dimecres, 11 d’octubre del 2023

Els armenis tornen a perdre. Analitzo al Triangle la derrota arménia a l'Alt Karabakh

 






La fugida de cent vint mil armenis de l’Alt Karabakh, cap a Armènia produïda a finals de setembre és sens dubte, no només l´últim cas de neteja ètnica al món i a Europa, sinó també la confirmació de la dificultat per que convisquin societats ètnica i religiosament confrontades en un mateix territori, sobretot si els estats veïns tenen interessos econòmics o estratègics confrontats.

Al centre i l’oest d’Europa al segle XVIII va viure el moviment de la Il·lustració que posava la raó, la ciència i la llibertat de pensament per sobre la religió i la tradició. Moviment reformador que va arrelar per l’evidència que ningú hi havia guanyat amb les guerres religioses entre catòlics i protestants que havien assolat Europa. Sorgí un moviment polític i intel·lectual que marcaria el rumb de França i Alemanya i per extensió a bona part d’Europa, que proposava construir les societats al voltant de consensos no religiosos com la llibertat de pensament i ubicar la fe en l’àmbit privat. Una fe que molts intel·lectuals ja negaven davant l’evidència dels avenços científics i filosòfics.

Però a altres parts d’Europa, com els Balcans o el Caucas, que a la vegada eren terres de frontera amb l’islam, les societats van continuar fragmentades per la religió, amb guerres, desplaçaments de població i matances que encara pesen molt en el subconscient de les respectives societats. Els cristians armenis van ser uns dels que més van patir. I si bé hi ha consens entre els historiadors sobre l’evidència de l’Holocaust jueu, encara a Europa hi ha qui nega el genocidi d’un milió d’armenis perpetrat fa poc més d’un segle en els moments finals de l’Imperi Otomà.

Amb Stalin els armenis van tenir amb la República soviètica d’Armènia un territori segur per ells, si bé part de la seva terra va quedar en mans de Turquia on es troba la mont Ararat, símbol nacional d’Armènia. I mentre els armenis que van quedar a Turquia no tenien cap dret com a poble, amb la Unió Soviètica la república veïna de l’Azerbaidjan, de majoria musulmana turca xiïta, va mantenir dins seu l’enclavament de l’Alt Karabakh, poblat majoritàriament per cristians armenis. Simultàniament a l’extrem oposat d’Armènia, entre Armènia i l’Iran, hi hauria l’enclavament de Nakhtxivan, que estava política i administrativament vinculat a l’Azerbaidjan. Però tot i l’imposada germanor soviètica que silenciava les diferencies ètniques i religioses, el 1990, amb la Unió Soviètica agonitzant, a Bakú, capital de l’Azerbaidjan es va produir l’anomenat Dissabte Negre en el que foren assassinats un centenar d’armenis, cosa que va ver aflorar encara més les demandes del armenis de l’Alt Karabakh per unir-se políticament a Armènia amb un estatus similar al dels àzeris del Nakhtxivan, que tot i estar-ne físicament separats formaven part de l’ Azerbaidjan.

Dissolta la URSS el 1991 els dos països es van independitzar, però mentre la comunitat internacional va reconèixer la pertinença de l’enclavament del Nakhtxivan a l’Azerbaidjan, l’Alt Karabaj va ser considerat territori de l’Azerbaidjan, esclatant un conflicte armat al que la mediació internacional de l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa no va trobar  una solució concordada. A la primavera de 1993 forces armènies van capturar regions fora de l’enclavament creant un cinturó de seguretat per l’Alt Karabakh amb un corredor que l’unia a Armènia del que va haver de fugir bona part de la població musulmana.

Un alto el foc acordat el 1994 sota els auspicis de Rússia, va posar fi a la guerra, en un moment que Rússia donava suport militar a la cristiana Armènia front la xiïta i turcòfona Azerbaidjan. Era un context en que el Caucas vivia nous episodis del que es va anomenar el Gran Joc o lluita entre les potències pel control dels oleoductes, gasoductes i pous de petroli des de l’Afganistan al Mar Negre, el Caspi i la Mediterrània. Pugna en la que Moscou no volia perdre la influència de l’època soviètica front Turquia, l’Iran i la república ex soviètica de Geòrgia. Moscou va armar als moviments d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, que es segregaren de Geòrgia sense obtenir el reconeixement internacional a la vegada que va començar a vendre armes a canvi de petroli a l’Azerbaidjan, el qual el 2020 va passar a l’ofensiva recuperant bona part del territoris que li havia pres Armènia. Ara, amb la derrota definitiva dels armenis, que un cop més són els que perden, més de cent mil persones han hagut d’abandonar casa seva amb un nou greuge que algun dia voldrà ser venjat.



r

El Alto Karabaj. Los armenios vuelven a perder

La huida de ciento veinte mil armenios del Alto Karabaj, hacia Armenia producida a finales de septiembre es sin duda, no sólo el último caso de limpieza étnica en el mundo y en Europa, sino también la confirmación de la dificultad para que convivan sociedades étnica y religiosamente confrontadas en un mismo territorio, sobre todo si los estados vecinos tienen intereses económicos o estratégicos confrontados.

En el centro y el oeste de Europa en el siglo XVIII vivió el movimiento de la Ilustración que ponía la razón, la ciencia y la libertad de pensamiento sobre la religión y la tradición. Movimiento reformador que echó raíces por la evidencia de que nadie había ganado con las guerras religiosas entre católicos y protestantes que habían asolado Europa. Surgió un movimiento político e intelectual que marcaría el rumbo de Francia y Alemania y por extensión en buena parte de Europa, que proponía construir las sociedades en torno a consensos no religiosos como la libertad de pensamiento y ubicar la fe en el ámbito privado. Una fe que muchos intelectuales negaban ya ante la evidencia de los avances científicos y filosóficos.

Pero en otras partes de Europa, como los Balcanes o el Cáucaso, que a su vez eran tierras de frontera con el islam, las sociedades continuaron fragmentadas por la religión, con guerras, desplazamientos de población y matanzas que todavía pesan mucho en el subconsciente de las respectivas sociedades. Los cristianos armenios fueron unos de los que más sufrieron. Y si bien existe consenso entre los historiadores sobre la evidencia del Holocausto judío, todavía en Europa hay quien niega el genocidio de un millón de armenios perpetrado hace poco más de un siglo en los momentos finales del Imperio Otomano.

Con Stalin los armenios tuvieron con la República soviética de Armenia un territorio seguro para ellos, si bien parte de su tierra quedó en manos de Turquía donde se encuentra el monte Ararat, símbolo nacional de Armenia. Y mientras los armenios que quedaron en Turquía no tenían ningún derecho como pueblo, con la Unión Soviética la república vecina de Azerbaiyán, de mayoría musulmana turca chií, mantuvo en su interior el enclave del Alto Karabaj, poblado mayoritariamente por cristianos armenios. Simultáneamente en el extremo opuesto de Armenia, entre Armenia e Irán, estaría el enclave de Nakhchivan, que estaba política y administrativamente vinculado a Azerbaiyán. Pero a pesar de la impuesta hermandad soviética que silenciaba las diferencias étnicas y religiosas, en 1990, con la Unión Soviética agonizante, en Bakú, capital de Azerbaiyán se produjo el llamado Sábado Negro en el que fueron asesinados un centenar de armenios, lo que vio aflorar aún más las demandas de los armenios del Alto Karabaj para unirse políticamente a Armenia con un estatus similar al de los azeríes del Nakhchivan, que pese a estar físicamente separados formaban parte de Azerbaiyán.

