que sí que ho eren i tenien dret a la secessió. Kosovo només era una província. I la sentència sobre Kosovo del Tribunal Internacional repeteix una i altra vegada que no és aplicable a cap altre territori o conflicte de secessió.
I és que a més la mateixa va ser, diguem, un formalisme trampós per ajudar al govern de Sèrbia, que donava ja per perdut Kosovo, a digerir la seva pérdua sense que l'opinió pública se li tirés a sobre i permetre a l'ONU i l'OTAN abandonar el territori que portava nou anys administrant.
El que es va recórrer al tribunal no va ser la independència en si, sinó, únicament, si la declaració d’independència vulnerava o no el dret internacional. I la Cort va dir anys més tard que, sense valorar les conseqüències posteriors de la declaració, el fet que 109 dels 120 diputats votessin la declaració de voluntat, no vulnerava cap tractat. I llavors Kosovo ja caminava sol, i Sèrbia ja havia deixat de lluitar per la seva província perduda.
Repeteixo que analitzar un conflicte sobre la base del marc legal, les forces d'uns i altres, els suports que tenen i els médodos que uns i altres aplicaran, no té res a veure amb la idees de cadascú o el que un creu que seria just. Es tracta d'intentar ser mínimament rigorós.
I finalment, ara que es parla tant del paral·lelisme entre Mas i Companys, o del 6 d'octubre de 1934, a mi, veient com van les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, em ve un altre paral·lelisme històric. Barcelona va caure el 1939 en perdre la guerra. Però durant la guerra civil, mentre Franco avançava, en el bàndol republicà molts benintencionats debatien sobre si calia ajudar a la República a guanyar la guerra o aprofitar la debilitat del Govern republicà i la Generalitat per fer la revolució. I al final es va perdre la guerra i no es va fer la revolució. 
I tornant a la novel·la de Romeva, pot ser que d'aquí uns anys no sapiguem o no ens posem d'acord sobre a quin bàndol pertanyia els franctiradors que va liquidar el "Procés".


LA NOVELA DE ROMEVA Y "EL PROCÉS" CATALÀ
A inicios de septiembre, coincidiendo con la campaña electoral de las elecciones plebiscitarias en las que Raül Romeva fue cabeza de lista de Junts pel Sí, Romeva publicó su tercera novela “Pont de cendra” que sucede en 1992, los primeros meses de la guerra de Bosnia. Una guerra derivada de un conflicto de secesión, que pese a estar amparado en dicho caso por el derecho internacional, dado que Bosnia era una república federada, esa independencia no era aceptada por el estado del que se desmembraba.

Romeva entró en contacto con los conflictos balcánicos cuando era objetor de conciencia y militaba en movimientos pacifistas, es doctor en Relaciones Internacionales, ha publicado diversos libros sobre conflictos, procesos de negociación y acuerdos, y trabajó para la UNESCO en Sarajevo los dos primeros años de posguerra. E inició la escritura de esta novela cuando no imaginaba que acabaría encabezando la candidatura de CDC y ERC que propondría la ruptura con España, la realización de una declaración unilateral de independencia y la desobediencia a su marco legal. La novela, que está construida con capítulos alternos de dos narradores, uno ubicado en el año 1992 y otro ubicado en el presente, cuenta la historia de los llamados “amantes de Sarajevo”, un serbio y una bosnia que murieron abatidos por un francotirador, no se sabe de que bando, tratando de huir.
Cuando uno escribe y analiza un