Disuelta la URSS en 1991 los dos países se independizaron, pero mientras la comunidad internacional reconoció la pertenencia del enclave del Nakhchivan a Azerbaiyán, el Alto Karabaj fue considerado territorio de Azerbaiyán, estallando un conflicto armado en el que la mediación internacional de la Organización por la Seguridad y la Cooperación en Europa no halló una solución concordada. En la primavera de 1993 fuerzas armenias capturaron regiones fuera del enclave creando un cinturón de seguridad para el Alto Karabaj con un corredor que le unía a Armenia del que tuvo que huir buena parte de la población musulmana.

Un alto el fuego acordado en 1994 bajo los auspicios de Rusia, puso fin a la guerra, en un momento en que Rusia apoyaba militarmente a la cristiana Armenia frente a la chií y turcófona Azerbaiyán. Era un contexto en el que el Cáucaso vivía nuevos episodios de lo que se llamó el Gran Juego o lucha entre las potencias por el control de los oleoductos, gasoductos y pozos de petróleo desde Afganistán al Mar Negro, el Caspio y el Mediterráneo. Pugna en la que Moscú no quería perder la influencia de la época soviética frente a Turquía, Irán y la república ex soviética de Georgia. Moscú armó a los movimientos de Osetia del Sur y Abjasia, que se segregaron de Georgia sin obtener el reconocimiento internacional a la vez que empezó a vender armas a cambio de petróleo a Azerbaiyán, que en el 2020 pasó a la ofensiva recuperando buena parte de los territorios que le había tomado Armenia. Ahora, con la derrota definitiva de los armenios, que una vez más son los que pierden, más de cien mil personas han tenido que abandonar su casa con un nuevo agravio que algún día querrá ser vengado.





dimarts, 10 d’octubre del 2023

Acord de conformitat dels 15 acusats per la campanya contra la mesquita del carrer Japó de Barcelona que accepten condemnes d'un any, un any i mig o dos anys i pagar indemintzació o multes d'entre 500 i 8.000 euros. L'acord s'haurà de ratificar el 2 de novembre quan hauria de començar el judici

   



Aquest migdia s'han trobat a l'Audiència de Barcelona els 15 acusats (finalment són 15, no 16 ni 18) per la campanya contra la mesquita del carrer Japó de Barcelona  amb el tribunal, el Fiscal i les acusacions, i tots els encausats han acceptat declarar-se culpables, evitant així celebrar el judici. Han acceptat penes d'un any de presó, un any i mig o dos anys, front els els tres, sis i deu que demanaven la Fiscalia i l'acusació popular exercida per l'Ajuntament de Barcelona i la particular en nom de la mesquita. També hauran de pagar multes o indemnitzacions que variaran entre els 500 i 8.000 euros.

Ara caldrà que els 15 ho ratifiquin el dia 2 de novembre, data fixada d'inici del judici. En el cas que algun dels 15 es fes enrera el judici s'hauria de celebrar i amb tants encausats tindria una durada d'un mes i mig. Entre els acusats hi ha els dos màxims ex dirigents de DN a Catalunya, Albert Bruguera, i Juan de Haro pels que la Fiscalia demanava respectivament 10 anys i un dia de presó i 6 anys i 1 dia.  Tots 15 estan acusats d'uns presumptes delictes d'amenaces, coaccions, lesions i incitació a l'odi per motius religiosos comesos entre març de 2017 i març de 2018 en el marc de la campanya contra l'obertura d'un oratorio o mesquita al carrer Japó de Barcelona al districte de Nou Barris. Actualment ni Bruguera ni De Haro militen activament a Democracia Nacional i ja no tenen cap càrrec. 

                                         



diumenge, 8 d’octubre del 2023

Gaza i la debilitat d'Israel. Analitzo al Punt Avui l'ofensiva de Hamás contra Israel

 


 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, diumenge 8 d'octubre de 2023

A les acadèmies militars, s’explica la teoria que a l’enemic derrotat cal donar-li una alternativa de retirada. I si la guerra ha estat per un territori, cal permetre-li que tingui un espai per viure. Perquè si no el té, enlloc d’acceptar una rendició digne, morirà matant. Si el bàndol perdedor és humiliat, el bàndol vencedor potser gaudirà uns anys de pau, però de les generacions següents sortiran nous combatents decidits a venjar els màrtirs d’ahir, acceptant que, tot i que probablement també moriran, seran els nous màrtirs d’una guerra que rebrotarà de generació en generació. Evidentment, l’ofensiva militar des de Gaza contra Israel, amb l’assassinat i la presa d’ostatges civils i el bombardeig de ciutats és un crim de guerra condemnable, però és una resposta a la manca d’alternatives vitals i laborals amb què Israel tracta, des de fa dècades, els palestins per gestionar la derrota, sobretot els dos milions reclosos a Gaza.

Sovint es diu que els palestins no perden mai l’oportunitat de perdre una oportunitat. Es veu clarament si comparem els mapes del territori que tindrien després de cada guerra o preacord amb el que gestionen ara. Amb els frustrats acords d’Oslo del 1993, a Cisjordània hi havia 110.000 colons israelians, però avui són 700.000. Potser Hamàs ha llançat l’ofensiva per aturar la normalització de relacions entre l’Aràbia Saudita i Israel. Acord que havia portat una nova proposta a la baixa de miniestat palestí amb el territori de Gaza i parts de Cisjordània. Però segurament el que pugui oferir Israel quan acabi aquesta nova guerra de Gaza serà menys del que haurien aconseguit sent la torna de l’acord entre saudites i israelians.

Desconeixent l’evolució d’aquesta ofensiva sorpresa, en podem treure quatre conclusions. La primera és que, tot i l’absoluta superioritat tecnològica, els serveis d’informació d’Israel no han pogut detectar la preparació per llançar milers de coets, ni la planificació de l’ofensiva terrestre amb què han aconseguit el control de localitats i granges, matant civils i militars i agafant desenes d’hostatges. La segona és que, per més que Israel es doti d’escuts defensius, com ara la Cúpula de Ferro, contra els míssils palestins i tingui la millor tecnologia per controlar els murs, no pot controlar la força de la superioritat demogràfica dels palestins front als set milions de jueus que viuen a Israel si molts d’aquests palestins perden la por a morir. La tecnologia no garanteix la seguretat d’Israel. La tercera és que, un cop els palestins han capturat ostatges civils i militars, com va passar amb Hezbol·là al Líban, Israel es veurà obligat a negociar com va fer el 2008 per recuperar els cadàvers de dos soldats capturats. La societat israeliana accepta perdre vides, però no que civils o militars, vius o morts, quedin en mans de l’enemic. I, per últim, que, gràcies a aquesta ofensiva, el primer ministre Netanyahu tindrà la cortina de fum necessària per fer callar els contraris a la reforma que havia aprovat per garantir-se immunitat enfront de les causes de corrupció contra ell.

 Llegir al Punt Avui




 

dissabte, 7 d’octubre del 2023

Democracia Nacional convoca el 12 d'octubre a Montjuïc (sense la Falange) i Somatemps i DENAES a Colom. Finalment també es fa convocatòria a Passeig de Gràcia

Pel proper dijous 12 d'octubre, Dia de la Hispanitat, hi ha dues manifestacions convocades per la ultradreta a Barcelona. Una és la de Somatemps i DENAES -entitat pròxima a Vox- de l'homenatge, ofrena i desfilada al monument de Colom. L'altra és la de Democracia Nacional que, sense La Falange, fa la tradicional manifestació de la Plaça Espanya a la Plaça Sant Jordi a Montjuïc, on fan l'habitual acte ultra. Hi intervidrà el dirigent de Democracia Nacional, Pedro Chaparro, que ja està en quart grau penitenciari per la condemna de Blanquerna. Vox també convoca actes en alguns municipis on té representació com Sentmenat

La tradicional manifestació unionista de Plaça Catalunya on coincidia Societat Civil Catalana, Falange de las JONS i Somatemps amb el PP, Ciudadanos i Vox que en principi semblava que no es faria en haver-se fet ja la manifestació contra la aministia de diumenge passat, finalment sí s'ha convocat a les 11:30 a Passeig de Gràcia amb Provença i després a Plaça Catalunya. Part de la ultradreta como Somatemps, hi dóna suport, si bé Somatemps serà a les 11 a Colom.

Probablement dijous dirigents de Vox seran a l'acte de DENAES i Somatemps al monument de Colón i després potser aniran a la Plaça Catalunya





  


divendres, 6 d’octubre del 2023

La publicación de informaciones sobre la financiación opaca de Vox, motivan que el partido que se desprende de parte de sus fundadores, desmienta la dimisión del vicesecretario de Gerencia, Juan José Aizcorbe. Ello ocurre la misma semana que dimite la consejera extremeña, Camino Limia, y que la alcaldesa de Gijón expulse a Vox del gobierno municipal.

"Vox no sabe gestionar ni los tiempos de las decisiones, ni las informaciones" me dice un histórico militante de Vox al revuelo de la noticia parcialmente desmentida de la dimisión del  gerente del partido, el histórico Juan José Aizcorbe. Dimisión y desmentido con el que culminan tres días de noticias sobre la financión opaca del partido, los siete millones que Vox ha transferido a la fundación Disenso, cuyo presidente vitalicio segun sus estatutos es Santiago Abascal. Semana negra en que se ha producido la dimisión de la consejera de Vox en el gobierno extremeño, Camino Limia, la expulsión de Vox del gobierno municipal del ayuntamiento de Gijón, y la ruptura de la unidad en el parlamento valenciano entre PP y Vox, con el PP votando con los partidos de izquierda en relación a la violencia de género.

Cosas que ocurren sólo una semana después de la investidura fallida de Alberto Núñez Feijóo al que Vox regaló su voto afirmativo sin pedir entrar el el gobierno, ya que sabía que sería fallida. Sesion de investidura en la que vimos a Santiago Abascal sentado en el hemicilo junto a la nueva portavoz en el Congreso, la joven Pepa Millán, y el también joven José María Figaredo, Vicesecretario de Relaciones con las Cortes (perdón, tal vez ex vicesecretario, dado que desaparece el cargo). Una imagen muy distinta a la de antaño cuando se sentaban junto a Abascal los caídos Iván Espinosa de los Monteros, Macarena Olona y el cada vez mas postergado Javier Ortega Smith. Ortega Smith continua siendo uno de los tres vicepresidentes del partido pero ha sido excluído del nuevo Comité de Acción Política, órgano de gobierno del partido,  y al que no se le vio en la sede del partido la noche electoralñ del 23 de julio. Todo es efímero en Vox y Abascal dejando la faena incómoda a Jorge Buxade e Ignacio Garriga, se desprende de lastre. 

Además parece que el Vicepresidente de Acción Política, Jorge Buxadé, adquiere más poder y pasará a ser responsable de la coordinación jurídica del partido. Desaparecen 7 vicesecretarías. Marta Castro, responsable hasta ahora de cuestiones jurídicas y recursos a los tribunales junto al menguante Ortega Smith, continuará ejerciendo la assoría legal. Y cuando se oficialice que Juan José Aizcorbe deja la Gerencia. El diputado en el parlamento andaluz, Javier Cortés, asumirá parte de dichas funciones.  



Abascal con sus nuevos compañeros de escaño, donde antes se sentaban Iván Espinosa o Macarena Olona

 Ahora bien, más allá que sea sustituido prontamente por voluntad propia o por dimisión el diputado y gerente, Juan José Aizcorbe, lo que no niega Vox es el traspaso de 7 millones de euros a la fundación Disenso. Dinero en parte conseguido por las aportaciones que exige el partido a los grupos municipales y de los parlamentos autonómicos, dinero que los ayuntamientos y parlamentos autonómicos entregan a a los grupos municipales y autonómicos para su funcionamiento. 

                                

Juan José Aizcorbe

Pero lo noticiable del último informe del Tribunal de Cuentas es la advertencia por ciertas prácticas realizadas por Vox que podrían ser sancionadas, como el ingreso en cajeros automáticos de más de 20.000 euros en 2018 y 311.947 euros en 2019 declarados como producto del merchandising destinado a las “mesas de información”. A la luz de esos datos –dice el informe del Tribunal de Cuentas- “existe una incertidumbre respecto a si parte de dichos ingresos corresponden a donaciones y no a la venta de productos, lo que vulneraría lo establecido en el artículo 5.1 a) de la LOFPP [Ley Orgánica de Financiación de Partidos Políticos] al no haber sido identificados los posibles donantes"de de origen no declarado. Ingresos de 299 euros realizados por medio de cajeros automáticos que se justifican como ingresos en las mesas y carpas en concepto de merchandising. Pero se sospecharía que podrían tratarse de donaciones opacas ingresadas de forma fragmentada para no superar los 300 euros sin indicar quienes son los donantes. Algo posible en un ingreso en metálico por cajero, pero no si se hace por medio de tranferencia. Y lo que también ha generado polémica ha sido el pago de  516.670 euros en 2019 a la empresa de Kiko Méndez-Monasterio, asesor personal de Abascal, y de Gabriel Ariza, hijo del exdueño de la quebrada Intereconomía TV. Como denunciaba Macarena Olona Vox hace pagos a miembros del partdo por supuestos cursos y servicios que no se indican que deberían estar declarados mediante el llamado Modelo 347 de hacienda, conocida irónicamente como "cuenta de putas y varios".

Todo esto ocurre la misma semana que ha dimitido la consejera de Vox en el gobierno extremeño, Camino Limia, y que la alcaldesa de Gijón, de Foro Asturias, ha expulsado a los concejales de Vox del gobierno municipal. Abascal, Buxadé y Garriga confían salir de la situación actual en la que tienen por delante una legislatura en la que serían irrelevantes en el Congreso, con la repetición electoral en enero si Pedro Sánchez no consigue ser investido. Así, si Puigdemont vota en contra de la investidura al no plegarse Sánchez a todas sus demandas se repetirían elecciones de aquí tres meses. Y pese a que Vox posiblemente podría perder de nuevo escaños, un probable ascenso del PP podría dar la mayoria a la suma de PP y Vox.   Y en tal caso, a diferencia de la semana pasada, Abascal exigiría la vicepresidencia y algunos ministerios para dar su sí a Feijóo.

Para responder a las informaciones publicadas estos días sobre Vox, Ignacio Garriga, como Secretario General, ha remitido esta carta a los afiliados:



  


 

 

 

 

dilluns, 25 de setembre del 2023

Citats pel 10 d'octubre per un possible acord amb condemna de conformitat els 18 acusats per la campanya contra la mesquita del carrer Japó de Barcelona. Si no hi ha acord de tots, el judici començarà el 2 de novembre i durarà sis setmanes. Fiscalia demana 10 anys per l'ex líder de Democracia Nacional Albert Bruguera i 6 per Juan de Haro

                             


La Secció Dècima de l'Audiència Provincial de Barcelona ha citat pel proper dimarst 9 d'octubre als 18 militants, ex militants o simpatitzants de Democracia Nacional (DN), que han de ser jutjats per la campanya contra la mesquita de carrer Japó de Barcelona per tal si estan diposats a arribar a una sentència de conformitat, declarant-se culpables però amb unes penes inferiors a les que demana la fiscalia.  Entre els citats hi ha els dos màxims ex dirigents de DN a Catalunya, Albert Bruguera, i Juan de Haro, pels que la Fiscalia demana respectivament 10 anys i un dia de presó i 6 anys i 1 dia.  També es demana penes de 6 anys per altres tres militants o ex militants de DN, i 3 anys i 1 dia per altres deu. Tots estan acusats d'uns presumptes delictes d'amenaces, coaccions, lesions i incitació a l'odi per motius religiosos comesos entre març de 2017 i març de 2018 en el marc de la campanya contra l'obertura d'un oratorio o mesquita al carrer Japó de Barcelona al districte de Nou Barris. Actualment ni Bruguera ni De Haro militen activament a Democracia Nacional i ja no tenen cap càrrec.

Segons detalla l'escrit de Fiscalia, els acusats no es van limitar a manifestar-se en contra o participar en les cassolades que es feien, sinó que els hi atribueix accions d'amenaces i coaccions als membres del centre islàmic, pintades a la porta i persiana, trencament del pany obertura, llençament de xoriço, greix de porc, begudes alcohóliques i excrements.

En el cas que el 18 acusats no acceptin una condemna de conformitat el judici començarà el 2 de novembre i acabaria el 14 de desembre. Alguns d'ells com Juan de Haro tenen altres causes pendents o alguna condemna recent.



Juan de Haro, ex líder de Democracia Nacional Joven

                

Albert Bruguera, ex coordinador o delegat de DN a Barcelona

dissabte, 16 de setembre del 2023

Puigdemont i la via Palestina. Desitjo que Carles Puigdemont i l'independentisme no faci davant la investidura de Sánchez, alló que es diu dels palestins, que "mai perden l'oportunitat de perdre una oportunitat".

      



Xavier Rius Sant, El Triangle 15 de setembre de 2023

Llegir l'article en català al Triangle

Ara que es compleixen 30 anys dels fracassats Acords d’Oslo entre Israel i Palestina em ve a la ment allò que es diu sovint que el palestins mai perden l’oportunitat de perdre una oportunitat. O dit d’una altra manera, sent una realitat, agradi o no, l’existència de l’estat Israel, els palestins per les seves pròpies divisions i animats pels alguns països àrabs i islàmics que asseguraven donar-los suport, han acabat rebutjant tots els plans de pau. Uns plans que certament bona part de la classe política israeliana ja va fer tot el possible per que fracassessin. Així el 1949 els palestins van rebutjar el pla de partició que donava al futur estat palestí el 50% de la Palestina històrica. Van entrar en guerra amb Israel i van perdre la meitat d’aquella meitat, en el que es coneixeria com a línia o fronteres de 1967.

Després de la guerra dels Sis Dies Israel traspassà aquella frontera per annexionar-se Jerusalem Est i Cisjordània. I precisament per no atorgar-los tot el territori limitat per la línia de 1967 o la del 1949, part del líders palestins i sobretot Hamás, van rebutjar o van mostrar les seves objeccions als acords d’Oslo de 1993, que era un primer pas per la creació d’un estat palestí a Gaza i la major part de Cisjordània, sense el control de tot Jerusalem Est. Però avui amb el triple de colons jueus a Cisjordània, ja resulta impensable que un hipotètic estat palestí pugui tenir el territori previst pels Acords d’Oslo. Certament Benyamin Netanyahu governant el país gairebé des de 1996 ha fet tot el possible perquè els Acords d’Oslo no s’apliquessin i no es transferís mes territoris a l’autoritat palestina com a pas previ a l’acord definitiu. Els mapes comparats dels territoris palestins des de 1949 fins el de les engrunes actuals amb Cisjordània plena d’assentaments jueus, mostren aquest camí de derrota en derrota, perdent els palestins totes les oportunitats.

A mi, guardant totes les distàncies, mentre escolto a Dolors Feliu exigint proclamar la independència i marxar, i a polítics independentistes repetint que no renuncien a la unilateralitat i afirmen amb la boca grossa o petita “que ho tornarem a fer”, o escolto a Jordi Turull dient que no vam anar a la presó per Rodalies, si miro el mapa de com queda la protecció del català a l’escola i la garantia de parlar-lo a l’administració a les Illes, el País Valencià i la Franja, territoris ara governats pel PP i Vox, em recorda el mapa de la Palestina actual esmicolada i retallada. Si Junts no dona el seu sí a la investidura de Pedro Sánchez i es repeteixen eleccions al gener i hi ha una victòria del PP amb Vox, aquesta retallada del català a l’escola i l’administració també la tindrem a Catalunya. El mantra d’aquest bloc del PP i Vox i la seva Brunete mediàtica és defensar la igualtat els espanyols. Igualtat que entenen que només s’aconseguirà arraconant a l’escola i l’administració el català i les altres llengües cooficials que creuen que discriminen als espanyols.

Carles Puigdemont amb els seu set diputats a Madrid té la clau perquè hi hagi un govern del PSOE amb Sumar que vol desinflamar Catalunya, resoldre greuges històrics i està disposat a amnistiar o indultar els polítics i activistes represaliats per l’1 d’Octubre i protestes posteriors. Un indult general o amnistia que, més enllà que sigui impugnada al tribunals pel PP i Vox, resulta impossible aprovar-lo abans de la sessió d’investidura de Sánchez com voldria Puigdemont, contra la que Aznar, Ayuso, la Faes i Vox ja ha cridat a mobilitzar-se arreu d’Espanya com van fer en el seu dia contra l’Estatut. Així doncs de Puigdemont depèn que Catalunya i Espanya amb Sánchez a la Moncloa camini cap un escenari en el que el català, el gallec i el basc es puguin parlar al Congrés del Diputats, es blindi el català a l’escola i l’administració, i s’avanci per resoldre el greuge de les infraestructures a Catalunya i el seu finançament, o que reculi cap on volen José María Aznar, la FAES, Ayuso, Abascal i Buxadé.  Confiem que Junts no faci com els palestins i perdi aquesta oportunitat, perquè si el PP i Vox aconsegueixen la Moncloa, Puigdemont potser podrà guanyar temps revalidant l’any vinent el seu escó al Parlament Europeu tot i que potser no en pugui prendre possessió si no va a Madrid a acatar la Constitució. I amb una Europa que no ens mira, encara que Puigdemont sí que pugui revalidar l’acta sense passar per Madrid, l’acta d’eurodiputat no garanteix que tard o d’hora no sigui extraditat.

 

 

 

Puigdemont, la investidura y la vía palestina. Publico en El Triangle

 Xavier Rius Sant, El Triangle 15 de septiembre de 2023

Leer en El Triangle 

Ahora que se cumplen 30 años de los fracasados Acuerdos de Oslo entre Israel y Palestina me viene a la mente lo que a menudo se dice de que los palestinos nunca pierden la oportunidad de perder una oportunidad. O dicho de otro modo, siendo una realidad, guste o no, la existencia del estado Israel, los palestinos por sus propias divisiones y animados por algunos países árabes e islámicos que aseguraban apoyarlos, han acabado rechazando todos los planes de paz. Unos planes que ciertamente buena parte de la clase política israelí ya hizo todo lo posible para que fracasaran. Así, en 1949 los palestinos rechazaron el plan de partición que daba al futuro estado palestino el 50% de la Palestina histórica. Entraron en guerra con Israel y perdieron la mitad de esa mitad, en lo que se conocería como línea o fronteras de 1967.

Tras la guerra de los Seis Días Israel traspasó aquella frontera para anexionarse Jerusalén Este y Cisjordania. Y precisamente por no otorgarles todo el territorio limitado por la línea de 1967 o la de 1949, parte de los líderes palestinos y sobre todo Hamás, rechazaron o mostraron sus objeciones a los acuerdos de Oslo de 1993, que era un primer paso para la creación de un estado palestino en Gaza y la mayor parte de Cisjordania, sin el control de todo Jerusalén Este. Pero hoy con el triple de colonos judíos en Cisjordania, resulta ya impensable que un hipotético estado palestino pueda tener el territorio previsto por los Acuerdos de Oslo. Ciertamente Benyamin Netanyahu gobernando el país casi desde 1996 ha hecho todo lo posible para que los Acuerdos de Oslo no se aplicaran y no se transfiriera más territorios a la autoridad palestina como paso previo al acuerdo definitivo. Los mapas comparados de los territorios palestinos desde 1949 hasta el de las migajas actuales con Cisjordania llena de asentamientos judíos, muestran este camino de derrota en derrota, perdiendo los palestinos todas las oportunidades.

A mí, guardando todas las distancias, mientras escucho a Dolors Feliu exigiendo proclamar la independencia y marcharse, y a políticos independentistas repitiendo que no renuncian a la unilateralidad y afirman con la boca grande o pequeña “que lo volveremos a hacer”, o escucho a Jordi Turull diciendo que no fuimos a la cárcel por Rodalies, si miro el mapa de cómo queda la protección del catalán en la escuela y la garantía de hablarlo en la administración en las Baleares, la Comunidad Valenciana y la Franja, territorios ahora gobernados por el PP y Vox, me recuerda el mapa de la Palestina actual desmenuzada y recortada. Si Junts no da su sí a la investidura de Pedro Sánchez y se repiten elecciones en enero y hay una victoria del PP con Vox, ese recorte del catalán en la escuela y la administración también lo tendremos en Catalunya. El mantra de este blog del PP y Vox y su Brunete mediática es defender la igualdad a los españoles. Igualdad que entienden que sólo se conseguirá arrinconando en la escuela y la administración el catalán y las otras lenguas cooficiales que creen que discriminan a los españoles.

Carles Puigdemont con sus siete diputados en Madrid tiene la llave para que haya un gobierno del PSOE con Sumar que quiere desinflamar Catalunya, resolver agravios históricos y está dispuesto a amnistiar o indultar a los políticos y activistas represaliados por el 1 de Octubre y protestas posteriores. Un indulto general o amnistía que, más allá de que sea impugnada en los tribunales por PP y Vox, resulta imposible aprobarlo antes de la sesión de investidura de Sánchez como querría Puigdemont, contra la que Aznar, Ayuso, la Faes y Vox ya ha llamado a movilizarse en toda España como hicieron en su día contra el Estatut. Así pues, de Puigdemont depende que Cataluña y España con Sánchez en la Moncloa camine hacia un escenario en el que el catalán, el gallego y el vasco se puedan hablar en el Congreso de los Diputados, se blinde el catalán en la escuela y la administración, y se avance para resolver el agravio de las infraestructuras en Catalunya y su financiación, o que recule hacia dónde quieren José María Aznar, FAES, Ayuso, Abascal y Buxadé. Confiamos en que Junts no haga como los palestinos y pierda esta oportunidad, porque si el PP y Vox consiguen la Moncloa, Puigdemont quizás pueda ganar tiempo revalidando el próximo año su escaño en el Parlamento Europeo aunque quizá no pueda tomar posesión si no va a Madrid a acatar la Constitución. Y con una Europa que no nos mira, aunque Puigdemont sí pueda revalidar el acta sin pasar por Madrid, el acta de eurodiputado no garantiza que tarde o temprano no sea extraditado.

 

dijous, 7 de setembre del 2023

Vox amplia hasta 20, los miembros del Comité de Acción Política (CAP) presidido por Abascal y con Garriga y Buxadé en segundo lugar, que se reune los lunes y toma las decisones relevantes, dejando casi sin atribuciones reales al Comité Ejecutivo Nacional. Ortega Smith, formalmente vicepresidente de Vox ya no forma parte del mismo y se integran en él vicepresidentes autonómicos o consejeros de C y León, Extremadura, Baleares, C Valenciana, Aragón y Murcia

Vox ha mostrado imágenes de la reunión de este lunes del nuevo Comité de Acción Política (CAP) que se reune semanalmente y gobierna el partido en detrimento del Comité Ejecutivo Nacional (CEN) que ahora se reune como mínimo cada dos meses. Y si el anterior CAP del que ya era  portavoz Jorge Buxadé, estaba formado por cinco o seis miembros, el que se presentó el lunes tiene 19 miembros, que posiblemnte serán 20 la semana próxima cuando se incorpore un consejero del gobierno de Murcia investido esta semana. 

Al no tener Vox ejecutivas regionales, en coherencia con su rechazo al estado autonómico, y depender las acciones y decisiones de los grupos parlamentarios autonómicos de lo que decidiera el Comité Ejecutivo Nacional, hasta ahora quienes daban las instrucciones a los diputados autonómicos de lo que debían votar o proponer eran los vicesecretarios provinciales y coordinadores parlamentarios designados desde Madrid que actuaban a modo de comisarios políticos. Pero tras los resultados de las elecciones autonómicas de mayo, gracias a los que Vox iba a entrar en diversos gobiernos autonómicos, como así ha sido, se reformaron los estatutos del partido, acordándose que el CAP que se reuniría semanalmente, estaría formado por el presidente del partido, el secretario general y los miembros que acuerden estos dos. Y así, si bien no se han incluído en el CAP diputados de todos los parlamentos autonómicos en los que tiene representación pero no gobierna, sí se ha integrado en el mismo consejeros o vicepresidentes de las cinco autonomíeas que gobiernan junto al PP además de Baleares, que si bien no Vox no forma parte del ejecutivo autonómico, un diputado de Vox preside el Parlament de las Islas y forma parte de los gobiernos de los consells insulars o gobierno de cada isla.

Así las cosas, pendiente que próximamente se integre en el mismo un consejero del gobierno murciano, éstos son los miembros del CAP que aparecen en las fotos hechas públicas por el partido el lunes, algunos de los cuales eran hasta ahora poco conocidos, cuyos nombres no ha hecho público Vox, pero tras algunas consultas y gestiones he identificado al completo. Los numero de izquierda a derecha de las fotos:

           






1. Juan García Gallardo, vicepresidente de la Junta de Castilla y León.
2. Idoia Riba, diputada portavoz en el Parlament de les Illes Balears.
3. Juanjo Aizcorbe, Vicesecretario de Gerencia y diputado al Congreso por Barcelona.
4. Ignacio de Hoces. Vicesecretario Institucional y diputado por Badajoz.
5. Rosa Cuervas, Jefa de Prensa de Vox.
6. Manuel Mariscal, Vicesecretario Nacional de Comunicación y diputado por Toledo.
7. María Ruiz Solás, Vicesecretaria Territorial y de Organización y diputada al Congreso por Madrid
8. Jorge Buxadé Villalba, Vicepresidente Primero y de Acción Política. Diputado P Europeo
9. Santiago Abascal, Presidente de Vox y Presidente Vitalicio de DISENSO y diputado por Madrid .
10. Ignacio Garriga Vaz de Concicao, Secretario General y diputado autonómico en Cataluña.        

11. Pepa Millán. Portavoz de Vox en el Congreso, diputada por Madrid.
12. José María Figaredo, Vicesecretario de Relaciones con las Cortes y diputado por Asturias
13. Montserrat Lluis Serret, periodista y mano derecha de García Gallardo en Castilla y León, directora de la Dirección de Politicas de Gobierno de Vox. Nacida en Tarragona, estudió en la Universidad del País Vasco y habla euskera además de catalán, castellano e inglés.
14. Rodrigo Alonso, Presidente del sindicato Solidaridad y diputado en el Parlamento de Andalucía.
15. Enrique Cabanas. Vicesecretario de Presidencia.
16. Jorge Frías, Director de la fundación DISENSO
17. Alejando Nolasco, Vicepresidente del gobierno de Aragón.
18. Vicente Barrera Simó, Vicepresidente de la Generalitat valenciana.                                           

19. Camino Limia Santiago, Consejera de Gestión Forestal y Mundo Rural de Extremadura. Negacionista del cambio climático que esta semana ha minimizado las inundaciones.

20. Se añadirá un miembro del gobierno de Murcia. Posiblemente José Ángel Antelo.

 

 Como he dicho en la Asamblea General Ordinaria del pasado 24 de junio celebrada telemáticamente, sin que los afiliados pudieran presentar enmiendas o propusestas se modificó los artículos 15 y 16 de los estatuos y se eliminó el 15 bis, fijando que el Comité Ejecutivo Nacional se reuniría como mínimo cada dos meses, otorgando de hecho la dirección del partido al Comité de Acción Política CAP. Organismo del que Jorge Buxadé continuará siendo su portavoz y que se reune todos los lunes. Pero a diferencia del que existía hasta julio, no está formado por cinco o seis personas sino por un número indeterminado que decidirían el presidente y el secretario general que ha quedao ahora en 19 o 20 y supera al de miembros del ahora dormido Comité Ejecutivo Nacional sólo de once.  Hasta julio eran miembros del CAP Abascal como presidente; Ignacio Garriga como secretario general que sustituyó a Ortega Smith; Iván Espinosa como portavoz en el Congreso al que en julio ya se le anunció que cesaría lo que motivó su renuncia al escaño; Jorge Buxadé como director de la Dirección de Política Parlamentaria y Municipal y Buxadé también de la Dirección de Política de Gobierno -es decir de ayuntamientos y  gobiernos autómicos gobernados por Vox-; y un representante de comunicación que solía ser Kiko Méndez Monasterio. Méndez Monasterio, antiguo dirigente de la ultra Alianza por la Unidad Nacional y la neonazi Alianza Nacional, fue quien negoció la entrada de Vox en la Junta de Castilla y León y tuvo un papel relevante en la gestación de la moción de censura de Ramón Tamames.

RESUMEN DEL PODER AUTONÓMICO DE VOX

Junta de Castilla y León

El 10 de marzo de 2022 Vox alcanzó un acuedo con el PP para investor al popular Alfonso Fernández Mañueco, a cambio de hacer al candidato de Vox, Juan García Gallardo Vicepresidente y y otorgar a Vox las consejerías de Industria, Empleo y Comercio (Mario Venganzones), de Agriucultura, Ganadería y Desarrolo Rural (Gerardo Dueñas), y la de Cultura, Turismo y Deportes (Gonzalo Santoja que de joven había militado en el PCE).

Comunitat Valenciana   

Dos semanas después de las elecciones municipales y autonómicas del 28 de mayo, Vox alcanzó en una reunión de sólo dos horas un acuerdo con el popular Carlos Mazón para investir a este como presidente a cambio de la Vicepresidencia Primera y la consejería de Deporte y Cultura (Vicente Barrera Simó), la consejería de Justicia y Gobernación (Elisa Núñez Sánchez) y Agricultura (José Luis Aguirre).  . Una notable cuota de poder que Vox consiguió tras ceder a la única linea roja del PP. Sacrificar al candidato de Vox Carlos Flores fuera del gobierno el cual pasó aser candidato al Congreso de cara el 23 de julio.  

Baleares  

Pese a que la popular Marga Prohens sólo necesitaba la abstención de Vox para ser investida presidenta, para conseguirla tuvo que pactar con Vox otorgar la presidencia del Parlament de les Illes Balears al diputado de Vox Grabiel Le Senne, el cual sería polémica por tuits recientes suyos como el que afirmaba que las mujeres eran más beligerantes que los hombres porque carecen de pene. Pse a no entrar en el Govern, Vox pacto un programa de gobierno con el PP que incluía el cambio del término "violencia machista" por el de "intrafamiliar", la supresión de requisito del conocimiento de catalán para trabajar en la sanidad, o la elección por parte de los padres de la lengua vehicular en la escuela. Pese no entrar Vox el el Govern, el pacto sí que estableció la entrada de Vox en los Consells Insulars o gobiernos de cada isla. Pedro Bestard de Vox será Vicepresidente del Consell Insular de Mallorca.

Extremadura

Siendo la candidata del PP a la presidencia de Extremadura María Guardiola tajante durante la campaña y los días sigüientes al repetir que nunca gobernaría con el PP, convencida de la sinceridad de Feijóo que afirmó que los pactor autonómicos serían decididos por la dirección del partido en cada región, tras reiterar Vox que votaría en contra de la investidura de Guardiola sino permitía la entrada de Vox en el ejecutivo, Guardiola tuvo que rectificar otrorgando a Vox la consejería de Gestión Forestal y Mundo Rural que sería ocupada por Camino Limia, negacionista del cambio climático.  

Aragón

 El popular Jorge Azcón obtendrá la presidencia tra conceder a Vox la Vicepresidencia Primera a Alejando Nolasco que será también Consejero de Desarrolo Territorial, Despoblación y Justicia, y la de Agricultura, Ganadería y Alimentación para Angel Samper.  Además la diputada de Vox, Marta Fernández preside las Cortes de Aragón.

Murcia

Negándose durante dos meses el popular Fernando López Miras a la entrada de Vox en el gobierno -ya gobernó parte de la legislatura pasada con los diputados expulsados de Vox- cuatro días antes de la fecha en que se disolvía la asamblea y se convocaban elecciones cedió otrogando a Vox una Vicepresidencia a José Ángel Antelo y las consejerías  de Seguridad, Interior y Emergencias, y la de Fomento. El pacto de gobierno es ambiguo en relación a la problemática del Mar Menor si bien destaca la necesidad de un nuevo Plan Hidrológico Nacional.

Capitales de provincia

Vox gobierna en coalición con el PP las capitales de provincia de Valladolid, Toledo, Burgos, Guadalaja y Ciudad Real. Además otras ciudades como Elche, talavera de la Reina, Mostoles, Alcudia o Orihuela.      

 



 

dimarts, 5 de setembre del 2023

El president de Democracia Nacional, Pedro Chaparro, actualment en 3r grau per Blanquerna, adverteix que anirà per Carles Puigdemont si torna a Espanya. Dilluns es compleixen 10 anys de l'atac de Blanquerna i La Falange i Democracia Nacional faran per separat accions a Madrid en favor de la unitat d'Espanya i contra la possible amnistia a l'independentisme

 


El president de Democracia Nacional, Pedro Chaparro, actualment en tercer grau penitenciari per la condemna de dos any i set mesos pel cas Blanquerna, ha anunciat en  tuit o post a Twitter (ara xarxa X), que si Carles Puigdemont torna a Espanya, entenc en ser amnistiat o en garantir-se la seva inmunitat, "aniré a buscar-te". Avertiment que en el cas que es fes realitat si torna Puigdemont lliure a Espanya, podria entendre's com una amenaça o coacció a una autoritat pública en ser eurodiputat i ex presidente de la Generalitat. Evidentment no és el mateix protestar davant la seva presència que agafar-lo o  agredir-lo. De fet la pena als catorze condemnats pels fets de Blanquerna l'11 de setembre de 2013 a Madrid, va implicar presó en haver-se produït violència físca contra diverses persones, alguna d'elles autoritat pública, i haver trencat una porta de vidre per accedir al local. Chaparro fins l'agost era Secretari General de DN, però ara és el president.

Precisament dilluns fara 10 anys de l'atac de Blanquerna  i La Falange i Democracia Nacional faran per separat un acte i accions de protesta a Madrid en favor de la unitat d'Espanya, per la il·legalització de l'independentisme i contra la possible amnistia als polítics i militants independentistes. 

Tretze dels catorze condemats per Blanquerna a penes de 2 anys i 7 o 9 mesos ja van entrar a presó en rebutjar-se els seus recursos i les peticions d'indult,  i estan ja o en tercer grau penitenciari, sortint a treballar i permisos de cap de setmana, o en quart, o amb plena llibertat en haver complert la condemna, excepte Juan Luis López García de La Falange que va fugir a l'estranger.



Pedro Chaparro fa un any i mig quan va entrar a presó. Ara està en llibertat en tercer grau 


La Falange i Democracia Nacional faran accions per separat per conmemorar l'acció de fa deu anys

 




dilluns, 28 d’agost del 2023

Debate entrevista sobre Vox, el resultado del 23 de julio y la situación de la ultraderecha en España con Juan Fran Albert y Adrián Juste de Al Descubierto

 

Debate entrevista sobre Vox, el resultado del 23 de julio y la ultraderecha en España con Adrián Juste y Juan Fran Albert de Al Descubierto 

Entrevista TV, vídeo, video, último, Xavier Rius Sant, Canal, Al Descubierto

dijous, 24 d’agost del 2023

Vox ante la investidura, muleta del PP o Salvadores de España. El Triangle, miércoles 24 de agosto de 2023

                       


Xavier Rius Sant, El Triangle, 23 de agosto de 2023

Aunque el PP y Vox gobiernan en coalición en Aragón, Extremadura, Comunidad Valenciana, Castilla y León y los Consejos Insulares de Baleares, y cerca de 150 ayuntamientos gracias a pactos, algunos como el de Valencia conseguido en sesenta minutos, otros como el de Extremadura impuestos desde Génova a la presidenciable popular María Guardiola que se resistía, la relación entre Vox y el PP vivió sus peores momentos el pasado 17 de agosto cuando Vox votó a su propio candidato para presidir el Congreso de los Diputados en lugar de hacerlo por la popular Cuca Gamarra. La negativa de Vox a votar a Gamarra fue la respuesta a la negativa del PP a dar un puesto a Vox en la Mesa del Congreso. Pero PP y Vox saben que están condenados a entenderse más allá de que la mayor parte de los votantes de Vox lo habían sido antes del PP y que algunos ya han vuelto a él, y de la certeza que tiene el PP de que difícilmente conseguirá en solitario la deseada mayoría absoluta. Así parece que el PP sólo volverá a la Moncloa si tiene el apoyo de los de Abascal. Vox y PP tienen vasos comunicantes, pero como se vio el 23 de julio en muchas provincias de poca población y pocos escaños el bajón de votos de Vox no necesariamente significaba que los escaños perdidos por los verdes fueran a los que aventuraban un “Verano azul”.

Con la fecha fijada para la investidura, seguro fallida de Feijóo para el 26 de septiembre, Vox ha anunciado que votará SÍ a Feijóo sin exigir que Abascal sea vicepresidente. Vox no pone condiciones ya que sabe que este gobierno no se materializará y una vez fracase Feijóo, será el turno de Sánchez. Si el líder socialista no lograra el apoyo de Junts, o al menos de un par de sus diputados y la abstención de los demás, se repetirían elecciones en enero. Y en este caso, Vox, muy debilitado por las crisis internas podría aún perder más votos y escaños si parte de sus votantes volvieran al PP ante la duda de que no estuviera asegurado el entendimiento entre Abascal y Feijóo –¡o de Ayuso!- para llegar a la Moncloa. De momento, sin embargo, está pendiente la investidura del presidente de Murcia, el popular Fernando López Miras, que no ha cedido a las exigencias de Vox, y si el 7 de septiembre no existe gobierno esta comunidad tendrá que repetir las elecciones.

Murcia fue precisamente el lugar donde la crisis que sufre Vox estalló hace tres años cuando tres de los cuatro diputados autonómicos retiraron sus poderes al entonces secretario general Javier Ortega Smith que era quien gestionaba la subvención que daba la Asamblea autonómica al grupo parlamentario de Vox. Crisis que se repitió en otros muchos lugares al quedarse y gestionar la dirección de Vox los fondos de los grupos autonómicos y municipales, y acabó con la salida de Macarena Olona y el cese de Ortega como Secretario General que fue sustituido por Ignacio Garriga. Y el tándem de Ignacio Garriga con el vicepresidente primero, Jorge Buxadé, se ha hecho con el mando de Vox, con un Abascal que simula estar al margen. La marcha de Iván Espinosa tras sacar de las listas a los ultraliberales Víctor Sánchez del Real o Rubén Manso, no debe entenderse como una pugna entre falangistas y ultraliberales, porque no hay nadie más falangista que Ortega Smith que también fue apartado. Es la constatación de que dos ultracatólicos del Opus Dei y obsesionados con conspiraciones mundialistas, Garriga y Buxadé, marcan la línea.

Si la legislatura arranca en dos o tres meses con Pedro Sánchez investido, Vox lo tendrá fácil para mantener su discurso antiglobalista, aunque con 33 diputados no puede hacer mociones de censura ni recursos en el Constitucional. Pero si Sánchez no logra ser investido y se repiten elecciones en enero habrá nueva escabechina para hacer las listas y decidir cuál es su programa electoral. Hacer de monaguillos de Feijóo -o Ayuso- para que lleguen a la Moncloa, o hacer de salvadores de una España a la que como dice Garriga, le arrebataron la libertad hace 45 años, y que, como lamenta Buxadé, ha permitido que muchos de sus hombres se hayan convertido en seres desarraigados, sin amor a la patria, manipulados por el consumismo y el ateísmo globalista.

Xavier Rius Sant, periodista, es autor del libro “Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron”

 

Xavier Rius sant, 23 d'aost de 2023. El Triangle


Tot i que el PP i Vox governen en coalició a Aragó, Extremadura, Comunitat Valenciana, Castella i Lleó i els Consells Insulars de les Balears, i prop de 150 ajuntaments gràcies a pactes, alguns com el de València aconseguit en seixanta minuts, altres com el d’Extremadura imposats des de Génova  a la presidenciable popular Maria Guardiola que s’hi resistia, la relació  entre Vox i el PP va viure el seus pitjors moments el passat 17 d’agost quan Vox va votar el seu propi candidat per presidir el Congrés dels Diputats enlloc de fer-ho per la popular Cuca Gamarra. La negativa de Vox a votar Gamarra va ser la resposta a la negativa del PP a donar un lloc a Vox a la Mesa del Congrés. Però PP i Vox saben que estan condemnats a entendre’s més enllà del fet que la major part del votants de Vox ho havien estat abans del PP i que alguns ja hi han tornat, i de la certesa que té el PP que difícilment aconseguirà en solitari la desitjada majoria absoluta. Així sembla que el PP només tornarà a la Moncloa si té el suport dels d’Abascal. Vox i PP tenen vasos comunicants, però com es va veure el 23 de juliol a moltes províncies de poca població i pocs escons la baixada de vots de Vox no necessàriament significava que els escons perduts pels verds anessin als que aventuraven un “Verano azul”.

Amb la data fixada per la investidura, de segur fallida de Feijóo pel 26 de setembre, Vox ha anunciat que votarà SÍ a Feijóo sense exigir que Abascal sigui vicepresident. Vox no posa condicions ja que sap que aquest govern no es materialitzarà i un cop fracassi Feijóo, serà el torn de Sánchez. Si el líder socialista no aconseguís el suport de Junts, o al menys d’un parell dels seus diputats i l’abstenció dels altres, es repetirien eleccions al gener. I en aquest cas, Vox, molt debilitat per les crisis internes podria encara perdre més vots i escons si part dels seus votants tornessin al PP davant el dubte que no estigués assegurada l’entesa entre Abascal i Feijóo –o d’Ayuso!- per arribar a la Moncloa. De moment, però, esta pendent la investidura del president de Múrcia, el popular Fernando López Miras, que no ha cedit a les exigències de Vox, i si el 7 de setembre no hi ha govern aquesta comunitat haurà de repetir les eleccions.

Múrcia va ser precisament el lloc on la crisis que pateix Vox va esclatar fa tres anys quan tres dels quatre diputats autonòmics van retirar els poders al llavors secretari general Javier Ortega Smith que era qui gestionava la subvenció que donava l’Assemblea autonòmica al grup parlamentari de Vox. Crisi que es va repetir a molts altres llocs en quedar-se i gestionar la direcció de Vox els fons dels grups autonòmics i municipals, i va acabar amb la sortida de Macarena Olona i el cessament d’Ortega com a Secretari General que va ser substituït per Ignacio Garriga. I el tàndem d’Ignacio Garriga amb el vicepresident primer, Jorge Buxadé, s’ha fet amb el comandament de Vox, amb un Abascal que fa veure que està al marge. La marxa d’Iván Espinosa després de treure de les llistes als ultraliberals Víctor Sánchez del Real o Rubén Manso, no s’ha d’entendre com una pugna entre falangistes i ultraliberals, perquè no hi ha ningú més falangista que Ortega Smith que també fou apartat. Es la constatació que dos ultracatòlics de l’Opus Dei i obsessionats amb conspiracions mundialístes, Garriga i Buxadé, marquen la línia.

Si la legislatura arrenca d’aquí dos o tres mesos amb Pedro Sánchez investit, Vox ho tindrà fàcil per mantenir el seu discurs antiglobalista, tot i que amb 33 diputats no pot fer mocions de censura ni recursos al Constitucional. Però si Sánchez no aconsegueix ser investit i es repeteixen eleccions el gener hi haurà nova escabetxina per fer les llistes i decidir quin és el seu programa electoral. Fer d’escolanets de Feijóo -o Ayuso- perquè arribin a la Moncloa, o fer de salvadors d’una Espanya a la que com diu Garriga, li van arrabassar la llibertat fa 45 anys, i que, com lamenta Buxadé, ha permès que molts dels els seus homes hagin esdevinguts éssers desarrelats, sense amor a la pàtria, manipulats pel consumisme i l’ateisme globalista.

Xavier Rius Sant, periodista, és autor del llibre “Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron”

 

diumenge, 13 d’agost del 2023

La victoria de los ultracatólicos del Opus Dei Jorge Buxadé e Ignació Garriga en Vox frente a los ultraliberales como Iván Espinosa de los Monteros Noticias Cuatro al Día 12/08/2023

 

Jorge Buxadé e Ignacio Garriga ganan en Vox. Analizo en Cuatro al Día del sábado 12 de agosto la renuncia del escaño de Iván Espinosa de los Monteros y Juan Luis Steegmann. 


 Xavier, Rius, Sant, Vox, Iván Espinosa de los Montero, libro, entrevista, Cuatro, Al Día, TV, entrevista, último, vídeo, canal, Televisión, Al Día 

dijous, 10 d’agost del 2023

Buxadé i Garriga, dos catalans liderant Vox. El Punt Avui

 


Xavier Rius Sant, El Punt Avui dijous 10 d'agost de 2023

L’anunci del fins ara portaveu de Vox al Congrés i fundador del partit, Iván Espinosa de los Monteros, que no recolliria l’acta de diputat, confirma el poder absolut aconseguit per Jorge Buxadé, vicepresident primer, i Ignacio Garriga, secretari general. Decisió d’Espinosa que no ha sorprès, després que fos apartat fa dos mesos del comitè d’acció política, òrgan que pren totes les decisions. I diputats situats en l’anomenada ala liberal del partit que ell liderava, com Víctor Sánchez del Real o Rubén Manso, responsable de la política econòmica, van ser exclosos de les llistes per al 23-J. Canvis que no signifiquen exactament que Abascal aposti pel sector falangista liderat per Buxadé enfront de l’ultraliberal d’Espinosa, perquè uns mesos abans qui va ser apartat del comitè d’acció política i fet cessar com a secretari general va ser l’exfalangista i també fundador del partit, Javier Ortega Smith.

Els canvis constaten com Vox, que segons el seu manifest fundacional naixia com un partit ultranacionalista espanyol que volia renovar la política i donar veu als militants, ha esdevingut un ens totalment piramidal que absorbeix bona part de les subvencions dels parlaments autonòmics i ajuntaments, en el quals els afiliats, regidors i diputats no hi pinten res. I coherentment amb el model polític autoritari al qual aspira, ha concentrat tot el poder en un búnquer nomenat per Abascal, qui per cert l’última elecció seva com a president del partit els militants ja no van poder votar-lo. Perquè de la mateixa manera que els estatus actuals de Vox han suprimit les primàries per escollir els candidats a les eleccions i també s’han suprimit les primàries per nomenar presidents provincials, que ara són triats des de Madrid, ningú no va revalidar Abascal fa tres anys com a màxim líder, ja que els estatuts ara diuen que si només una candidatura obté els avals per presentar-se, aquesta queda automàticament proclamada. I el mètode i terminis per recollir-los fa impossible que n’hi hagi cap més a part de l’oficialista. Abascal ho té tot ben lligat. Vox té la fundació Disenso, a la qual ha traspassat 5 milions d’euros els últims dos anys, i els estatuts d’aquesta diuen que el president vitalici de Disenso és Abascal.

Vox és un partit que va sortir de la irrellevància mediàtica gràcies al picar pedra de l’ara també defenestrat Ortega Smith al jutjat 13 de Barcelona, el TSJC, l’Audiencia Nacional i el Tribunal Suprem contra l’independentisme català. I ara, amb un Abascal blindat per sempre que vol semblar que es manté al marge de les disputes i errors, dos catalans, Jorge Buxadé i Ignacio Garriga, tots dos de l’Opus Dei i que no amaguen enyorança a l’Espanya de fa cinquanta anys, gestionen el dia a dia del partit. Un partit que, a diferència del de Meloni o Le Pen, que diuen que tenen uns enemics principals que són de fora –la immigració i Brussel·les–, considera que els seus principals enemics són de casa i hi són a dins. El separatisme que cal il·legalitzar i empresonar i l’estat autonòmic que cal derogar.

Llegir al Punt Avui